Era un dijous qualsevol del mes de gener del 2000. Dia 13. Migdia. Enric Valor ens deixava. "Em trobe malament, crec que m'estic morint", arribà a dir al seu fill. La notícia s'estengué ràpidament pels cercles literaris, acadèmics i per la totalitat del món cultural catalanoparlant.
El dia següent la totalitat dels diaris de la capital valenciana anaven plens de titulars com aquests: "Muere el patriarca de las letras valencianas", "El último aplauso a Enric Valor", "La senyera, su última voluntad", "Del rechazo al Nobel", "Literatura es pronuncia Valor", "La memoria de la tierra", "El compromiso cívico", "Tot un escriptor", "La millor tradició literària", "Un rondallista universal", "Del agravio institucional al respeto literario".
La premsa d'Alacant es feia ressò de la notícia i deixava constància de la "consternación en el mundo literario y cultural alicantino", mentre que "los partidos lamentan el vacio que deja en la cultura autóctona". Per altra banda, també recordava que "la Diputación propuso a Enric Valor al Nobel y tramita la Medalla de Oro" i feia referències al "Reconocimiento académico de la Universidad de Alicante" que dos mesos abans li havia concedit el doctorat honoris causa. L'Ajuntament de Castalla convocava un ple urgent per manifestar el dol de la població.
Des de Castelló, la premsa local informava de la mort del "patriarca de las letras valencianas", i incidia en el fet que "Intelectuales y políticos destacan la deuda moral con Enric Valor".
Les esqueles omplien pàgines i pàgines dels diaris valencians: al "Mestre, company i amic: el teu exemple, la nostra esperança", "El teu exemple ens anima a seguir endavant", "En record i homenatge", "Et recordarem sempre", "Enric, continuarem fidels el teu mestratge", "Has viscut per salvar-nos les paraules", "Gràcies pel teu treball i compromís", "El teu mestratge ens encoratja per seguir endavant", "Home i escriptor exemplar", "Testimoni permanent d'estima per la llengua, pel País, pel poble".
Era l'adéu de la societat valenciana manifestat a través dels seus mitjans de comunicació més representatius al "darrer gran homenot" del País Valencià, com així el considerava Vicent Luna; per a Miquel Alberola, després de la desaparició de Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, Enric Valor era "el último referente de una época".
Al so de la muixeranga, nombrosos amics i familiars acomiadaven les restes mortals de l'escriptor. El fèretre, cobert amb una senyera, donava tres voltes pel claustre de la Universitat de València, acompanyat de forts aplaudiments dels presents. Fins i tot el dia manifestava la seua tristesa amb una constant pluja que, tanmateix, no impedí que centeners de persones es reuniren al cementeri capitalí per donar l'últim adéu a qui tant ens havia ensenyat. En silenci i emoció.
Ara, deu anys després, moltes de les paraules que s'expressaren aquells dies a la premsa són encara ben vigents. L'exemple d'Enric Valor ens anima a seguir endavant, a treballar per la llengua des del nostre àmbit d'acció, a continuar la tasca que, juntament amb Carles Salvador, Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner o Francesc Caballlero Muñoz, començaren durant el període republicà i reiniciaren durant la dictadura franquista des de Lo Rat Penat, acompanyats també per Francesc Ferrer Pastor.
Durant el 2010, que celebrem el desé aniversari de la seua desaparició, i el 2011, que commemorarem el centenari del seu naixement, hem de ser capaços tant de divulgar la seua obra literària i lingüística, com de expressar el nostre agraïment a qui tant va fer per l'ensenyament del valencià, per a la conservació del vocabulari propi dels valencians i per enfortir l'aportació valenciana al conjunt de la llengua catalana. Aquest serà, sens dubte, el millor homenatge que els valencians actuals podem retre al patriarca de les lletres valencianes.
