L'alcalde actual -i la Corporació-, com d'altres abans, reivindica la cessió de la Dama d?Elx per part del Museu Arqueològic Nacional a la nostra ciutat. D?acord. Ací, però, acaba la coincidència entre la màxima autoritat local i la Corporació i l?IECBV. Nosaltres, les actuacions urgents, les reclamem per a altres ben patrimonials. No és excloent una cosa de l?altra, diran els que ho volen tot. És indubtable que la reivindicació d?un objecte com la Dama per a un polític és molt golós, per diversos motius: barat (de transportar, de conservar, etc.), el culpable de l'absència és un foraster, té una càrrega simbòlica tan gran com puguem estirar la imaginació, és difícil trobar cap elxà que s?opose al trasllat, pot arribar a ser molt útil, ja que val tant per a atraure turisme com per a distraure l?atenció de la ciutadania d?altres problemes més conflictius, etc.
Farem referència a continuació a dos qüestions (el llistat és molt més llarg) relacionades amb el nostre patrimoni, la conservació del qual depén molt, però que molt, de nosaltres. No volem dir que l?única administració implicada és la local, però, estem segurs que, si aquesta actua amb claredat i força, ens atrevim a afirmar que les altres, la Generalitat Valenciana en particular, difícilment s?hi oposaran. Parlem de les obres previstes en el Mercat Central i el patrimoni hidràulic: Aigua Dolça i Salada. És clar, aquests assumptes són més difícils de mastegar, polèmics d?allò més: només posar-los damunt la taula et plouen els aplaudiments enfebrats i les crítiques més agressives.
Fa cent anys, Pere Ibarra maldava per la conservació del Palmerar mentre la burgesia, si es pot anomenar així, que invocava el progrés en aquell temps, tallava horts sencers del marge esquerre del riu per alçar edificis de nova planta. Per sort caigueren en el compte que la construcció d?un pont, el Nou, els permetia expandir la ciutat sense fer l?esforç de tallar palmeres. Entre unes coses i altres, alguns horts se salvaren. Després d?un segle, ple de dificultats per a la conservació del palmerar, ens ha arribat una part d?aquest i un sistema de reg suficient perquè la UNESCO ens reconega un Patrimoni de la Humanitat. ¿No estarà donant-se en el Mercat Central una problemàtica semblant? Elx ocupa un dels termes més extensos de les terres valencianes i volen posar-nos un castell d?aparcaments subterranis de cotxes on molt probablement estiga el primer assentament urbà de la ciutat, un patrimoni per cert, que tenim ací, no cal portar de Madrid ni de cap altre lloc. ¿Què diem nosaltres d?aquells que lluitaren per conservar el palmerar?¿I dels que el destrossaven?¿Què diran de nosaltres en el futur, quan les ciutats hagen llevat els vehicles a motor dels centres urbans històrics i a nosaltres ens hagen estacat un cau enorme de cotxes?
L?altre patrimoni en perill, ho hem dit nosaltres i els altres fins a l?avorriment, és l?hidràulic: canals principals de la séquia Major, el Pantà, el Canal de desviació, etc. i les construccions de l?Aigua Dolça. L?excusa que retarda l?actuació en la primera infraestructura és que és de titularitat privada, i el propietari declara no tenir diners per a la conservació; mentrestant els altres mirem com cau a trossos. I la segona obra que clama per una actuació urgent: l?Aigua Dolça. ¿Qui és, en aquest cas, el propietari dels ponts, canalitzacions, dipòsits, etc. que portaven les primeres aigües de beure d?Asp a Elx? Totes aquestes obres relacionades amb l?aigua, de reg i de beure, són claus per a qui vulga entendre la història de la nostra ciutat, i estan ací, no cal portar-les de terres llunyanes.
Hi ha tant de patrimoni a casa per atendre de manera urgent que, d?actuar, no tindríem temps per a distraccions, i el profit que podríem arribar a obtindre ens sorprendria de tan gran. Tenim present les herències enverinades, però estem esperant gestos valents per a fer costat, mentre tant evidenciarem passivitat.
