Pablo Neruda, en la seua autobiografia, confessà que havia viscut; Quito, el Roig de Perleta, pense que, tot i la curta vida que ha tingut (en el segle XXI, 66 anys en són pocs), podria dir el mateix. El vaig conéixer fa unes tres dècades i m?admirava que algú, des de ben jove, ja haguera fet cims de més de 6.000 metres, visitat zones d?Àfrica infestades de dictadors, recorregut mig món cercant fòssils, minerals i meravelles. Quan la immensa majoria maldava per trobar un treball que li permetera programar el futur, Quito vivia pensant en recaptar els mínims diners que calien per organitzar l?expedició al cim més alt, per a anar al país més amagat, al racó més espectacular.
Al mateix que m?estranyava de la seua conducta, el contemplava com una anomalia en una ciutat de treballadors a destall amb jornades laborals interminables -peonades que ell ha patit-. Quito es revoltà contra aquesta «normalitat» quotidiana del seu entorn. Aquella persona que haja intimat amb ell, haurà compartit un ritual inevitable quan el visitava a sa casa, a meitat de conversa desplegava un mapa d?Àfrica o d?Amèrica o de qualsevol altre indret del món i apuntava amb un dit tes, un país -país que ni en somnis t?havies plantejat de visitar mai abans-, i començava a intentar convéncer-te que calia anar-hi. Quasi tots el amics hem caigut en el seu parany viatger, i ben agraïts que li quedem.
Qui no recorda la facilitat amb què contactava amb els nadius? I la rapidesa amb què obria un tracte per un cossi, un garbell, un sabre rovellat, un llibre de vell, un mineral o fòssil fantàstics, una forca, etc.? El goig no ens el produïa l'objecte, sinó l'espectacle del tracte, l'estira-i-amolla de les dues parts que, amb independència del final, Quito sempre el tancava amb una encaixada de mans.
Valent
Però, per molt valent que es crega ningú, una persona sola és poca cosa. Fa un quart de segle, en el tripijoc atzarós que portava entre mans, a Quito se li creuà Francis, i, juntament amb els fills Sara i Carles, va recórrer la resta del camí.
El caràcter no li canvià a Quito, però la vida sí, i per a bé, ningú no ho pot valorar millor que ell, i ben emocionat que m?ho confessà en l?últim viatge que férem per les serralades del Rif-Jebala; també em deixà entreveure penediments que jo no entenia. Francis, Sara, Carles sempre han estat fent-li costat i un camí pla en la vida i en els últims dies abans del traspàs.
Els amics hem perdut un bon amic, un guia de viatges impagable; un amfitrió de bandera. Rubén, Manolo, Orlando, Diego, Paco, Juan, Javi i Vicent férem el compromís amb l?Institut d?Estudis Comarcals del Baix Vinalopó de portar avant l?exposició que Quito tenia entre mans per homenatjar el seu estimat Andreu Castillejos pintor, un últim projecte que no podia executar. Aquesta exposició ha esdevingut l?homenatge a Quito i Andreu.
Quito no s?acaba amb el traspàs, sinó que continua amb el que ens emportem els que l?hem conegut. Mentre la memòria ens ajude estarà entre nosaltres. Llarga memòria als amics.
