Un any més afrontem un Primer de Maig carregat de reivindicacions, totes elles continuïtat de les que durant aquests mesos hem vingut exigint en els carrers del nostre País. Es vol traslladar o fer-nos creure que la recuperació econòmica ja ha començat en el nostre país, però... de quina recuperació parlen els nostres governs? Del repartiment de beneficis entre accionistes de les grans empreses després d'haver acomiadat a més de 120.000 treballadors i treballadores? Del fet de que els contractes que s'estan realitzant en aquest país són en la seua majoria a temps parcial i que, a més, el 40% són en pràctiques i de formació amb baixos salaris? Que se suprimeixen unitats escolars i que la sanitat i la protecció social continuen en el punt de mira? Per favor, cridem a les coses pel seu nom, dirigim el dard cap a la Diana corresponent i no ho desviem on no toca. Segur que quan llegeixquen este article d'opinió, alguns pensaran «ja estan ací els pessimistes i transmissors de males notícies...». Que més ens agradaria que poder compartir que la recuperació comença a albirar-se i a fer-se efectiva en la creació d'ocupació de qualitat... I és que, mentre açò no s'aconseguisca, les dificultats van a seguir.
El Primer de Maig és una oportunitat més per a comprometre'ns a canviar allò que no ens agrada i reivindicar que sense ocupació digna no hi ha recuperació i que sense drets socials no hi ha democràcia. És necessari que s'acorde un contracte social i europeu; podrem estar en contra de les polítiques de retallada que la Troica ens ha imposat, però la globalització ha vingut (el més dur és que ho ha fet sense normes) i, a més, ha vingut per a quedar-se. Per tant, necessitem organitzar també als treballadors i treballadores europeus per a canviar aquest tipus de polítiques, exigir una democratització dels organismes europeus, un contracte social que contemple ocupacions de qualitat , negociació col·lectiva i drets socials. Podrem queixar-nos d'aquestes pràctiques que la Troica ens ha imposat i sí, ho hem anat fent en cada mobilització, però és clar que les coses es canvien amb organització i unió: amb mobilitzacions sí, però també amb propostes, i CC OO les té.
En el nostre país també necessitem arribar a acords en pactes d'ocupació, a més d'una reforma fiscal que per descomptat no pot ser per la via que el Govern planteja: hem d'anar a una fiscalització més justa i més redistributiva, i és que no podem oblidar que tenim un greu problema d'ingressos. I el Govern té en la seua taula una proposta nostra sobre aquesta matèria. És necessari que els sectors públics recuperen el que han perdut com a conseqüència de les retallades efectuades, i no solament perquè els serveis públics siguen un dret, sinó també per la seua condició en aquests moments de generadors d'ocupació.
No hi ha excuses per a no participar en la manifestació convocada pels sindicats CCOO i UGT: no val a tirar la pedra i amagar la mà, no val a criticar i no aportar el nostre granit d'arena com a ciutadans i ciutadanes... Amb la unió és possible: podem i devem canviar les polítiques de retallades que el Govern del Partit Popular ens ha anat imposant per capítols. Hi ha alternatives.
Permeten-me primer una invitació i després una reflexió: la invitació a la celebració del Primer de Maig, dia internacional de la classe treballadora, i la reflexió a què és allò que tots podem fer per a ajudar a eixe canvi de política tan antisocial per a la classe obrera.
