Els Carrissars d'Elx (1.300 ha) conformaven una antiga albufera, entre el Fondo i les salines de Santa Pola, paratge fortament antropitzat al llarg dels segles, i que ha arribat als nostres temps debatent-se en un fort dilema: la viabilitat de tot un ecosistema i d'una forma de vida. La imatge del soliguer, amb el bec corbat i les urpes punxudes, planant sobre el cel a l'aguait d'una granota no massa lluny de garsetes entre més aus, pot deixar de vore's, igual com la del llaurador pacientment distribuint les aigües entre sequiols i assarbs en les moltes zones humides del nostre Sud, entre la desembocadura del Segura i la gola del Vinalopó. La confusió de la idea de progrés ens porta, sembla, a considerar només el creixement urbà i els seus modes de vida derivats (industrialització, terciarització...) en substitució dels hàbits i valors tradicionals, encarnats en l'agricultura. Agricultura entesa, això sí, als nivells del S. XXI.
378 comuners, en una propietat repartida i dividida -segons que ens conta el seu president Fernando Antón i el major cultivador Joan M. Montaner- encara mantenien cultius del blat, herba alfals, carxofa..., en un sistema d'irrigació a partir dels 9 assuts del riu Segura, última presa d'aigua en Dolores, amb formació al llarg de tot el paratge de grans bassals o clots de disponibilitat de líquid, i drenat final des dels camps a través d'escorredors i assarbs (sense obra de ciment) fins a la mar en la Gola del Vinalopó. Un model que s'iguala al "nilòtic", avalat i perfeccionat per la força d'anys i anys. Hui la transmissió de pares a fills es veu atacada, per la decreixent rendibilitat econòmica i l'excessiu pes de l'agroindústria, capaç de dur productes des del Brasil o del Senegal o crear gènere fora de temps, fora de textura, i de gust i sabor. S'imposa una reacció, un canvi. Per a mantindre la continuïtat i sostenibilitat de estes terres s'havia d'aconseguir un cultiu i un producte rendible econòmicament. No hi havia més eixida.
Immersos en l'intent, la feliç conjunció del catedràtic Martín Cantarino, de la Universitat d'Alacant, i del polític García Antón, aleshores conseller d'Agricultura, farà possible la plasmació d'eixa via en un projecte com a revulsiu agroecològic: la creació del Parc Agrari dels Carrissars. Després d'un congrés, any 2008, l'Assemblea General de la Comunitat de Regants ho aprova. En tot l'Estat només existia l'experiència d'un sol Parc Agrari, el del Baix Llobregat, encara que a Europa estes iniciatives estan bastant esteses. La idea de disposar d'una denominació o nom de marca i l'aspiració a trobar el producte bandera que rellançara tots els altres del lloc (magrana, carxofa, bròcoli...), es constituí en el magma que aglutinà tothom. En la salinitat pròpia d'estes terres i l'ús de fems orgànics, que allibera el carbonat càlcic existent, resideix el secret pel qual la planta confereix al fruit la seua textura densa i cruixent i una dolçor fora del comú. El meló cultivat allí és la fruita per antonomàsia de tals característiques, amb una dolçor mesurada en graus Brix: 15° (meló canari groc: 12°; papaia importada: 12°; per davall de 10° no es considera producte dolç). Este, el meló dels Carrissars, serà, doncs, el fruit a considerar que abandere la marca "Parc Agrari dels Carrissars".
De seguida s'aboquen a col·laborar els d'AHSA (Amigos de los Humedales del Sur de Alacant) i ANSE (Asociación de Naturistas del Sureste, de Múrcia), que creen i habiliten un gran bassal a nivell de mar com a nova reserva d'aigua. Es demana la inclusió en la Red Natura 2000, en pro d'una relació i benefici recíproc. La qualitat de l'aigua és afany de tots. S'evita l'ús d'herbicides i de productes químics. Es crea una màquina ad hoc que sega i neteja (no arranca) el carrís dels assarbs. I es fa patent el desig d'integrar major territori i poblacions, San Felipe, San Isidro, Catral, San Fulgencio... Sembla que Mercedes Alonso, l'alcaldessa entre el 2011/15, no dóna el calor i suport necessaris; tampoc ASAJA, president senyor Aniorte.
Un mar de possibilitats s'obrin al davant. A més del conreu del meló dels Carrissars (i d'altres cultius), es prefigura la possibilitat d'apertures d'activitats artesanals i transformats, melmelades, formatges, cosmètics..., fins i tot un inici de polígon industrial ecològic; increment del senderisme i agroturisme, ornitologia, gastronomia...; creació d'un Consorci general del Parc Agrari que incorpore i articule totes les Administracions, organitzacions sindicals, entitats privades; i l'aspiració a unir-se i integrar els Parcs Naturals, començant des del Fondo i les salines de Santa Pola, en el gran Parc Natural Agrari del Sud.
La comercialització dels productes, cosa, no oblidem-ho, vital, es realitza a través de la cooperativa de la Comunitat, i de Mercalicante. S'ha iniciat una xarxa comercial pròpia amb una tenda a Elx, a l'espera de poder bastir infraestructura suficient de venda per Internet. De moment, la marca Bollo fixa els preus de mercat del meló; Carrissars marca preu una mica per davall. I obrir el mercat de l'exportació a França i Alemanya (entre els dos representen el 50% de les exportacions de meló espanyoles), a Regne Unit, Holanda..., cap on ha d'anar també l'apreciat bròcoli (anticancerígen) o el fenoll (reductor de l'obesitat) il·licitans. Iniciatives totes estes dirigides a assentar una realitat, molts diran que una il·lusió, que va més enllà de la pròpia activitat agrícola, per endinsar-se o concernir la pervivència, ja hem dit, d'un mode de vida, d'un hàbitat, d'un ecosistema.
Desafortunadament, la mort de García Antón en el 2009 significà la desacceleració de tot el procés administratiu. Sense el concurs de l'Administració s'esdevé més complicat avançar. Si no conflueixen a l'uníson la determinació dels llauradors, la disposició dels tècnics, i la voluntat política, difícilment el projecte arribarà a bon cap. Així i tot, des de Brussel·les s'aproven 9 milions d'euros al març del 2015. Diners pendents, encaixonats, o redirigits a altres particularitats. El reglament d'actuacions i ajudes, elaborat per la nostra Administració, torna farragós i ambigu accedir a les susdites vies de finançament. No pot ser que s'exigisca un 80% de llavors certificades (només beneficia a les multinacionals de l'agroindústria) en detriment de les llavors tradicionals i seleccionades pel propi llaurador (agroecologia). No pot ser que en la rotació de cultius, que per si ja és complicada, s'exigisca el pas a finques idèntiques per a la seua homologació, etc., etc. D'esta manera només un 25% dels propietaris han accedit a cursar la petició... I la nova administració de la Generalitat encara està despertant.
Sempre quedarà el reconeixement a la bona custòdia del territori en forma de Premi a la Biodiversitat que, en gener d'este any 2016, la Generalitat atorgà a AHSA i a la Comunitat de Regants dels Carrissars, com igualment, al juliol d'este estiu, el Premi a la Gestió Hídrica a ells concedit des d'Usuaris del Vinalopó, l'Alacantí i la Marina Baixa.
En un clima subdesèrtic, la mampresa dels llauradors del nostre sud, tal com diria un castís, «en vol de mans», requereix de molta força i empenta. No defallir, de moment, és el que manifesten i patentitzen els agricultors amb la seua dedicació, tot i que les aus dels Carrissars en el seu planar sobre el cel en siguen alienes i desenteses, no així la societat en general i l'Administració en particular, la implicació de les quals no admet demora.
