Hui a Roma, el papa Francesc canonitzarà Joan XXIII, el papa del somriure, l'home senzill, amable i ple de bondat.
Nascut a Sotto il Monte el 1881 al sí d'una família humil i pobra, Angelo Giuseppe Roncalli fou ordenat capellà el 1904 i bisbe el 1925.
Nomenat el 1944 nunci a París, una missió extremadament difícil, en una recepció diplomàtica, Roncalli va vore que l'ambaixador soviètic, Bolgomolov estava arraconat i sol. Es va acostar a ell i li digué: «Excel·lència, vostè i jo estem en camps oposats, però tenim en comú una cosa important: la panxa. Els dos estem rodonets». Bolgomolov va riure i el gel es va trencar. Amb el seu estil bondadós i amb un gran sentit de l'humor, Joan XXIII desfeia murs de recels, d'incomprensions, de desconfiances. És en aquesta etapa de nunci a París, on Roncalli manifestà la seua oposició al Règim franquista. El 1953 fou nomenat Patriarca de Venècia i cardenal.
Elegit papa el 1958, Joan XXIII obrí l'Església a la renovació i al diàleg, amb un Concili no dogmàtic, ni tampoc per condemnar errors doctrinals. El Concili havia de ser pastoral, per renovar l'Església, per buscar nous camins d'unitat i de diàleg amb el món modern.
El papa Roncalli, que preferia «utilitzar el remei de la misericòrdia, abans que el de la severitat», no tenia por als progressos de la ciència i de la tècnica i creia que l'Església no havia de ser una fortalesa tancada, sinó una casa per a tots, sense exclusions, sense condemnes. De fet, el Vaticà II va portar a l'Església aquella alenada d'aire fresc, que va ser l'aggiornamento.
Joan XXIII, que proposà una visió optimista de l'home i de la història, tenia un rostre somrient, seré i amable, que traslluïa la pau i la bondat d'aquells hòmens que tenen una intensa vida de pregària. Ningú ignorava que en política tenia les seues preferències per l'«apertura a sinistra», ja que era un home de diàleg que preferia reconstruir abans que destruir. Va ser molt clarificador el discurs del papa en l'obertura del Concili, on lamentava l'actitud d'aquells que són «profetes de la desgràcia, que sempre anuncien calamitats».
Joan XXIII, que va morir el 3 de juny de 1963, ens va ensenyar a vore l'Església, no com una fortalesa tancada., sinó com un espai de llibertat i de comunió. «L'Església, deia el papa bo, no és un museu arqueològic que hem de conservar, sinó un jardí obert. Com una font d'aigua fresca enmig de la plaça del poble, perquè tothom en puga beure».
La canonització del papa Joan, a qui el poble de seguida va venerar com a sant. De fet, el cardenal Lercaro demanava que Joan XXIII fóra proclamat sant, com a exemple «no només com a santedat exemplar, sinó com a santedat programàtica d'una nova era de l'Església». I és que el papa bo va fer nàixer una nova primavera a l'Església, i ens va encoratjar a ser cristians oberts al diàleg, testimonis de fraternitat i de consol, d'alegria, de pau i d'esperança, sense por al món modern. Cristians membres d'una Església més oberta, que ni condemna, ni cau en la temptació de la nostàlgia.
La nostra Església i el nostre món, com deia el P. Abat Cassià, «no hauria d'oblidar aquella esperança que suscità entre nosaltres la figura profètica de Joan XXIII». Un home bo! Un home ple de l'Esperit!!
