Cada 18 de desembre (una setmana abans del Nadal) l'Església celebra la festa de la Mare de Déu de l'Esperança, anomenada també la Mare de Déu de la O! Aquest sobrenom de la O li ve perquè en la pregària de Vespres, del 17 al 23 de desembre, es canten set antífones (una per cada dia) que comencen amb l'exclamació «Oh». Antigament com que les antífones començaven el dia 18, aquell dia era conegut com el dia de Santa Maria de la O.
En l'actualitat, les antífones de la «O» acompanyen el cant del Magníficat a la pregària de Vespres, en la part final de l'Advent. L'Església, des d'antic, entona les antífones gregorianes de la «O», uns textos del segle VIIè-VIIIè, que comencen amb un «Oh» d'admiració, seguit d'un títol messiànic tret de l'Antic Testament.
Aquestes antífones, anomenades també antífones majors, tenen un fort contingut bíblic i expressen el desig del Poble de Déu, que anhela la vinguda del Messies.
En la primera de les set antífones, que comença amb «Oh Saviesa que heu brollat de llavis de l'Altíssim», l'Església demana aprendre «el camí de la prudència».
La segona de les antífones de la «O», «Oh Adonái», es demana la redempció. Cal dir que Adonái és la paraula hebrea que defineix Déu com a Senyor.
La tercera, «Oh rebrot de Jesè», fa referència al Messies, que naixerà de la dinastia de David, el pare del qual fou Jesè.
En la quarta antífona de la O, «Oh clau de David», l'Església implora del Messies, que traga «de la presó els encadenats que viuen a la fosca».
La cinquena de les antífones majors, «Oh Orient», fa referència a Jesús, aquell sol que ve de l'Orient i que il·lumina les nostres tenebres.
La sisena,«Oh Rei», implora del Messies, autèntic Rei, que salve «l'home que vareu fer del fang».
En l'última de les antífones de la O, «Oh Emmánuel», que proclama Jesús com l'Emmanuel anunciat pels profetes, és a dir, el Déu-amb-nosaltres, l'Església li demana que vinga «a salvar-nos».
Aquestes antífones majors condensen l'esperit de súplica de l'Advent, davant la proximitat del naixement del Fill de Déu.
Per altra part, és curiós que l'acròstic en sentit invers, que es forma amb les primeres lletres de les paraules llatines de les antífones després de la «O», (Emmanuel, Rex, Oriens, Clavis, Radix, Adonái i Sapiéntia) diu «Ero cras», que significa «demà vinc». És com la resposta del Messies a la súplica del poble de Déu, que anhela la seua vinguda i la seua manifestació.
En aquests últims dies de l'Advent, aquestes antífones de la O ens ensenyen a contemplar la humilitat del Messies, que és com una porta oberta al diàleg que Déu vol reprendre amb els hòmens.
La Mare de Déu, que com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, «és esperança nostra, perquè ja ha arribat a terme en la seua participació de la glòria de Déu», ens mostra cada Nadal el Déu Infant, el Déu-amb-nosaltres.
Que Santa Maria, que com diu el Vaticà II «resplendeix com un signe d'esperança ferma per al Poble de Déu» (L.G. nº 68) ens acompanye en aquest Advent i ens ajude a viure amb disponibilitat, per acollir l'Emmanuel en els nostres cors.
Que la Mare de Déu de l'Esperança, que té dedicada una ermita a Mutxamel, a la finca del Pelegrí, ens acompanye en la pregària en aquest temps que esperem el Messies.
