Un passeig amb / sense font

 01:16  

Vicent F. Soler Selva L'Ajuntament d'Elx ha decidit canviar el passeig de l'Estació. Aconseguir un equilibri entre conservació i funcionalitat dels espais públics sembla difícil. Allò que conservem és memòria, i existim mentre tenim memòria. Si aquesta s'ha esborrat, nosaltres també; tant se val que bategue el cor i pixem cada dia. L'oblit, la desmemòria, és la forma més colpidora de desaparèixer. Als ciutadans ens calen referents urbans sobre els quals recolzar-nos per refer cada dia un passat que explique el present. La permanència dels espais urbans permet als ciutadans crear vincles imprescindibles. D'altra banda, no tot s'ha de mantenir, acabaríem a vessar d'andròmines. Per això es fa difícil trobar l'equilibri. És un fet però que, amb el temps, moltes decisions que impliquen destrucció s'avaluen com a negatives, com un fracàs.
Per a que un espai públic arribe a ser un referent per als ciutadans i de la ciutat, ha de durar sense canvis significatius. Al mateix temps que podem enumerar candidats a referents urbans: places, passeigs, carrers... trobem que les autoritats que governen en cada moment semblen acevar-se sobre ells i no els deixen consolidar-se. Tot apunta a què aquesta pulsió és comuna a moltes ciutats, i independent de la ideologia del governant i el moment històric. L'explicació definitiva ha d'amagar-se en algun plec profund del cervell, que encara no s'ha estudiat prou.
Elx pot oferir exemples d'espais públics que experimenten, per segle, entre tres i quatre transformacions: La Glorieta, el passeig de l'Estació... Són obres que, quan s'escometen fa l'efecte que complisquen una funció equilibradora de les arques públiques: absorbir els excedents inexistents. Vegem que ens recorda la història.
La inauguració del tren Alacant-Múrcia el 1884 deixà a Elx un edifici de dues plantes per a l'estació. Entre aquesta i el Portell de Granyana, entrada a la ciutat, hi havia una senda de terra, com un descosit pel mig de l'Hort de la Mare de Déu. D'immediat foren tallades desenes de palmeres, i va sorgir una faixa de terra blanca de més de dos-cents metres d'ample enlloc del caminal inicial. Primera actuació funcional.
A principi de 1902, la ciutat celebrava la primera gran obra sobre el camí de terra: un passeig en alt que ocupava quasi tot l'espai, festonejat per dos vials per als carruatges i l'emergent i enfollit trànsit de bicicletes. Aquesta obra modernista de l'arquitecte Guardiola Rico durà poc més de mig segle. A principi dels seixanta, els governants arrasaven obres públiques i privades per donar pas al cotxe per la ciutat. Una obra de l'arquitecte Pérez Aracil, funcional per al moment, substituïa la construcció de principi del segle XX. A l'inici de la dècada de 1970, l'alcalde pre-democràtic, que ara dóna nom al solar, va obrir una porta pel nord del passeig. Enderrocà l'edifici de l'estació i facilità així l'entrada dels cotxes al nucli urbà. (Vegeu Gaspar Jaén, Guia de l'arquitectura...)
Des d'aleshores la fisonomia en superfície del passeig de l'Estació s'ha mantingut, si exceptuem el tripijoc de canvis en el parc d'escultures, les fonts, la il·luminació, el paviment i els retocs botànics. L'asimètrica obra de Pérez Aracil ha ultrapassat el mig segle. L'ha arribat l'hora. Si s'allarga en el temps el passeig amb la font al nord podria convertir-se en un referent i acabar passant a la història, a la memòria. Els anteriors governants pensaren en canvis, els actuals, a la seua manera, rematen la faena. Focs d'artifici a costa de din(E)rs públics.

Enlaces recomendados: Premios Cine