Com que en els últims mesos he estat capficat amb els inicis del cinema a Elx, mentre gaudia de l'exposició que a la Casa de la Festa commemora el segle de Sixto Marco («Sant Joan, el fill del tro»), em vaig preguntar com seria la seua relació amb un invent que a Elx, almenys, va començar a enlairar-se l'any que vingué al món l'artista, quan funcionaven aleshores els cinematògrafs del Llorente i del Kursaal (teatre que volia oblidar amb el nomenclàtor la seua època de circ) i començava la segona temporada el Salón Moderno (amb una curta història, contada a l'últim número de La Rella que edita l'IECBV). Per davant vindrien la consolidació del cinema a partir del nou Kursaal el 1920, que degué oferir pel·lícules també per als menuts de l'edat del xiquet Sixto, mudes fins que va esclatar el so, al mateix moment que ell descobria la potència de la seua veu.

A la vegada que es formava la persona, el cinema va trobar les seues millors maneres d'expressió però, encara que sabem que a coetanis seus sí que els va sacsejar el cinema, no sabem ben bé com ho va interioritzar l'artista. També és cert que després d'acceptar el Sant Joan de la Festa, amb el qual va trobar inspiració i identificació, poc temps lliure degué trobar per a l'esbargiment que omplia les vides dels il·licitans després de la guerra. Una mena d'existencialisme molt primigeni va interrompre en la seua vida. Ell era l'apòstol, com recordava Ernest Contreras, «més rigorós, rude, tendrament rude», com podem comprovar a la primera imatge seua en color que trobem al web «www.lafesta.com», gràcies al treball de la professora Roma Hoff el 1954 durant la representació extraordinària de novembre de la Festa d'Elx.

Tres dècades travessà la seua interpretació en el Misteri, des del 1940 fins el 1965, moment en què la seua obra es fa més social i política, fet que coincideix amb l'època daurada del cinema, quan brillaven el Capitolio i l'Alcázar, on el 1958 alguns espectadors d'aquell cine que tenia una cúpula d'inspiració àrab, degueren descobrir a la pantalla un altre cine d'Elx, el Coliseo, que ja havia desaparegut. Si l'espectador estava atent i es fixà bé, pogué reconèixer, passant per enfront d'aquell cine de la Corredora, a Sixto Marco fent de Sant Joan durant una processó. Una sorpresa d'eixes que a vegades dóna el cinema. Berlanga va aprofitar les imatges del NO-DO, en les quals apareixien uns actors no professionals però autoritzats per disfressar-se d'apòstols, per a llevar-li la perruca al «fals» sant que feia accidentalment Pepe Isbert a «Los jueves, milagro» sense el vistiplau diví.

Davant eixes imatges que en la realitat mostraven precisament la primera representació a la tardor del Misteri el 1954, la intervenció del «vertader» sant va esvair en el personatge que interpretava l'actor qualsevol atracció per l'acte de la interpretació, una fascinació que pot deixar-te bocabadat si, quan més menut eres, descobreixes la nostra Festa i el secret pel qual el tallador de pells pel calçat, l'advocat, o el comerciant s'obliden en un moment de qui són i són uns altres, àngels, jueus o apòstols, una transformació de la qual, per sort, a Elx podem ser testimonis públics al carrer de la Fira. Entre les boires que comencen a estendre's per la infantesa ha sorgit ara un moment en què vaig dubtar si realment aquell home amb perruca i barba era el mateix que al pati del col·legi, del Reis Catòlics, es preocupava amb benevolència per l'ordre més enllà de la seua consergeria. Recorde ara, que acaba de faltar Mario Torres, com (sense coneixements dramatúrgics, això ho vaig saber després) em va colpir la seua creació d'un personatge que passava viles i muntanyes per a arribar des de l'ermita de Sant Sebastià a Jerusalem, a casa de la Mare de Déu, i entenc que a vegades és en la ficció on queda enganxada la memòria, com el fotograma al cel·luloide.