Sílex i pedernal. Algú en la foscor fonda de la caverna colpeja silenciós, confiat i sense treva fins a dessagnar-se. L'espurna -xas?¡¡¡- va fer el foc. De sobte, déu va tindre sentit. Ali Andreu va nàixer a la intempèrie amb la fascinació, el misteri i el secret de la creació: el foc de la cultura. I de l'amor a la seua ciutat: Alacant.

Ali Andreu, el que s'acaba d'anar, és tots els Ali Andreu, immensos i generosos, forts i oberts a flor de pell, que han resistit durant els segles guardant el sacrament del que som, de la nostra personalitat, de la nostra llengua. Andreu és el símbol del fil d'este teixit quasi imperceptible -la campana del trenet, el remor de l'onatge al Benacantil, les veus del Mercat Central, els passos ofegats de les treballadores de la Tabacalera- que embasta este cúmul de vida, saviesa, esforç i troballa que és el llampec de la cultura. Andreu va ser un creador sufocat per l'arrogància, menyspreu i senyoritisme del gas gris i asfixiant, de la caspa oficial que patirem durant el franquisme. I que li va destrossar la vida. Perquè la seua vida, la seua destinació, fou des de sempre ser un artista compromès amb les persones. Amb el seu poble.

Ali Andreu ha sigut un home d'una personalitat aclaparadora. Enamorat de la seua terra. De la seua llengua. De la creació. Però, abans de res, de la gent. Això no era ni una actitud ni una pose. Era el material genètic indeleble i noble que ha sabut transmetre'ns -ja fora de la cova- als qui el vam conèixer: un respecte acurat pel talent, per l'avanç sense cappor a res ni a ningú, per la llibertat de consciència. Per la creació sense lligams ni límits. Per la cultura.

Andreu ha sigut un testimoni, un exemple viu i una font d'alegria. Una síntesi, en la seua actitud valenta, feliç, alegre i creativa del que som els alacantins, els valencians. Un símbol de la ciutat d'Alacant. Sempre recordarem la seua planta, el seu parar, la seua figura, la seua capa, la seua veu, el seu barret i el seu optimisme vital. Un home que sap qué és patir. I també viure la vida a lo bèstia. A tope.

Segur que en este segon estarà envidant la falta i retrucant-li el joc prohibit i sagrat de les paraules a Enric Valor, Miguel Hernández o a Vicent Andrés Estellés amb un bon got de vi a la taula. Brindem per la vida. Salut, mestre. Una abraçada Ali. Salut i força al canut?..¡¡¡¡¡