EN DIRECTO

Un eixample, tot un segle

 01:07  

José F. Cámara Sempere Ara fa un segle Elx superava els 15.000 veïns i fou un moment adient perquè l'Ajuntament pensara en la planificació del creixement urbà. En la sessió del 26 de maig de 1911 s'acordà dibuixar un plànol d'alineacions i eixample de la ciutat cap a ponent, tot superant la barrera geogràfica que suposava la rambla del Vinalopó. La barrera moral que significaven els horts de palmeres havia estat abatuda abans, a partir de la invasió de l'hort de Gil per la carretera d'Alacant el 1863 i de la construcció del Teatre Llorente sobre l'hort del Pinyó el 1865, dos models d'actuació urbanística que es repetirien al llarg del segle XX, al qual la ciutat estava entrant aleshores amb una forta empenta econòmica en el sector espardenyer. La terra passaria a considerar-se un bé cada vegada menys preciat pel cultiu i més important pel desenvolupament de la ciutat.
El primer dia d'aquell any de 1911 apareixia la notícia: s'acceptava el projecte de l'enginyer Mariano Luiña per a construir un pont mitjançant "el moderno procedimiento del cemento armado". Des de l'any anterior l'alcalde Tomás Alonso, en nom de la Corporació Municipal, li pregava al Ministre de Foment que atenguera la sol·licitud, "ante la justicia de su procedencia y fundamento", per estendre un pont que resolguera l'estat ruïnós del pont Vell, afectat per l'ús del tren "Chicharra", estat que es podia atenuar variant el traçat de la carretera de Les Talaies a Múrcia, de forma que partira de la desembocadura de la plaça Major per a empalmar, pel costat de ponent, amb la carretera d'Asp a Santa Pola. A l'eixida del pont recent projectat es trobaven uns terrenys molt favorables, plans, oberts i il·limitats, com es podia llegir en el diari Trabajo: "Lo más saludable de Elche. Se venden sitios para edificar, a la salida de Elche para Aspe, a la derecha e izquierda de la carretera, hacienda de la Ulla".
Es fixaren, així, els límits del nou eixample des del camí vell de Crevillent fins a la carretera d'Asp a Santa Pola, arreplegats en l'avantprojecte que Pedro León Navarro (mestre oficial d'obres) presentà en la sessió municipal del 16 de juny de 1911. Alguns propietaris avançaren projectes d'urbanització que es posposaren fins que el pla general de l'eixample estigué definitivament aprovat el 26 de juny de 1912, pas previ per a l'aprovació de l'informe sobre normes urbanístiques relatives al nou barri el 22 de gener de 1913. Es permetia actuar ja a l'eixample amb legalitat, justament en el moment a partir del qual podia fer-se servir el Pont Nou, fet que no ocorreria fins el 20 d'abril de 1913, posant-se fi a unes obres que portaven des del 3 de gener de 1912.
En paraules d'aquell alcalde en sessió municipal, el pont "reportaría grandes ventajas a la población porque facilitaría el ensanche de la misma, pues en [...] dicha parte de Poniente podrían construirse muchas casas formándose un barrio para obreros pobres", la vertadera raó -adornada amb la idea tan liberal d'afavorir les classes inferiors- per a promoure la iniciativa, tot comptant amb els aplaudiments unànimes del govern municipal. La promesa de vivendes per als treballadors no fou prou motiu d'exigència local i s'insistí fins a la seua culminació amb la possibilitat del treball que donaria la construcció del pont. Sense treball, els obrers no podrien accedir a una vivenda i, sense demanda, el barri a l'altre costat del Pont Nou haguera perdut el seu sentit. Algunes decisions polítiques encenen de tant en tant la sospita del ciutadà.
Començà a alçar-se un barri de carrers paral·lels, prenent com a nucli ordenador la Caserna de Cavalleria - "el Quarter Vell", un edifici per l'allotjament de les tropes reials des de 1771- que, malgrat estar allunyat del focus originari del Raval de Santa Teresa, marcà amb els seus murs les línies mestres a partir de les quals es dibuixaria en quadrícula la nova urbanització, en la qual tenia interessos l'alcalde que lluità, ara ho sabem, amb sospitosa força per la ràpida consecució del pont. El 1913 s'havia construït "un camino por la calle número diez del plano del ensanche del nuevo puente hasta entrocar con el camino viejo de Aspe al linde de los terrenos que posee Don Tomás Alonso", un de tants carrers que s'obririen pas i que recolliria anys després, el 1918, l'arquitecte Ildefons Bonell Reixach quan alçà un plànol de l'eixample, que, sembla, no fou un mer aixecament, sinó un nou projecte.
Ara trobem aquest barri, el del Quarter o del pont Nou, el nostre barri, convertit en un reclam publicitari, penjat d'un expositor sota el nom "Ensache 21", i als que portem vivint en ell tota la vida ens ha costat reconéixer-lo, tot engrossant el Projecte Ciutat, basat en una investigació territorial en la qual, a la vista de les propostes urbanístiques, s'assumeix la seua qualitat urbana, producte de carrers desviats, illes de cases de diferent mida, absència de dotacions urbanes i esquadres capricioses, que afavorí el Pla General de 1962, disminuint la llum a causa que l'alçària dels edificis passà d'una o dues plantes a vuit o dotze, sense augmentar els espais lliures ni les dotacions públiques, sense canviar la divisió parcel·lària i només a mitges els sistemes constructius. Endinsant-nos en el segle XXI, no podem entendre el nostre barri, sinò com hereu de l'eixample típic que s'ha donat a totes les ciutats d'Europa durant els darrers cent cinquanta anys. En un segle hem anat d'un passat saludable a un futurisme afalagador. Notarem, però, els veïns la diferència?

Enlaces recomendados: Premios Cine