Mentre el ciutadà del carrer pugna perquè el sou li arribe a fi de mes, perquè el seu fill trobe treball, o puga agafar un tren en condicions o no l'acacen amb peatges, alguns porten el debat a la macroeconomia, confonent xifres genèriques (creixement, PIB...) amb realitats particulars. Canviar i millorar eixe horitzó particular i personal és el que interessa a cadascú.

Inevitablement això implica canviar el tauler sobre el que es desenrotlla la vida diària, dirigida per lleis i establerta dins un marc físic. Lleis que dinamitzen i faciliten les relacions quotidianes, o no; marc físic ordenat i orientat a la consecució d'un major nivell i qualitat de vida, o no.

Lleis que, potser, garanteixen el benefici a la privada, però acumulen els danys en la ciutadania o les possibles pèrdues a càrrec de la pública, tal com el cas Castor dels moviments sísmics a Castelló. Lleis com la reforma laboral, o la llei Wert d'Educació, o la llei «mordassa»..., que precaritzen el mercat de treball i resten drets com el de la negociació col·lectiva dels treballadors, ara abandonats a les decisions dels patrons. Lleis que «espanyolitzen», és a dir, que imposen una línia dirigista i autoritària de l'ensenyament en detriment del «Pacte per l'Educació» cap a la promoció personal i l'adequació a les demandes laborals. O que prohibeixen els drets d'expressió, com estem cansats de vore quan es multa aquell iaio amb tres mil euros per usar un megàfon contra un desnonament. ¿És arribada l'hora ja de les derogacions, de la supressió de totes eixes lleis restrictives a l'exercici de la ciutadania?

Per una altra banda, veiem com el 45% de la població espanyola s'aglutina al litoral mediterrani i més del 50% del PIB espanyol es genera aquí: com és que el Corredor Mediterrani no és prioritat per als governs espanyols? Per què es grava, així, la competitivitat de les nostres empreses, dels nostres productes? L'estructura radial de les comunicacions marca el que ja ens temíem: l'aire centrípet de l'estructura fiscal, pressupostària i administrativa de l'Estat espanyol. Barajas representa el 25% del tràfic aeri espanyol, però paradoxalment rep una mitjana del 57% de la inversió total en aeroports. Queda dit tot. I si entrem en el finançament de l'autonomia valenciana, ens pot donar una sufocació.

Acabar o rectificar eixa filosofia centralitzadora no és tasca fàcil (estem veient que la simple articulació autonòmica de l'Estat espanyol no serveix gran cosa). Les forces polítiques estatalistes treballen per als seus exclusius interessos. Només podem oposar una ferma convicció en les nostres idees i reivindicacions. És obvi que, en la mesura que s'articulen plataformes polítiques perifèriques, la fortalesa del centralisme estatalista cedirà. Cosa necessària per al desenvolupament i progrés, no només de l'economia general, també de la vida quotidiana de tots i cadascun de nosaltres, els perifèrics.

I ara se'ns presenta, en les properes eleccions generals, una gran ocasió per capgirar este estat de coses. Per acabar amb lleis restrictives, per assentar un marc físic on viure siga portador i agradable. Tot comença amb l'acte de dipositar un vot. El 20 D és la cita.

www.jesusmoncho.com