"Si no abandonem enemistats i odis i no fem pactes ferms i honestos pel que fa a la pau, la humanitat es vorà abocada a la mort". És així com la constitució Gaudium et spes del Concili Vaticà II, exhortava el nostre món a buscar camins de pau.
Amb el cessament del terrorisme d'ETA, basat en la força de les armes, acaba el mal son d'una violència amb centenars d'assassinats, persones segrestades i milers de ferits i d'amenaçats. Ara comença un temps nou, amb una pau que hem de fonamentar en la reconciliació i en el perdó.
Moltes de les víctimes d'ETA ja s'han pronunciat, manifestant l'alegria pel final de la violència. Si Mª Carmen Hernández, viuda d'un concejal del PP de Durango deia: "Jo ja he perdonat, crec en el penediment i la reinserció", Mari Mar Blanco, germana del concejal Miguel Ángel Blanco afirmava: "Mai apel·laré a la reconciliació". Per la seua part Rosa Lluch, filla d'Ernest Lluch declarava: "És un moment històric que s'ha d'administrar amb generositat. Tot això s'ha de resoldre ara. El pare estava a favor del diàleg. Per això hi hauran coses que no m'agradaran, però mirant el futur, hem de ser generosos". I Irene Villa, víctima d'un atemptat deia: "La generositat es troba quan perdones els terroristes, quan te'n vols reconciliar".
Són aquests uns exemples de la diversitat d'actituds davant el dolor provocat per ETA. I és que per construir la pau (que és responsabilitat de tots) hem de prendre el camí del perdó i del diàleg.
El 24 de gener de 2002, a Assís, el papa Joan Pau II va proclamar el Decàleg per a la Pau, on es condemnava la violència i el terrorisme i s'instava a promoure la cultura del diàleg i a "perdonar-nos mútuament, per vèncer l'odi i la violència". És el mateix que ha declarat el capellà Jesús Garitaonandia, rector de la basílica de Begonya, que va ser apallissat el 1970 pels Guerrilleros de Cristo Rey. Aquest prevere deia: "Hem d'avançar en la reconciliació de la nostra societat i reconèixer i assistir totes les víctimes. Reconèixer el dolor causat i ajudar a sanar les ferides personals i socials". I encara afegia: "Ni la pàtria, ni el poder, ni l'Estat, ni l'Església són més importants que un ésser humà".
Perdonar és heroic, certament!! Ho hem vist recentment en una dona iraniana, Ameneh Bahrami, que va decidir no aplicar la llei de l'ull per l'ull, a l'home que li va desfigurar la cara amb àcid. I és que amb el pes de l'odi i de la rancúnia, no es pot viure. "Et mors fins i tot físicament", deia el rector de Begonya. Per això cal que la nostra societat avance pel camí del perdó i de la reconciliació, per aconseguir una pau forta i per sempre. Amb la reconciliació i amb la memòria de totes les víctimes, de segur que "florirà una nova Euskadi, sense set de venjança", com deia Íñigo Urkullu. Perquè el perdó i la generositat, són les bases d'una convivència pacífica que obriran el camí de la pau.
Mark Twain, gran defensor de l'abolició de l'esclavitud, va ser testimoni d'escenes de perdó que el van impactar. Li va cridar l'atenció el que deia un esclau acabat d'alliberar: "El perdó és l'olor que fa la flor, una vegada s'alça la sola de la sabata que l'ha xafada". Al País Basc, malgrat que la flor ha estat xafada sense mirament tantes voltes, també fa olor de llibertat.
Els cristians hem de ser hòmens pacífics i pacificadors al si de la nostra societat. Perquè només així serem deixebles de Jesús, que proclamava feliços els qui posen pau!!
