Que l´escriptora mallorquina Carme Riera (1948) haja rebut el premi Nacional de les Lletres concedit pel Ministeri d´Educació, Cultura i Esport no és un fet gratuït. Un reconeixement a una trajectòria ferma, una de les més sòlides de la narrativa en català al nostre país, refermada per una activitat incessant en el moment actual, per la seua presència a la Real Academia de la Lengua Española o la presidència de CEDRO, que vetla pels interessos de la propietat intel·lectual dels autors i editors, un referent important en el panorama literari català més recent. Amb onze novel·les i quatre llibres de contes publicats, al costat d´altres narracions de caire ben divers com Qüestió d´amor propi (1988) o el dietari Temps d´una espera (1998), l´escriptora ha creat una de les veus pròpies més intenses de les últimes dècades. Un estil personal cohesionat i alhora evolutiu des de la primera publicació, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), fins la més recent, La veu de la sirena (2000). Quaranta anys, per tant, de creació literària, des del marc de concreció psicològica de gran part dels seus relats fins a l´experimentació de noves formes estètiques més recents, com el ressò crític d´alguns relats de Contra l´amor en companyia i altres relats (1991) o la tendència a la localització històrica de Dins el darrer blau (1994) o Cap al cel obert.

L´autora, que actualment és professora de literatura espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona, fa compatible, amb una dedicació francament exemplar, la seua tasca docent i creadora. D´una manera regular, com podem observar en la relació de les seues publicacions, és present en les novetats editorials de les darreres quatre dècades. El retrat interior dels seus personatges -normalment, dones- és una de les constants en la major part de les seues narracions, tant si es tracta de contes, com en el cas de les novel·les. I és que l´escriptora mallorquina és un clar exponent de la concreció literària de l´últim període del segle XX; l´atenció al personatge, l´observació minuciosa de l´evolució del seu món interior, és la base temàtica sobre el qual se situen els relats.

La relació de reconeixements públics concreta la vàlua literària de la seua obra; des del premi Recull per Te deix, amor, la mar com a penyora l´any 1974, al premi Prudenci Bertrana el 1980 per Una primavera per Domenico Guarini, al premi Ramon Llull el 1989 per Joc de miralls, al premi Crítica Serra d´Or i premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya del 2001 per Cap al cel obert. Amb tot, Dins el darrer blau ha estat la seua obra més guardonada: premi Josep Pla (1994), premi Joan Crexells (1995), premi Lletra d´Or (1995), premi Nacional de narrativa del Ministeri de Cultura -el primer que s´atorgava a una novel·la en català- i premi Elio Vittorini de Siracusa (2000). Finalment, cal recordar que en el 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi, un reconeixement oficial per a la seua evolució literària. L´interés de la seua obra ha estat més enllà dels límits lingüístics de la nostra cultura; així, podem trobar traduccions dels seus relats a l´alemany, a l´anglés, al castellà, al grec, a l´italià, al neerlandés, al rus, al portugués, a l´hongarés i a l´hebreu. Cal ressaltar, sobretot, la difusió de la seua obra en castellà i en alemany, on es troben traduïdes la major part de les obres. Un element d´anàlisi important, si atenem a les especials característiques de la prosa de Riera, des de l´intimisme més pròxim al personatge dels primers relats, a la configuració de realitats històriques concretes en les últimes novel·les. La universalitat dels temes i de l´estil de l´escriptora es veu confirmada per aquest interés editorial fora de les nostres fronteres.

Comptat i debatut, el reconeixement que ara s´afegeix a la seua trajectòria esdevé ben lògic, tenint en compte la seua evolució. Amb tot, el fet que s´atorgue a una escriptora en llengua catalana que s´hi ha posicionat en contra del procés independentista de Catalunya en un any com aquest, tampoc deixarà indiferents les converses entre els coneixedors de la seua obra. Un pas endavant del govern central per marcar una voluntat política concreta que no haguera tingut aquesta interpretació si el premi haguera estat concedit en convocatòries anteriors. De fet, estem davant de la quarta dona que rebrà el premi, després de Rosa Chacel (1987), Carmen Martín Gaite (1994) i Ana María Matute (2007). De mèrits no en falten i, per tant, ens hem de felicitar perquè Carme Riera el reba. Les persones que l´hem llegit, coneixedors o no de les interpretacions que es puguen fer del premi, n´estem contents, ben orgullosos, perquè les seues històries ja formen part del nostre imaginari personal i col·lectiu. Felicitats.