E n un mes les pantalles dels Odeon oferiran dues visions de la ciutat del futur: una d$27elles, ingènua, del futur que es pensava el 1927 que arribaria tard o d$27hora, l$27altra, inquietant, del futur que ja ha arribat. Són «Metropolis» i «Babel», en ordre invers al programa del cine municipal, cosa que permetrà a l$27espectador que encara no les conega un viatge molt colpidor.

«Babel» és una pel·lícula que ha de passar a la història del cinema com una altra cosa que la gran perdedora dels Óscar d$27enguany o un gran treball de muntatge, malgrat que ambdues coses són bén certes. La justícia cap a un artista soterra sempre la que mereix un altre, i Scorsese feia moltes causes que havia estat sentenciat. González Iñárritu acaba de començar la carrera en una catifa sota la qual s$27amaguen molts ajusticiats. Aquesta pel·lícula té altra víctima, el muntador, que no es veu però es nota, massa. L$27acurat exercici, a banda de demostrar que el jet lag és possible a la taula de muntatge, impedeix l$27emoció d$27alguns moments, com aquell en el qual Brad Pitt amaga un crit de dolor impotent per telèfon des d$27un hospital de Marraquech, un crit que ja havíem escoltat, dues hores abans, a través de la mirada de Adriana Barraza a la cuina del ros a San Diego.

Però, allò més interessant de la pel·lícula, sobre el que no va deixar adonar-me la seua forma, i sobre el que em va posar en guàrdia l$27arquitecte Andreu Martínez Medina , és la barreja de llocs pels quals es desenvolupa la història, per a on es va tallant i superposant l$27acció: el poblat a les muntanyes de l$27Atlas, la frontera entre els Estats Units i Mèxic, Tòkio. El empobrit món agrícola, el camí des del qual s$27hi fuig (i des del qual també s$27hi torna);, l$27excessiu món urbà. A Tòkio trobarem el principi de la història, i el final (ara per ara); de les conquestes urbanes. Fixen-se i senten el vertigen de l$27altura, els esclats de les llums, el so mut, que també va sentir el protagonista de «Lost in traslation» i que s$27està escampant per les nostres ciutats, a una altra escala. La capital nipona, des de «Cuentos de Tokio», segueix exercint la imatge de la incomunicació a la societat contemporània, que a «Babel» resulta doblement representada pel personatge de l$27adolescent japonesa. Malgrat això, el Tòkio d$27Ozu és diferent al del mexicà, no debades han passat més de cinquanta anys, que han quedat filmats al cel·luloide.

La idea que més ens va inquietar fa uns anys, quan la tragèdia de les torres bessones, és el fonament sobre el qual s$27ha construït «Babel». La pel·lícula transcorre des de les coves fins als gratacels, els alts edificis de línies rectes que omplien ja, per exemple, el 20 de gener de 1929 la pàgina del periòdic «El Ilicitano» per anunciar la presentació de «Metropolis» al Kursaal d$27Elx, encara un poblet de cases de planta baixa. Fritz Lang va imaginar, mirant el preludi socialista que l$27envoltava, un futur per als espectadors que enfrontaria a la ciutat el treball ocult dels obrers contra el poder al que alimentava. Per evitar que la ciutat deixés de ser un punt de trobada, que acabara dividida per una frontera entre els pobres i els rics, el cineasta alemany no proposava la fugida o la lluita, la reconciliació havia d$27arrivar mitjançant la celebració de l$27amor, una solució de la qual no molts anys després ell mateix renegaria, i que també utilitza González Iñárritu, però d$27una manera molt particular. L$27amor salva, a través del dolor, a la parella nordamericana al Marroc i salva, a través del silenci, al pare i a la filla al Japó. En canvi, no hi ha salvació per a la immigrant il·legal mexicana ni per a la familia de ramaders.

Els pobres són pobres, a pesar dels rics. Existeixen les dues ciutats imaginades en «Metropolis», ací està el cinema per mostrar-les. L$27evolució de la ciutat al llarg del segle XX resulta inseparable del cinema. La ciutat (Nova York, Londres, Paris, Madrid, ciutats petites, pobles de diferents països, a Orient i a Occident); ha quedat representada en milers de fotogrames, cosa que converteix aquest mitja en una font inesgotable per estudiar-la. Aquest és, sens dubte, uns del motius per tal de conservar el material filmic com a peces d$27arqueologia, sense oblidar que el cel·luloide és un material que es fa malbé, com les pintures romanes que a la «Roma» de Fellini descobreixen les obres del metro i que la llum i el aire dels nous temps destrueixen per sempre més. q