El Clàssic: Barça-Real Madrid

Temps enrere, els comentaristes havien descobert la veu DERBY, procedent d'aquell comte de Derby, qui va crear una competició hípica a l'Anglaterra del s. XVIII, batejada i coneguda precisament pel seu nom, Derby, la qual només venia a significar «competició hípica» i que, per necessitats mediàtiques, passà, per extensió, a abraçar un major camp de significació com a «competició esportiva» en general.

Així, l'ús que se'n feia de l'expressió DERBY quedava reclòs, singularment, a un enfrontament entre dos equips de la mateixa ciutat o zona. Encontre d'especial i sentida rivalitat. Resulta que el Barça-Madrid, com que eren els dos millors equips, i antagònics en la lluita pel títol, rebia el el nom de DERBY, sense ser dos equips de la mateixa ciutat ni tampoc regió, per tant, fent-ne un ús inapropiat.

S'havia de buscar un altre nom. Quin? A partir de la divisió que un rei romà, Servi Tuli, havia fet del poble en cinc grups, als quals havia donat el nom de classes, a poc a poc la veu CLASSICUS va quedar restringida per als de la primera classe, i, per tant, volia dir el més important, principal, com també definia els reclutes per a l'exèrcit de primera classe o més ben armats, principals defensors o guerrers. Després va passar a la Literatura i a la Ciència per a denominar els autors més preeminents, els de més classe o de primera, que tothom devia estudiar o llegir: els CLÀSSICS. En primer lloc la Literatura greco-llatina. I, seguint el mateix ús, els períodes més àlgids de les Literatures nacionals, que igualment rebien idèntic nom, per exemple, el Barroc espanyol de Lope de Vega, Calderón o Cervantes, o el renaixement catalano-valencià d'Ausias March i Joanot Martorell.

Tanmateix, tot en esta vida evoluciona o canvia. Durant el Romanticisme, en el s. XIX, els artistes tendien a refusar allò anterior, allò ja vist, allò (en deien) clàssic, i buscaven allò nou i innovador o trencador, de forma que l'accepció CLÀSSIC prengué cos per a definir o donar a entendre allò oposat a modern, allò que no és avantguardista.

Així i tot, encara queden expressions que delaten l'antiga i originària accepció de la paraula, com Tindre classe, ja siga en el vestir, ja en el parlar o en el comportament. I alguns altres significats que ha anat adquirint la paraula amb el pas del temps.

I ja entrant en faena, Barça-Real Madrid, Florentino Pérez ha deixat dit que el Real Madrid és símbol d'Espanya, igual com, ja sabem, el Barça és més que un club. Uns afirmen categòricament una realitat i se l'apropien sense més (els qui no siguen madridistes no podran sentir-se plenament espanyols?); els altres insinuen, donen a entendre una altra realitat que cadascú pot omplir com vulga o senta. Clubs importants, els dos de més renom al món. Un club regi, per concessió en 1920 del títol de «reial» a qui fins al moment es deia Madrid CF, amb dret d'ús de la imatge de la corona i la creu cimera, encara que, atenció!, retira sigil·losament la creu cimera del seu escut en països del mercat musulmà.

Al Barça, ja sabem, el persegueixen o el multen per l'ús, per part dels seus aficionats, de la bandera estelada, originada en Cuba a principis del s. XX, d'on prenen el triangle superior amb l'estel que corona l'ensenya, i li donen els tres colors de la bandera francesa que al seu temps són dels Estats Units, símbols de llibertat: blau (triangle) d'Humanitat, blanc (estel) de Llibertat, roig (en la senyera) de Fraternitat.

Esperem que guanye el millor, que cadascú torne tranquil a sa casa, i que Déu siga en la de tots.