El que fa uns dies era «molt honorable» president d'honor del seu partit, persona molt respectada, admirada i estimada, a hores d'ara, ha passat a ser un ciutadà més. Són paraules pronunciades per l'actual president de la Generalitat catalana. Res més lluny de la realitat. Jordi Pujol, mai mes, tornarà a serun veí normal, tampoc anormal, és clar, però si diferent i, definitivament, marcat pel final de la seua trajectòria política al desencadenar un terratrèmol destructiu de tota la seua família, del seny propi i de l'aureola creada entre tota la classe política en general. Fins ara sempre havia estat ocupant un lloc preeminent en eixa societat catalana que acaba de rebre una galtada brutal, lacerant, humiliant, gegantesca, inesperada, incomprensible i especialment aclaridora de la personalitat real del gran polític que anava camí de convertir-se en l'autèntic patriarca del catalanisme històric. El carisma que semblava tenir se'n ha caigut al terra, la icona catalana desapareix per complet, l'espill en el que solien mirar-se els polítics en general s'ha trencat i ja no mostra imatges definidores.

-Tu també, Jordi?

Sí, ell també ha caigut al fons del pou de la ignomínia avariciosa. Potser tenia massa becs que alimentar i la pela realment ja no hi era la pela. Açò no són paraules que vulguen justificar una conducta lamentable, res més lluny del meu pensament un tant desorientat per l'impacta incomprensible, en el primer moment, que ens ha causat l'actuació del que semblava ser l'apòstol de la honradesa. Jordi Pujol ha fet figa. Ens ha ferit amb una galtada descomunal que ha sigut capaç d'ensordir a tot el poble català i a bona part dels habitants de la pell de bou. Trenta anys contant mentides, tres dècades fent gala d'una conducta exemplar, espantant els moscons que intentaven malbaratar una família sense taca. Trenta anys manant i la gepa creixent, tres dècades folrant les parets de la desvergonyia, vivint i ajudant a criar set fills, alguns tampoc eren blat net, fent que se'n baixes de la peanya el santet, fins aleshores, miraculós.

Ha estat bé confessar, però vint-i-tres anys al front del govern autonòmic no es poden liquidar, ni per suposat esborrar, amb un simple comunicat, tampoc es suficient la renuncia a tots els càrrecs, al títol honorífic, a la paga expresidencial vitalícia -n'hauria prou per uns quants menjadors infantils- a un despatx cèntric amb personal qualificat, al cotxe i al sou del xofer. Tot pagat amb els impostos que suporten els catalans i altres contribuents. La gran galtada que tanta gent ha rebut seguirà coent molt de temps, l'ofensa ha estat brutal especialment per la personalitat de l'emissor, tanta era la seua integració en la societat que l'elevà i ara, sense dubte, lamenta el fet, tantes voltes repetit, desprès d'escoltar, inesperadament i sorprenent, la confessió de qui, a hores d'ara, no és, ni més ni menys, que una persona que dona llàstima per la seua actuació absolutament reprovable.

Personalment me sento decebut encara que mai no havia estat amic del Pujol. Era, però, un polític al que admirava per la seua decisió, conducta -això creia- i defensa de la parla catalana. Quins temps, quins costums, el món de la política no canvia. Es desconeixia, per complet, qualsevol moviment de la rebotiga dels personatges. Un amic comú me'l va presentar en Alacant un moment donat que no va passar dels tres o quatre minuts. Fou anys desprès a València on vaig tenir ocasió de parlar-ne una mica més. Vicent Ventura i jo el vam acompanyar des de l'hotel fins el Palau de la Generalitat on el «molt honorable» català havia estat convidat pel homònim valencià amb motiu de la festa del país. Portàvem escorta a distancia per evitar els possibles i reals excessos de les ties maries que s'havien fet les ames de les voreres del recorregut oficial. Fem punt i a part. La bufetada ha sigut enorme, el terratrèmol te sobrats epicentres i seguirà viu, sens dubte, un temps perllongat. El dolent espectacle acaba de començar.