Cada cert temps, sobretot quan s'acosta la Setmana Santa o el Nadal, apareix als mitjans de comunicació algun descobriment pel que fa referència als Evangelis.
Fa uns dies els mitjans d'informació parlaven d'un papir datat entre el 659 i el 859, que fa referència a l'esposa de Jesús. Aquest papir, escrit en copte, és l'extracte d'un Evangeli apòcrif que ha estat estudiat pels científic amb la prova del Carboni 14 i amb infrarojos, i que és conegut com «l'Evangeli de la dona de Jesús».
És evident que no seré jo (perquè no sóc cap especialista en la matèria) qui negue l'existència d'una esposa de Jesús. Amb tot, el fragment «Jesús els digué, la meua esposa....», cal no llegir-lo massa a la lleugera.
La Bíblia no és cap llibre històric tal i com entenem hui la història. Ni els Evangelis no són cap biografia de Jesús. La Bíblia és un llibre de teologia, que ens parla de l'obra de Déu. Per tant, com en tot, cal llegir la Bíblia des de l'hermenèutica i no massa literalment. Com fem cada dia!! I pose un exemple: si una persona de la Xina vinguera a Gandia o a Peníscola, i sentira la conversa d'un jove que li diu a un altre: «Escolta tio, demà anirem a la platja?», l'home xinés entendria que un dels dos és nebot de l'altre. I ja sabem que la paraula «tio», es col·lega o amic. Igual passa quan algú diu que ens veurem al claustre. Si és un institut, voldrà dir que es voran a la reunió de professors. Però si estan visitant un monestir, es voran a aquella part característica del cenobi, amb columnes romàniques o gòtiques.
Un altre cas que cal interpretar, per tal de saber de què parlem, és el següent: Si algú sent que un monjo diu que demà es reunirà amb tres monjos blancs i tres negres, molts poden pensar que seran tres monjos de raça blanca i tres de raça negra. Però en el context monàstic vol dir tres monjos cistercencs, pel color blanc de l'hàbit i tres benedictins, pel color negre de l'hàbit. I quan els poetes escriuen: «la mar era de plata», tots ho entenem, tot i saber que la mar és d'aigua i de sals minerals. Però la poesia, com la Bíblia que està escrita en un llenguatge metafòric, utilitza aquests recursos. És evident que pel context, entenem una conversa. Però si no, l'hem d'interpretar, com s'ha de fer també amb la Bíblia.
Així, el profeta Osees quan parla del poble d'Israel, utilitza el terme d'esposa estimada: «li parlaré amorosament... Aquell dia em diràs el meu marit...t'esposaré a mi per sempre, t'esposaré a mi em justícia, en amor, en fidelitat». (Os 2:16-24). El mateix passa amb Sant Pau, quan en la carta als Efesis utilitza una analogia d'amor nupcial, heretada dels profetes. O també a la segona carta als Corintis: «Vos he esposat a un sol espòs per presentar-vos al Crist com una verge pura» (2C 11:2). O a l'Apocalipsi: «Vaig vore la ciutat santa...abillada com una núvia adornada per al seu espòs» (Ap 21:2), i també: «L'Esperit i l'esposa diuen: Veniu» (Ap 22:17). O encara: «La seua esposa ja està preparada i li ha estat concedit poder vestir-se de lli ben blanc». (Ap 19:8)
Per això la tradició ha presentat diverses imatges de l'Església i una d'elles és l'Esposa del Crist (LG 1:6)
Va tindre Jesús esposa? Pel que diuen els quatre Evangelis, sembla que no. Però no passaria res si n'hi haguera tingut. Jesús no va ser cap misogin! Al contrari, el diàleg amb la cananea, que era una dona i estrangera, l'amistat amb Marta i Maria, la Magdalena, l'elogi que feu de la viuda pobra demostren que Jesús va tractar les dones sense cap animadversió. Però també cal no donar res per suposat. I per fidelitat al text, cal sempre l'ús de l'hermenèutica en l'estudi de la Bíblia. I deixar de banda imaginacions que fan de Maria Magdalena l'esposa de Jesús, com defensa alguna literatura, totalment fantasiosa.
