Fa trenta anys les Corts Valencianes es reunien al Palau de la Diputació d'Alacant per a debatre i aprovar la Llei que portaria el nom de la capital de L'Alacantí i que marcaria un punt i apart en el tractament que les Administracions tindrien amb la nostra llengua pròpia. Després d'assolir la cooficialitat gràcies a l'Estatut d'Autonomia de 1982 el valencià necessitava d'una norma que regulara el seu ús a la vida pública, determinara l'àmbit geogràfic on seria idioma de predomini atenent a la dualitat sociolingüística del nostre País entre comarques valencianoparlants i castellanoparlants, i sobretot es disposara d'una ferramenta eficaç per a afrontar el repte de la seua normalització després de segles d'arraconament, prohibició i degradació de tot allò que diferís o poguera entrar en conflicte amb la visió uniforme i monocolor d'Espanya que es promovia des del centralisme excloent.
La tramitació de la Llei va anar acompanyada de polèmica. La batejada llavors com a Batalla de València, el debat generat al si de la societat valenciana (que tenyiren violentament grups feixistes i d'ultradreta durant la Transició) sobre l'oficialitat de les nostres senyes d'identitat i simbologia, deixaren tocada la LUEV que acabaria per ser una Llei de Mínims. Important, històrica, imprescindible i valenta, però de mínims. I no és d'estranyar quan l'oposició en Les Corts al Govern de Lerma, lluny d'instar a avançar en els aspectes normalitzadors, promovia esmenes per tal de descafeïnar-la el més possible, rebent finalment només el suport del Grup Socialista i l'abstenció de la resta de la Cambra amb l'al·legat en contra de la dreta. Precisament el tret que generava major tensió i oposició i que alhora ha sigut el més important dels guanys de la LUEV, fou la inclusió de l'ensenyament obligatori del valencià a l'escola que ha condicionat la pervivència del nostre idioma i el manteniment de la seua fortalesa. Gràcies a açò s'ha aconseguit alfabetitzar en la seua llengua materna a milers de xiquets i xiquetes, i que a més hi haja una generació de castellanoparlants, com jo, capaços de llegir, escriure, parlar i pensar en valencià com mai no hi ha hagut en la nostra història.
Però com explicava anteriorment la Llei no acabà d'arrancar en tots els aspectes necessaris. Entre les seues principals mancances es troba no abordar l'aprovació del «requisit lingüístic», és a dir, que el coneixement del valencià per a accedir a un lloc de treball públic fóra condició sine qua non i no mèrit, l'experiència d'estos anys ens diu que no es pot garantir al dret dels i les ciutadanes a ser ateses i a mantindre relació amb l'Administració en la llengua cooficial que trien, sense que això no comporte que els i les treballadores hagen d'entendre, parlar, llegir i escriure en castellà i valencià en igualtat de condicions. Tampoc la Llei d'Ús va preveure la presència del valencià als mitjans públics, la posterior Llei de Creació de RTVV tot i que incorporava entre els principis rectors la promoció del valencià, no fou suficient per a evitar el model bilingüe que es va anar imposant gradualment a la seua graella, desvirtualitzant el comés de Canal Nou quan el castellà superà al valencià en el nombre d'hores d'emissió. A això cal afegir la no regulació de les relacions lingüístiques entre els i les consumidores i l'empresariat i comerç en aspectes com la presència del valencià a l'etiquetatge de productes o la retolació dels establiments, promoguts mitjançant ajudes públiques durant els temps de bonança però en greu risc hui per les retallades pressupostàries de Generalitat i Ens locals.
Ha sigut, però, l'augment d'atacs a valencianoparlants per negar-s'hi a canviar de llengua que s'estan reproduint al llarg del nostre territori, la simptomatologia més evident de la necessitat de reformar Llei d'Ús i Ensenyament per tal de reforçar-la. Incidents ocasionats especialment per personal que s'aprofita de la seua autoritat (la Guàrdia Civil a Almenara, la Policia local a El Campello, agents de seguretat de l'Arenal Sound a Borriana o el metge que li negà atenció sanitària a un pacient a Torrent), exigeixen respostes contundents des dels poders públics per a garantir el compliment del dret a usar el valencià reconegut a l'Estatut d'Autonomia. La defensa de la plurinacionalitat i de la riquesa lingüística de l'Estat ha de formar part de l'acció política de l'Administració i crear instruments eficaços de lluita contra la discriminació i la violència s'ha tornat imprescindible. La LUEV podria continuar fent la seua tasca durant els pròxims trenta anys, però haurem de sotmetre-la a importants canvis per tal d'adaptar-la a l'exigència derivada de l'augment en l'autoestima col·lectiva que tenim com a Poble els valencians, que ja no amaguem la nostra llengua. Tres dècades de Llei d'Alacant han servit per a llevar-nos els complexes, cal avançar.
