31 de octubre de 2015
31.10.2015
Correo urgente

Tots Sants i els oblidats de la Lìnia Maginot

31.10.2015 | 04:19
Tots Sants i els oblidats de la Lìnia Maginot

A la línea Maginot, un sistema de fortificacions francés que havia de servir com a defensa contra un més que probable atac alemany, s'allistà un grup d'exiliats espanyols, acabats d'arribar de la derrotada República espanyola i convertits ja en oblidats apàtrides, víctimes encara avui d'una malsana concepció del pas del temps, de la mirada obcecada al futur, o com diría Walter Benjamin, víctimes del pràctic i amnèsic progrés. Aqueixa xarxa defensiva no fou ni tan sols posada a prova i els apàtrides espanyols seguiren amb un èxode que acabà per a la majoria i, definitivament ja, als camps de concentració alemanys. El fill d'un d'aqueixos malaurats, ja fregant els 80 anys, i vora uns 70 anys després, confesava que no s'havia sentit mai tan a prop de son pare com aquell dia que anà on el van veure viu per darrera vegada. Hauria de repassar altra vegada el reportatge emés per la TV3, titulat Els oblidats de la línia Maginot, per certificar amb exactitud alguna de les dades, però ara és innecessari. Aquest home respon a un dels instints humans més naturals: l'enyorança, el record, l'anhel de reviure el passat.

El dia de Tots Sants o dels Difunts respon a aquest anhel. Anem conscients als llocs dels nostres morts, un pes ingràvid actua immediatament en el rostre, els ulls s'esforcen en mirar (nom, data, flors, foto?) unes escenes que cada vegada són més llunyanes, o unes escenes que malauradament mai no han ocorregut, no ocorreran mai, i com li passa al fill de l'oblidat de la línia Maginot no tenim paraules per expressar? ni forces per explicar. El dolor no disminueix, s'amortigua pel pas del temps i la mateixa força que ens empeny a entrar al cementeri, ens obliga a abandonar-lo i soltar el pes que ens paralitza.

Quan escoltem tants fills de víctimes de guerra, tan fills d'oblidats que, simplement, volen saber on és el seu pare, per estar pròxim a ell, només sol.liciten, crec jo, sentir uns segons eixe pes, tenir eixa inútil mirada profunda i no puc deixar de veure en ells aqueix anhel tan humà del dia de difunts, un dia íntim, tal vegada el dia menys religiós i més humà del nostre calendari festiu ja que, en veritat, no es pretén altra cosa que recordar, que estar al costat. Un pensament superior ja és litúrgia i vanitat.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine