Dei Verbum

Com ha dit el teòleg Xabier Pikaza, aquest document «marca un abans i un després en la consciència de l´Església, en la seua visió de Déu i en la manera d´entendre la seua presència en la història dels hòmens». Amb la Dei Verbum, segons Pikaza, «l´Església renunciava a una visió tradicional de la seua autoritat sobre l´Evangeli i sobre el conjunt dels hòmens, per convertir-se en «oient» d´una paraula que la desborda, que ella acull per a compartir, no per a imposar». La història del Concili Vaticà II, com ha dit el teòleg Armand Puig, va ser «un trenat de conflictes i consensos», a més de ser també «l´exemple més eloqüent de treball dificultós».

Aquest text, una de les quatre constitucions del Vaticà II, va ser aprovat massivament en sessió pública i promulgat, hui fa 50 anys, amb 2344 vots afirmatius i només 6 vots negatius. Cal recordar que la Dei Verbum substituïa l´esquema aprovat per la Comissió Teològica Preparatòria (presidida pel cardenal Ottaviani, prefecte de la Congregació del Sant Ofici), anomenat, De Fontibus Revelationis, rebutjat el 20 de setembre de 1962 per pràcticament dos terços dels Pares Conciliars. Per això el papa Joan XXIII nomenà una comissió mixta, presidida pels cardenals Ottaviani i Bea, que elaborà un nou esquema, De Revelatione Divina. Posteriorment el papa Pau VIè suprimí la comissió mixta i nomenà el cardenal Florit, de Florència i el bisbe Charue, de Namur, perquè treballaren un nou esquema que explicitara, com diu mossèn Armand Puig, «una concepció diversa de revelació en línia cristocèntrica i històrica», per tal de superar així les tesis neoescolàstiques. El nou text va ser estudiat pels pares conciliars del 30 de setembre al 6 d´octubre de 1964, i del 20 al 22 de setembre de 1965.

Amb la Constitució Dei Verbum, es tancava la teologia posttridentina, i «s´obria un període nou, caracteritzat pel retorn a les fonts, és a dir, la Sagrada Escriptura, i per la percepció intensa d´un Déu personal, amic dels hòmens, que ha habitat entre nosaltres en la persona del Fill». La Dei Verbum representà el triomf de la majoria renovadora sobre la minoria, «defensora de posicions teològiques neoescolàstiques», com ha dit mossèn Armand Puig. Per això la Dei Verbum és «un document necessariament obert, que des de la concisió i de les qüestions no resoltes, convida a la recerca i al desenvolupament de perspectives». D´ací que aquest document haja «transformat la Teologia catòlica contemporània».

La Constitució Dei Verbum comença amb un proemi, seguit de sis capítols. El primer d´ells tracta sobre la naturalesa i l´objecte de la revelació, que Crist portà a la plenitud. El segon capítol se centra en la transmissió de la revelació divina per mitjà dels apòstols i els seus successors, anunciadors de l´Evangeli. Del capítol tercer cal subratllar el fet de la inspiració divina de la Sagrada Escriptura i la seua interpretació. El quart capítol destaca la història de la salvació en els llibres de l´Antic Testament i la unitat d´ambdós testaments. El capítol cinc tracta del Nou Testament, amb l´origen apostòlic dels evangelis i el seu caràcter històric, i els altres escrits del Nou Testament. Finalment el capítol sis ens presenta la Sagrada Escriptura en la vida de l´Església i la tasca apostòlica dels teòlegs catòlics.

Com diu Xabier Pikaza al llibre Un concilio entre primaveras, de José Manuel Vidal i Jesús Bastante, la Constitució Dei Verbum va deixar «de ser un llibre de la jerarquia, per a tornar a ser el de tota l´Església». Per això la «Dei Verbum ha segut, no només un lloc d´arribada, sinó també un important punt de partida, tant en un pla magisterial com teològic», com afirma Xabier Pikaza.