L'endemà de Tots Sants l'Església fa la commemoració de tots els difunts, en una celebració marcada per l'esperança de la resurrecció. De fet, la mort és vista pels cristians com el trobament amb el Senyor Ressuscitat. I és que si tenim en compte que els hòmens no es moren (en sentit passiu) sinó que moren, és a dir, entreguen la seua ànima al Creador, és perquè es trobem amb Jesús el Senyor de la vida. Per això el qui mor, no mor mai sol: mor amb Crist. D'ací que la celebració de la litúrgia dels difunts estiga impregnada d'esperança. El mateix ritual de l'enterrament té una forta connotació baptismal i pasqual, amb la presència del ciri pasqual, signe del Senyor Ressuscitat, l'aspersió de l'aigua beneïda, que ens recorda el baptisme i la pregària de la comunitat reunida al voltant del cos de la persona que estimem.

Són diversos els passatges de l'Antic Testament que prefiguren el pas de la mort a la visió de Déu: Noè alliberat de les aigües del diluvi, Moisès, alliberat del Faraó, Isaac de ser sacrificat, David de Goliat, Daniel dels lleons o els tres jóvens del foc. Sant Agustí al capítol 9 del llibre de les Confessions ja parla, en la mort de sa mare, Santa Mònica, quan la comunitat oferia un sacrifici en memòria de la difunta. També a l'Eucaristia, i des del segle III, la memòria dels difunts és present en totes les litúrgies.

Pel que fa a les tres misses que abans se celebraven aquest dia, van nàixer als dominics de València, pel fet que els frares no podien atendre les demandes de misses per al dia 2 de novembre i per això començaren a dir-ne dos o tres cadascú. Amb el temps, aquesta pràctica s'estengué a Espanya i Portugal.

Com recordava mossèn Joan Puig de Catí, al seu Vocabulari, «la devoció a les ànimes manifestada ab les pregàries per elles és tan antiga com el poble cristià». Ja a Catí trobem, com a fruit de la devoció als difunts, que «l'any 1503 Joan Bellmunt féu la capella de les Ànimes de la parròquia». Mossèn Puig també assenyalava «el rosari de difunts», que es cantava «pel poble».

L'amic Joan-Carles Martí Casanova, d'Elx, em comentava que ell també segueix les tradicions dels seus avantpassats, i per això «no deixaré de posar aquesta nit un parell d'animetes al finestra del meu balcó». Em contava que sa mare feia les animetes ben senzilles, «dins d'un platet d'oli d'oliva i un ble de coto fluix». I a l'endemà els «alçava a tots, a les sis del matí». Com em deia Joan-Carles Martí, «Ma mare va nàixer Oriola el 1926 i això ho va aprendre de sa mare, i aquella, de la seua, i ara em toca a mi». I em deia també: «Per a mi les animetes són les flames que lliguen el temps passat, present i futur».

Com recull El calendari dels brillants, editat a Benissa per J. J. Cardona, «la nit de tots sants cal resar els tres rosaris pels difunts de casa». I el dia de les ànimes s'anirà a les tres misses. També ens recorda que del 2 al 10 de novembre hi ha la novena de les ànimes a Gata i el novenari de les ànimes. Que aquest 2 de novembre siguem capaços de recordar amb afecte i agraïment aquells que ens han acompanyat al llarg de la vida, tots aquells que portem al cor i que ja han deixat aquest món per passar a viure amb Déu.