Mentir té connotacions pejoratives. «Mentir és manifestar alguna cosa que no respon a la veritat, significa enganyar, fallar». Tots els codis morals rebutgen el mentider; aquest està desprestigiat socialment. Hi ha àmbits, com ara el món de la ciència, en els quals si menteixes et jugues el prestigi. Citem un cas. El 1989, Pons i Fleischmann feren públic que havien aconseguit produir una reacció de fusió nuclear a temperatura ambient; com que semblava que s?havia trobat el Greal de la font d?energia, una allau d?investigadors es llançaren a reproduir l?experiment del que es coneixeria com a fusió freda, però el que descobriren és que Pons i Fleischmann havien falsejat les dades (mentir) i no fou possible repetir l?experiment. Tots dos investigadors passaren a engreixar la llista de comportament científic no ètic. Vol dir que els científics no menteixen? No. Significa que si menteixes i et descobreixen vas de cap per avall. En un judici, si menteixes -i no eres ric i poderós-, i t?enxampen, acabes engabiat. Per tant, hi ha camps on el mentider acaba malament.
Què ocorre en altres àmbits? Hi ha diferents graus de tolerància a la mentida, però sembla que és molt freqüent. Si admetem el que diu JM Martínez-Selva, psicobiòleg de la UM, «d?una manera o altra, estem tot el dia dient mentides socials», i posa un exemple quotidià: dos coneguts es creuen i a la pregunta d?un: «Com estàs?», l?altre contesta «bé», i el primer li retorna, «sí, jo també». I no sempre que es respon així estem dient la veritat. Aquest autor, en interrogar-se per què mentim, dirà: «Per temor a les conseqüències de què alguna cosa se sàpia.» És a dir, tots els mamífers com tu i jo mentim, a través de l?ocultació, fabulació, etc. No t?espantes, és un disseny que ve de l?evolució, per tant, no tota la responsabilitat rau en la voluntat. Encara més, no estem sols. S?ha demostrat que el mandril fa servir l?engany quan vol eixir d?una situació compromesa. No obstant això, les conseqüències d?un engany no sempre són comparables, així, el mag, amb el joc de mans, està enganyant-nos, però, ens diverteix; la narrativa està farcida de mentides, però, entreté; o aquell pare que, mentre tapa el fill per a dormir, li aconsella que sempre ha de dir-li la veritat i així Noel li portarà molts regals (mentre exigim la veritat al jove, l?adult aboca mentides a cabassades). En fi, són molts casos que mostren que convivim pacíficament amb la mentida.
Però, hi ha un àmbit que esdevé perillós si es contamina de mentides. Quines conseqüències té combinar poder, en particular el polític, amb la mentida? Una implicació immediata és el desencant en la víctima de l?engany. Supose que no calen massa exemples. Està en la memòria de tots: socialistes i OTAN, la negació de la crisi econòmica per Zapatero, el programa-promesa (im)popular de les eleccions de 2011 i el programa real aplicat, la recuperació econòmica fora mida que ens venen (però, el 30% dels valencians estan en risc de pobresa, INFORMACIÓN 17/10/17), etc. Molts representants polítics, quan assoleixen el poder i per a mal justificar els canvis, reaccionen dient el mateix: «Hem trobat coses que desconeixíem». Però mai no renuncien. Els ciutadans hem de tornar-nos intolerants a la mentida dels polítics, no hem d?aguantar excuses. Ens respectarien més del que ho fan. Mentir en política hauria d?estar més perseguit i castigat, perquè, com diu l?autor citat: «Una persona que menteix una volta seguirà mentint, ja no és digne de confiança». No vull dir, en absolut, que el percentatge de mentiders entre els polítics siga major que en altres col·lectius, com ara, els periodistes, professors, advocats, estibadors, rectors, llauradors, etc., el que vull evidenciar és que les mentides des del poder polític afecten, en general, negativament a un major nombre de persones, i que dels altres grups pots apartar-te, però dels governants no.
Malauradament he consumit tot l?espai disponible per a la tribuna i no puc tancar-la lligant polítics, campanya electoral municipal 2015, mandrils, mentides i Mercat Central d?Elx. No hi cap. Deixe la faena al lector/a, a risc de semblar un abús de confiança; no t?amoïnes, en l?actualitat és fàcil amb Internet. Pot ajudar-te a travar-ho tot, i explicar moltes mentides, un estudi de Gilens i Page (2014) el qual demostra que, en general, «la política (la gran, la decisiva) no guarda cap relació amb els interessos públics i que, pel contrari, està molt relacionada amb els interessos empresarials-financers». Avant. I, per suposat, que no ens done tot igual, això significa que deixem el camp lliure al mentider, i eludim tot compromís social.
