Nascut a Benixama (Alt Vinalopó) el 20 de desembre de 1811, Miquel Payà i Rico va ser bisbe de Conca i arquebisbe de Compostel·la i de Toledo. Fill d'una família llauradora, en morir son pare, es traslladà a Onil amb sa mare. Obtingué el grau de batxiller en filosofia i posteriorment en teologia. Va impartir classes de lògica, física, matemàtiques, metafísica i ètica. El 1830 guanyà una beca del Real Col·legi del Corpus Christi de València i a la Universitat ocupà les càtedres de Metafísica, Literatura, Gramàtica, Història, Lògica, Astronomia i Ètica. Va ser ordenat capellà el 1836.
La Junta Revolucionària d'Alzira el tragué de la docència universitària i Miquel Payà tornà a Beneixama, on construí el temple parroquial, inicià les obres del nou cementeri i creà la banda de música del poble. També instituí les festes de Moros i Cristians, a més de fundar l'Associació de Beneficiència Domiciliaria. El 1844 tornà a València com a beneficiat de la Catedral, impartint classes a la Universitat i al Seminari. El 1855 va fundar el diari El Eco de la Religión.
El 12 d'octubre de 1858 va ser consagrat bisbe de Conca, on a més d'organitzar la Societat d'Amics del País, fundà un asil per a orfes. Fruit de la seua preocupació social i veient la pobresa de la gent, regalà el seu cotxe i destinà 30.000 reals de la seua fortuna, a pal·liar les necessitats dels més desvalguts.
Sabé conviure amb les Corts de la Revolució (després de l'abdicació de la reina Isabel II) i amb la monarquia democràtica d'Amadeu de Saboya, on fou senador per Guipuskoa. S'enfrontà al Tradicionalisme, ja que no compartia la filosofia del Carlisme. Participà també en el Concili Vaticà I, on defensà la infal·libilitat del papa.
El 1874 va ser nomenat arquebisbe de Compostel·la i tres anys més tard, cardenal. Enemic del laïcisme, es guanyà l'enemistat de la premsa liberal, anarquista i republicana. Pel seu esperit emprenedor, va potenciar les excavacions arqueològiques a la catedral de Santiago, on trobaren uns ossos humans que, estudiats per tres professors universitaris, identificaren com les restes de l'apòstol Sant Jaume.
Finalment, el 1886 va ser nomenat arquebisbe de Toledo. Seguidor de les doctrines de Lleó XIII, Miquel Payà defensà l'encíclica Libertas, en la que es decretava l'abolició de l'esclavitud. Tenint en compte la situació dels esclaus de les colònies espanyoles, el cardenal Payà defensà aquest text del papa, que publicà en llatí i en castellà. Atent a les necessitats socials i bon coneixedor del bisbat, restaurà i construí nous temples i convents a la diòcesi de Toledo. Home de gran intel·ligència, bisbe humil i pròxim als problemes dels pobres, aquest fill de Beneixama morí el 24 de desembre de 1891.
De l'estudi grafològic de la firma de Payà (segons els estudis fets per Rafael Sancho, metge i psiquiatra) es desprèn la seua maduresa i plenitud física i psíquica, així com també l'extraversió i l'energia i decisió que tenia el cardenal de Beneixama. L'estudi grafològic de la firma de Miquel Payà, conclou així: "Entre los cientos de autógrafos de personas célebres que integran nuestra colección, tan solo hemos encontrado dos de cierto parecido: D. Santiago Ramón y Cajal y D. Marcelino Menéndez y Pelayo, dos personalidaes ciertamente muy diversas, pero que tenían a la vez un par de cosas en común: la claridad de ideas y su facilidad para programar cualquier trabajo ".
En el bicentenari del naixement del cardenal Payà, Beneixama i l'Alt Vinalopó haurien de recordar aquest bisbe valencià que va destacar al segle XIX com un bon pastor sol·lícit a les necessitats dels més desvalguts.
