De retorn del viatge a Terra Santa, el papa Francesc va contestar diverses preguntes dels periodistes. En una d'elles, referent al celibat dels preveres, el papa va dir que «el celibat no és un dogma de fe, és una regla de vida», i per aquest motiu, «en no ser un dogma de fe, la porta és oberta». El papa també va recordar que «l'Església catòlica té preveres casats en els ritus orientals». Són els capellans catòlics de les Esglésies Orientals (maronites, armenis, melquites, coptes...) en plena comunió amb Roma, i que mantenen el caràcter optatiu del celibat dels preveres. Així per exemple, els seminaristes que estudien al Col·legi Grec de Roma, el rector del qual és el pare Manel Nin, monjo de Montserrat, poden casar-se si volen. Això sí, abans de l'ordenació presbiteral. Per això és ben normal vore aquests seminaristes, que en eixir del Col·legi Grec, van a passejar i a festejar amb les seues promeses.

Ja el Concili Vaticà II, en el decret sobre els preveres, deia que el celibat «No s'exigeix per la naturalesa mateixa del sacerdoci, com apareix per la pràctica de l'Església primitiva, i per la tradició de les Esglésies orientals, on a més d'aquells que escullen el celibat, hi ha també preveres casats». De fet, l'Església primitiva no tenia el celibat com a condició sine qua non per a ser ordenat. Així, la primera Carta a Timoteu, en parlar dels requisits per ser elegit bisbe, diu «que siga marit d'una sola dona» (1Tm 3:2) I la Carta a Titus, pel que fa a l'ordenació de preveres, diu també que «que cada un siga irreprensible, marit d'una sola muller» (Tt 1:6).

El celibat als preveres va ser imposat el segle XI a Occident, pel papa Gregori VII, malgrat la oposició del clergat italià i l'alemany.

Amb el papa Francesc, sembla que pot haver un nou replantejament del celibat presbiteral. De fet, no és només el papa el qui deixa «la porta oberta» per parlar d'aquest tema. El cardenal brasiler Claudio Hummes (el qui li va dir a Bergoglio en el conclave, «Recorda't dels pobres») ja ha dit també, que «el celibat no és part del dogma de l'Església i la qüestió està oberta a discussió». I encara el bisbe de Lleida, el valencià Joan Piris, també s'ha pronunciat, afirmant que «el celibat es pot revisar», tot i que ha considerat que aquest tema no és una qüestió fonamental.

Si en els últims mil anys hi ha hagut l'obligatorietat del celibat per als preveres, és possible que ara aquest requisit siga revisat. I és que si les Esglésies orientals tenen el celibat opcional per als preveres, ¿per què no pot ser també així per a l'Església Llatina? I si els anomenats diaques permanents són casats, i els preveres anglicans que han passat a l'Església catòlica també ho són ¿no ho poden ser també els preveres de l'Església Romana?

En l'homilia del dia 12 de maig, a la capella de la Casa de Santa Marta, el papa Francesc deia: «Qui sóc jo per posar traves? Qui som nosaltres per tancar portes? És l'Esperit qui fa que l'Església camine. Cada vegada més, més enllà dels límits, més endavant». No és possible que siga un signe dels temps el celibat optatiu?