04 de febrero de 2016
04.02.2016
Correo urgente

Més de 300.000 euros d'indemnització

04.02.2016 | 04:48
Més de 300.000 euros d'indemnització

Aquesta és la indemnització que hauria cobrat el senyor Jesús Posada, president del Congrés de Diputats en l'anterior legislatura, en cas que no haguera estat elegit diputat del PP per Sòria. Concretament, la indemnització que li hauria correspost al senyor Posada hauria estat 160.000 euros anuals, durant dos anys. Com que l'expresident del Congrés ha decidit continuar com a diputat, serà el sou de parlamentari el que haurà de cobrar. Sort en tenim d'un Reial Decret de 2012 que impedeix compatibilitzar el cobrament de la indemnització per cessament del càrrec públic, amb qualsevol altra retribució que haja d'eixir dels pPressupostos. De tota manera, malgrat no poder cobrar aquesta indemnització tan sucosa de més de 300.000 euros, el senyor Posada no ho passarà malament (com cap altre diputat) ja que el seu sou com a membre del Congrés serà de 80.000 euros a l'any.

Certament que aquests sous, els dels diputats i el de la indemnització al president del Congrés, són legals, ja que han estat aprovats pels mateixos parlamentaris. Però són moralment acceptables? Quin treballador cobra una indemnització de 300000 euros pel fet d'haver treballat quatre anys? Quants anys hauria de treballar un llaurador, un fuster, un infermer o una mestra per guanyar 300000 euros?

L'opinió pública constata una desafecció creixent contra els polítics, degut, no només a la corrupció que embruta la vida pública, sinó també als privilegis de sous, dietes i indemnitzacions que cobren els servidors (cal que ho recorden!) de l'Administració. L'escàndol de Bankia, amb els enganys reiterats i els abusos als més dèbils de la societat, l'ús immoral que han fet alguns de les targetes opaques i les indemnitzacions als polítics, no ajuden gens a generar confiança en aquests servidors públics.

Enmig d'una crisi galopant, tot i que el senyor Rajoy diga que estem eixint d'ella (una mentida semblant a la del senyor Rodríguez Zapatero i els seus «brots verds»), quan hi ha tantes i tantes famílies que no arriben a finals de mes, quan veiem, un dia sí i un altre també, persones que busquen aliments als contenidors, o que fan cua a Càritas o a la Creu Roja, als Bancs d'Aliments o a d'altres ONGs, és una immoralitat que una persona, pel fet d'haver presidit el Congrés de Diputats durant quatre anys, puga tindre una indemnització de més de 300000 euros.

Un sistema polític i econòmic que manté aquests privilegis, del tot immorals, és un sistema injust i que cal canviar. Una Administració central, però també les autonòmiques, que permet aquests sous del tot indecents, ens aboca al fracàs.

El Concili Vaticà II, en la Constitució Gaudium et spes, ja deia que la vida econòmico-social, havia de respectar i promoure «la dignitat de la persona humana i el bé de tota la societat» (G.S. nº 63). I ens posava en guàrdia davant certes inquietuds, com el cas d'aquells que, «sobretot en regions econòmicament desenrotllades, pareixen guiar-se per l'economia, de tal manera que, pràcticament la seua vida personal i social està, com tenyida, de cert esperit economicista». El Concili demanava acabar amb «les desigualtats socials» que porten un «retrocés en les condicions de vida dels més dèbils i un menyspreu dels pobres».

Una indemnització de més de 300000 euros per quatre anys treballats, és un insult als milions de persones que viuen amb dificultats. I és que com deia el Vaticà II, «el luxe pul·lula amb la misèria. I mentre que uns pocs disposen d'un poder amplíssim, altres viuen en condicions de vida i de treball indignes de la persona humana» (G.S) nº 63. Per això és urgent una revisió dels sous dels polítics, perquè no siguen un abús, un escàndol i un insult als qui més pateixen.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine