Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rutes de llegenda

La rendició del castell de Petrer

La rendició del castell de Petrer il.lustració de Tachi

Heus-me ací, Jaume I de València, a punt de prendre la fortalesa de Petrer, a punt d'amanir les incompetències d'aqueix gendre meu que dedica massa temps a mirar les estrelles i el tauler d'escacs i molt poc als assumptes terrenals.

Des d'aquest prat idellenc albire el majestuós castell petrerí, l'alqassar de Bitrir, que en diuen. Els anys sobre mi pesen més que la corona. Em trobe fort encara, però un llarg mig segle de vida, sense pau del cos i l'ànima, m'ha esgotat pregonament. Sé, pels senyals de Déu Nostre Senyor, que és el meu destí.

El dia d'ahir, la vespra de l'assalt, va ser, com sol ocórrer, atrafegat i tens. Els meus cavallers maldaven per prendre el castell petrerí a la força. N'eren molts, més de tres mil, i venien armats sobradament. Prendre aquella fortalesa haguera estat un joc d'infants per a ells.

Des del Tractat fronterer d'Almisrà amb el rei Alfons sempre m'havia causat enuig el desinterés del meu gendre per aquestes terres. Mai no li va preocupar el bon govern cristià dels castells, les viles i els llogarets de les valls i les planes del Vinalopó. Ara el mal ja estava fet i només em restava posar la meua força al servei d'aquests orgullosos castellans.

Matí, vesprada i nit d'ahir van ser intensos en esdeveniments. Ben prompte vaig haver de rebre una comitiva de vassalls sarraïns d'Idella que em retien homenatge. No passà molt de temps quan el jueu Nastruc, comerciant d'aquelles terres del Vinalopó i que em mereixia una certa confiança, mitjançà perquè rebera un honorable vell musulmà petrerí, que em parlà en nom de l'alcaid Al-Naxxar perquè arribàrem a un acord de pau raonable que evités el vessament de sang.

Mentre el sol es ponia per darrere del tossals de Bolon i la negra Camara, apaivagant els grocs i vermells intensos de l'horitzó a la serra de Salines, els meus nobles cavallers i jo deliberàrem sobre l'acció que mamprendrien al sendemà. Tot quedà clar: «Prou de paraules, és hora de mostrar la fortalesa de les nostres armes!»

Amb aqueixa inquietant decisió em vaig retirar a la tenda reial. La nit caigué sobre el campament del prat idellenc. A fora, les rialles i les converses de peons i cavallers es barrejaven amb el dring dels metalls, els renills dels cavalls i les meloses veus de les meuques.

Mentre, jo en la tenda meditava, cobert per una túnica, assegut a la butaca i bevent bon vi del Condominium alacantí. Les parpelles em pesaven, el cos demanava jaç i la tènue llum de la torxa invitava la son. El cervell, però, s'hi resistia: calia seguir barallant els arguments bel·licosos dels meus companyons d'armes per veure si eren encertats o no.

De sobte, s'obrí la tenda i un espectre amb hàbit de frare hi penetrà amb decisió. Instantàniament vaig prendre el meu punyal i amb la mirada vaig buscar en la penombra Tissó, la meua espasa, molt prop de mi. Llavors vaig preguntar amb contundència i una certa ferocitat:

Qui sou?

Mon senyor, no m'heu reconegut?

El riure suau, elegant i desinhibit de Blanca de Morella, la meua fidel i jove serventa, em va tranquil·litzar.

Què feu vestida amb eixos draps de frare pollós?

Majestat, he decidit visitar-vos i parlar amb vós. A poqueta nit, mentre us servia el refrigeri, he vist en el vostre rostre una mirada absent i de preocupació.

Així és, benvolguda Blanca, no m'agrada gens com està duent-se aquest afer del castell petrerí.

La bella i jove serventa es lleva els hàbits i es mostra amb la seua senzilla roba de campanya. Tot i la poca llum, la vaig trobar esplendorosa. Amb una certa desimboltura burleta em digué:

Senyor, quina classe de cavaller sou que no m'oferiu seient ni compartiu el vi amb mi?

Jo, com un maldestre púber, em vaig llevar de la meua butaca, la vaig adobar amb coixins i vaig fer seure Blanca, mentre li servia amatent una copa del delitós vi.

Digueu-me, estimada Blanca, i què podeu fer vós perquè jo isca airós d'aquestes pregones tribulacions que alteren la meua ànima?

Oferir-vos el meu afecte, les meues paraules, el meu consol, el meu amor, el meu cos...

La nit va ser com tantes i tantes nits de la meua trista vida de pecat, però va tenir certes singularitats: l'accent de les besades i el perfum de les paraules de la jove Blanca feren de bàlsam per als meus pensaments. I així, després del bell i reconfortant deport vingué el son.

A trenc d'alba, quan s'encetava la piuladissa de caderneres i verderols, la jove abillada de nou amb els draps de frare, sense posar-se la caputxa, i per tant, mostrant la radiant bellesa, encara em digué amb dolça i celestial veu:

Mon senyor, hui, per l'amor que em professeu, no vesseu sang, ni sarraïna ni cristiana. Confieu en el poder màgic de la vostra paraula. Si ha servit per retre una dama, servirà per retre un castell.

Se'n va anar. I encara vaig caure en un delitós endormiscament.

Senyor, senyor em diu el jove i impetuós Eiximén d'Urrea, la host ja està llesta per a prendre a sang i foc la fortalesa de Petrer.

Valerós i estimat Eiximén li responc amb l'atenta mirada del bisbe Arnau de Gorb, avui, sí, marxarem cap al castell petrerí, però no es vessarà ni la sang dels fills de Crist ni la sang dels fills d'Al·là. Aquesta nit, la Mare de Déu m'ha visitat enmig dels somnis i amb la seua piatosa veu m'ha dit: «Bon Jaume, el remei per a Petrer són les paraules i no les armes.» Puix són eixos el desitjos de Nostra Senyora, així serà l'acte de conquesta d'avui.

El bisbe alça resignadament la vista al cel. Em mira insultant. I expressa amb aquell gest tot el seu menyspreu i una òbvia incredulitat envers al meu relat miraculós.

I així va ser com el 19 de novembre de 1265, Jaume I va fer retre el castell de Petrer, que en Jofré havia perdut.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats