Ara que acabem de celebrar el 9 d'Octubre i els discursos oficials s'han omplit de referències al patrimoni de tots els valencians, caldria fer alguna esmena a aquesta consideració que sembla propera i inabastable a la vegada i fixar l'atenció en la conservació d'un material popular i indispensable per a la configuració d'una identitat: la imatge en moviment que ha servit, des que la tecnologia posà l'invent científic al nostre servei, per a perpetuar-nos. Així, inevitablement, la majoria de nosaltres ha plasmat els seus records en pel·lícula, un tipus de representació que conforma una memòria individual, però també el testimoni comunitari d'un temps passat. Aprofitant l'avinentesa del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual (27 d'octubre), reclamem major protecció per a aquelles imatges que atresorem a Elx, documents sobre les nostres festes i els nostres paisatges o visions íntimes que moltes vegades no recordem que les tenim guardades, que sabem simplement que un parent amenaça a traure-les en la pròxima reunió familiar.

A banda dels impediments segurs en encendre de nou un projector que no s'ha mantingut com cal, aqueix tresor sobre el transcurs del temps haurà patit l'inexorable pas del temps. Si la pel·lícula (de 35 mm) és anterior al 1952, aproximadament, deu estar fabricada en nitrat de cel·lulosa, un material d'elevada flexibilitat que proporcionava imatges de gran qualitat, però amb dos greus característiques: és altament inflamable i químicament inestable. Per això, cal actuar entre tots per a evitar que les nostres pel·lícules es deterioren fins desaparéixer: la pel·lícula, si la toquem, es tornarà apegalosa, la imatge, si aconseguim veure-la, s'esvairà, i tota la bobina acabarà convertida en una massa pètria o directament en pols. Les pel·lícules posteriors, quan se substituí el nitrat pel triacetat, un plàstic no inflamable, no corren millor sort, presenten així mateix problemes per a la seua conservació. Ho podem comprovar amb la penetrant olor que desprenen moltes de les pel·lícules amateur en 8 mm, Súper 8 mm i 9,5 mm, un dels símptomes de la «síndrome del vinagre».

Si no s'interromp immediatament el deteriorament, la imatge desapareixerà. I aixó ocorre molt a prop nostre, no solament en armaris de domicilis particulars, també en arxius que no reuneixen les condicions de conservació que necessita el material, en edificis abandonats, en cabines de cine o allà on es portara el material que hi havia, si no s'eliminà directament. En un moment en què el finançament dels ajuntaments està molt ajustat, hem de resoldre els problemes locals arribant fins als organismes públics que treballen per a solucionar els problemes de la col·lectivitat a la qual pertanyem. És el cas de la Filmoteca Valenciana (CulturArts IVAC) que des del 1990, quan llançà la campanya d'informació i recuperació NITRAT 2000, ha rescatat milers d'hores d'imatges en moviment. Després de preparar-les, la majoria s'han reproduït en suports més estables, s'han trasferit a sistemes que en faciliten el visionat i els continguts han sigut catalogats amb la finalitat de proveir un ràpid accés a la informació tant d'investigadors com al públic en general, sempre especificant que mai es farà ús de les imatges sense el permís exprés i escrit de qui ha fet el depòsit o la donació.

Recentment hem sabut (i ho analitzem al pròxim número de la revista Sóc per a Elig) d'una pel·lícula que es rodà -fruit de la llavor sembrada pel cinema amateur a la ciutat- per commemorar la restauració de les festes de la Vinguda de la Mare de Déu el 1940, unes imatges perdudes, com tantes altres, si és que algú no conserva encara les bobines a casa seua, possiblement recuperables, si decidira, ara per ara, donar el pas de conservar-les com cal. Aquesta decisió, que sabem difícil perquè moltes vegades es tracta d'un material amb un indubtable lligam sentimental, faria, a la vegada que mantendria viu el vincle familiar, un gran favor a la memòria comuna d'Elx. No sols els investigadors del cinema podrien fer estudis sobre el visionat d'aquestes imatges, sinó que les futures generacions de ciutadans podrien, gràcies la preservació del nostre patrimoni audiovisual, conéixer els canvis en la fisonomia dels llocs rurals i espais urbans que retraten i dels costums socials, imatges convertides per dret en únics testimonis dels canvis en la geografia i la societat valencianes al llarg del segle XX.