Tribuna

La Calenda de Nadal

24.12.2015 | 05:38
La Calenda de Nadal

La Calenda, que és un anunci festiu del Nadal, és un ritual heretat de l'antiga litúrgia romana, que dóna color i, alhora, ambienta la celebració d'aquesta solemnitat

El cant de la Calenda de Nadal es canta aquesta nit com a part integrant de l'inici de la Missa de la Nit de Nadal (entre el Senyor tingueu pietat i el Glòria a déu dalt del cel) tot i que també es pot cantar a la vesprada, a l'inici de les primeres Vespres de Nadal. El cant de la Calenda es canta d'una manera solemne, ja que, com una mena de pregó, anuncia amb goig el naixement de Jesús. El text de la Calenda de Nadal repassa la història de la salvació, a través de l'aliança que Déu va fer amb el seu poble.

La Calenda, que és un anunci festiu del Nadal, és un ritual heretat de l'antiga litúrgia romana, que dóna color i, alhora, ambienta la celebració d'aquesta solemnitat. El text de la Calenda, tan popular a l'Edat Mitjana, es canta amb la solemnitat que requereix aquest compendi, on se'ns narren els fets que més han sobreeixit al llarg de la història del poble elegit, fins a l'arribada del Messies.

Al llarg de la història d'Israel, Déu, per mitjà de diversos signes, va manifestar la seua aliança amb el poble escollit. I és la Calenda que recull un resum d'aquests signes o senyals, pels quals Déu va manifestar la seua predilecció pel poble d'Israel. La Calenda de Nadal comença fent menció de les grans gestes que Déu obrà en el seu poble, i la primera d'elles és la creació del món, per part de Déu, una narració que trobem relatada al capítol u i dos del llibre del Gènesi.

Després, aquest cant ens recorda el diluvi i l'aliança de Déu amb Noè (Gn 6:13-9:17), manifestada en el colom, que mostrà la fi de la pluja, i en l'arc iris, com a signe del pacte de Déu amb el seu poble.

Una altra gesta de Déu que apareix a la Calenda és la crida o vocació d'Abraham, el nostre pare en la fe, quan obeint Déu, va deixar Ur de Caldea, i se n'anà al país que Déu li va ensenyar, i que trobem al llibre del Gènesi, a partir del capítol dotze. Va ser la circumcisió d'Isaac, el signe per mitjà del qual Déu va manifestar la seua aliança amb Abraham i amb la seua descendència.

Més tard, a la Calenda apareix la figura de Moisès i el pas del mar Roig (Ex 14-15-31), amb el qual Déu va fer eixir el seu poble de l'esclavitud d'Egipte, per conduir-lo fins a la terra promesa, fent-lo passar així, de l'opressió a la llibertat. La següent gesta de Déu a favor del poble d'Israel, va ser la unció de David com a rei, que trobem al capítol setze del primer llibre de Samuel. També trobem la profecia de Daniel (Dn 9:24-27) sobre la vinguda del Messies, l'Ungit de Déu. La Calenda contextualitza en el temps la vinguda al món de Jesús, el Messies, i per això data el naixement del Senyor, l'any 752 de la fundació de Roma, que coincidí amb l'any 42 de l'imperi del Cèsar Octavi August.

Tots aquests signes o senyals que al llarg de la història Déu ha donat als hòmens, són com diu el comentari de Sant Ambròs al psalm 118, com un camí que ens porta al Crist, que alhora és també «el camí per als qui busquen el Senyor». I és que Jesús, el Messies i Fill de Déu, el mitjancer entre Déu i els hòmens, l'Emmanuel enviat pel Pare vingué a nosaltres per anunciar als captius la llibertat, per alliberar del mal els qui estaven encadenats pel pecat, per atraure novament a ell tots els habitants de la terra, rescatats ja de la tirania del diable, i conduir-los d'aquesta manera, per la seua mediació, a Déu Pare. El text de la Calenda és aquest:

«Transcorreguts molts segles/ des de la creació del món,/ quan al principi/ Déu va crear el cel i la terra/ i va fer l'home a la seua imatge;/ molts segles després/ que havia cessat el diluvi/ i l'Altíssim havia fet resplendir l'arc iris,/ senyal d'aliança i de pau;/ vint-i-un segles després de l'eixida d'Abraham,/ el nostre pare en la fe, des d'Ur de Caldea;/ tretze segles després de l'eixida d'Israel d'Egipte/ sota el guiatge de Moisès;/ uns mil anys després de la unció de David com a rei;/ durant la setmana seixanta-cinc,/ segons la profecia de Daniel;/ en temps de l'Olimpíada cent noranta-quatre;/ l'any set-cents cinquanta-dos/ de la fundació de Roma;/ l'any quaranta-dos de l'imperi de Cèsar Octavi August,/ quan a la terra sencera hi regnava la pau,/ Jesucrist, Déu etern i Fill de l'Etern Pare,/ volent santificar el món amb la seua vinguda,/ havent estat concebut per obra de l'Esperit Sant,/ passats nou mesos des de la seua concepció,/ a Betlem de Judà, naix de la Verge Maria, fet home».

En aquest Any de la Misericòrdia, el cant de la Calenda de Nadal ens convida a donar gràcies a Déu, perquè al llarg de la història de la salvació ha revelat a tots els hòmens la seua entranyable misericòrdia, el seu amor que va jurar als nostres pares i que ha arribat a nosaltres en la persona de l'Infant de Betlem, que aquesta nit santa acollirem i adorarem.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine