L'Escola és el patrimoni (in)material més preuat d?un poble. Des de fa molt de temps, però no tot el temps, els adults responsables busquen per als joves la millor educació. Els governants, els igualment compromesos, procuren les condicions perquè l?educació permeta assolir els objectius més profitosos per als individus i la societat. Calgué una dura batalla, de paraula i d?obra, perquè les confessions religioses cediren, a desgrat, i en connivència amb els grups més conservadors, el monopoli de l?educació -dirigida al principi a una elit-, en favor de l?estat. És en aquest moment, quan els estats assumeixen la tutela de l?educació dels infants enfront de les confessions religioses, quan comença a parlar-se d?escola obligatòria, gratuïta i universal -i només per als primers anys dels joves-. Aquesta part de la història de l?educació té unes arrels molt curtes en el temps, i es pot evidenciar a partir dels canvis socials que ha produït, pel material pedagògic, els llibres de text, etc., però, també pel rastre de construccions que ens ha deixat. Els edificis escolars constitueixen un patrimoni que parla dels esforços esmerçats per una societat fins assolir l?escola per a tots, que vivim en l?actualitat amb una normalitat que no es correspon amb el passat tan curt que té. Com a exemples, farem referència a dos grups de construcció.
El primer, l?edifici de les Escoles Graduades del passeig Germanies. Ángel Llorca, mestre d?Elx fins al 1907, ens ha deixat molts testimonis escrits en els quals reivindicava la introducció de les escoles graduades: distribució de l?alumnat en aules diferents segons el nivell. La modalitat més estesa aleshores, i per molt de temps després, era l?escola unitària: més de 50 xiquets o xiquetes d?edats compreses entre els 6 i 14 anys; tot i que al mestre o mestra encara li podien encolomar alguns cagons addicionals. Les primeres escoles graduades, que constituïren una revolució en el sistema educatiu, no s?inauguraren a Elx fins al gener de 1931. ¿Què ens queda d?aquesta construcció? Ni rastre ni fulla. Hem perdut el testimoni arquitectònic de la introducció de l?ensenyament per graus. No té remei.
En segon lloc, farem referència a les escoles de les partides de les Atzavares Baixes i de Torrellano Baix (n?hi ha més). La construcció d?aquests grups escolars va ser aprovada el 1933, i les obres s?acabaren tres anys després. Totes dues construccions, obra de l?arquitecte municipal Santiago Pérez Aracil, un arquitecte l?obra del qual encara està per valorar a Elx. El disseny, que s?havia d?ajustar a les normes fixades pel Ministeri d?Instrucció Pública i Belles Arts, presenta semblances: disposició en planta de forma lineal, als extrem les cases dels mestres, i al centre el pavelló d?aula o aules amb finestrals, orientació a migdia amb un pati ampli al davant, amb una tanca exterior; diferències: el grup de les Atzavares Baixes té una aula per a xiques i una altra per a xics, mentre que el grup de Torrellano Baix està format per una única aula, era per tant una escola mixta. Que se?n dedueix d?aquestes construccions? En primer lloc són un testimoni viu de l?esforç que s?ha fet, i en particular durant aquella època, per escolaritzar la població del Camp d?Elx. Però, a més, l?escola mixta, ens recorda que la II República impulsà la coeducació: la mateixa educació per a xiquets i xiquetes i sense segregació en espais diferents.
Ara la reivindicació. Demanem de les administracions competents que actuen, entre d?altres, sobre aquests grups escolars, per a preservar-los d'actuacions inadequades o del deteriorament (l'associació de veïns de Torrellano Baix i Maitino manté viva la construcció de Torrellano), perquè l?edifici de l?escola també parla d?educació. Aquesta és part d?una demanda més general, en la que l?IECBV ve insistint i sumant-se a altres grups: la urgència de l?aprovació d?un Catàleg d?Edificis Protegibles actualitzada, donant protagonisme a les construccions del Camp d?Elx; qüestió vinculada a la revisió del PGOU, encara pendent.
