14 de noviembre de 2017
14.11.2017

El record i la paraula

Per Llorenç Garcia

15.11.2017 | 01:29
El record i la paraula

Hui dimarts, a les 12 hores, l'escriptor i columnista Llorenç Garcia serà a la Universitat d'Alacant (edifici polivalent III) per a impartir una nova sessió del tradicional cicle Escriure el País. Aquest cicle, amb més d'una dècada d'existència, s'ha consolidat com una cita de referència en el panorama literari en l'àmbit comarcal i té com a objectiu reivindicar, mitjançant l'escriptura literària, el paisatge, els costums i la cultura de les nostres comarques. L'Aula Literària de la Universitat d'Alacant, el Vicerectorat de Cultura, Esports i Llengües, el Departament de Filologia Catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres, la Delegació d'Alacant de l'Institut d'Estudis Catalans i el diari Información, col·laboren en aquest cicle. Originari de Iecla (Múrcia), Llorenç Garcia és un apassionat de les llengües i va estudiar Filologia Hispànica i Catalana a la Universitat de València. Actualment treball com a professor de valencià i és també un escriptor de relats breus (molts dels quals publicats en la web Relats en català). Ha publicat recentment el seu primer llibre, Bocins de mi, bocins de tu, un recopilatori de relats i poemes.

Contemple els records desfilant amb retrospectiva cinemàtica. Amb el mateix art que el director de cine més avesat a camuflar tot l'artifici que implica un resultat natural. L'objectiu sembla deixat a l'albir d'un moviment aparentment desimbolt, però fruit d'innombrables desvetlaments; tots subjectes a l'efectisme d'enquadraments, zoom i, sobretot, colors. Tot convergia en un mateix propòsit que havia d'amalgamar-se simulant espontaneïtat.

Amb aquesta premissa vagarejaven els records. Sense descuidar la versemblança però amb prou marge per aplicar els filtres que el benefici de la distància atorga. Què són, si no, els records? Reelaboracions i reinvencions tamisades per la pàtina del temps. Embastades com si foren realitats. En alguns casos, amb concessió a la deformació grotesca per aportar sentit a una vida que intueix el crepuscle. I les paraules, les seues còmplices, són les que ajuden a retindre els records en la immortalitat abans que es desdibuixen per sempre.

I així de desdibuixades se'm comencen a pinzellar les imatges que a vegades se'm resisteixen al rescat. Entre cada una comencen a gravitar molts llenços en blanc que no encerte a esbossar ni amb una creativitat portentosa. He hagut de desempolsegar el farcell de fotos esgrogueïdes que jeien en les obscuritats del bagul del soterrani. I no puc evitar l'estupor en constatar com em costa d'enllaçar-les amb qualsevol instantània vital...

Però curiosament és des de l'ocàs que puc evocar amb més nitidesa l'alba. Sí, començaré pel principi.

********


Comptava amb sis anys quan havia d'ensinistrar-me en l'art de l'aixada en l'heroic intent de donar vida a una terra que sols supurava la convicció que la fam segellaria el destí de la família. Amb l'estri també roturava sobre la terra somriures amb traços maldestres, potser en un intent de mantenir viu el batec d'una infantesa que no sabia com manifestar-se. En ocasions el so de les aixades fenyent les crostes arenoses adquirien un ritme i una harmonia mercé als quals la meua fèrtil imaginació s'adelitava delineant el sotragueig del que els majors anomenaven tren. Jo el ballava juganera quan encara les meues tendres orelles no havien percebut mai el mot ballar ni la paraula jugar. Però tota aquesta coreografia sempre la dansava en els descuits en què el pare em deslliurava de la seua mirada.

Però un capvespre tenyit de vermell encés, el pare llançà irat l'aixada a la terra com si volguera obrir-li una ferida i no tornà a agafar-la mai més. Amb prou feines la boirina de pols que brollava impertèrrita del terreny em permetia entrellucar la silueta paterna tornant a casa mentre feia cas omís als precs de la mare. I en aquella boira la memòria se'm torna a esvanir... A veure...

Ja ho recorde. Sé que aquell acte del progenitor el vaig poder ensumar com transcendental de tan desconcertant com era. I la confusió em resseguí uns quants dies unflada pel desfici tan empipador de la mare. Però he de confessar que una part molt íntima de mi s'il·luminava com un llumí perquè intuïa que un canvi aguaitava amb la quimera de sacsejar la grisor dels dies.

I així esdevingué. Una matinada abans que el sol ens descobrira, isquérem per la porta falsa de casa carregats amb innombrables fardells voluminosos. Quan ja havíem recorregut més d'una hora i el cansament m'acuitava, el cor enllumenà aquella foscúria tan bon punt el pare articulà la paraula tren.

La il·lusió es deslluí així com vaig conéixer les interioritats d'aquella pasterada de ferro saonada de rostres coguts per hores estèrils de sol impenitent. Com que també la meua faç començava a enfosquir-se, vaig decidir tancar els ulls abans que es marcira per sempre. Potser, quan tornara a obrir-los, tot hauria sigut un malson.


********


Una altra llacuna m'enterboleix fins i tot la parla. No trobe el record, però ara també els vocables se m'escolen per alguna balma del cervell, i allí s'han quedat inermes i sedimentats. Regirant postals tal vegada trobe la forma que entren en combustió.


********


Sí! Ací és la casa on sóc amb la pobra mare. Efectivament, despertar suposà un acte de màgia amb què s'agranaren tota les vivències anteriors d'un colp de ploma sense compassió. M'aguardava una vida en què no podia esperar cap concessió a la nostàlgia tot i que aquesta no parava d'agullonar-me. Baixàvem l'andana i un nou paisatge se m'obria pas. Enfilàvem un pas vertiginós cap a no sé on. I, malgrat l'enorme interrogant que em recorria el cos amb tacte de colobra, no gosava preguntar. Només tenia la certesa que era una fugida cap a endavant. Em vaig conformar romanent absorta davant les noves vistes que em brindava aquell poble, que a mi se m'assemblava a ingent mola de formigó amenaçant d'engolir-me. Arribàrem a una casa molt més menuda que en la que fins ara havíem habitat. Era obscura amb a penes finestres obertes a un celobert més lúgubre que moltes coves on abans podia endinsar-me. A la nit els pares i jo ens gitàrem sobre un llit que deixava l'esquena encorbada i que grinyolava com un ase en zel. De sobte, a la pensa em visitaren els gatets quan em mossegàvem juganers els dits, les gallines empaitant-me amb l'esperança que els obsequiara amb granets de dacsa, el gos pidolant-me carícies mentre em llepava els genolls... I vaig plorar tant com ara. El so dels gemecs s'ofegaven en els ronquits dels pares, que em flanquejaven a cada costat.


********


Observe que quan una envelleix, torna a ser una xiqueta. Tornes a fer l'impossible per cridar l'atenció encara que siga a costa del benestar de l'entorn. Fins i tot sents com la dignitat se te'n va en orris quan no pots controlar ni la micció ni l'esfínter. El món corre tan veloç com el temps i assisteixes embadalida a fenòmens socials impensables durant la joventut. Malgrat tot, puc lidiar totes aquestes cosetes.

Però allò que realment m'exaspera és que cada vegada comence a estructurar més els pensaments amb sensacions i impressions que van difuminant-se en un caos còsmic, com colors que s'esvaneixen i es fusionen a lloure però sense deixar de transmetre intensitat. I el mateix succeeix amb els records, que pareixen fondre's en un vermell cada vegada més roent...


********

Finalment vaig adaptar-me al nou entorn. De les coses més cridaneres que em trasbalsaren fou com parlava aquella gent. Com remarcaven les esses finals! Quanta finor! Encara que no entenia massa del que deien, aquella xarradissa inclús em pareixia propera. Em retrotreia a quan el so del vent em feia dipositària de melodies muntanyenques a cau d'orella. I quines paraules més curioses gasten en aquesta terra! Em deien xiqueta en comptes de niña; a la calle l'anomenaven carrer, cel al cielo i blau a l' azul, el meu color favorit. També empraven molt la paraula figamolla, que no sabia com traduir a la meua llengua però que no vaig trigar molt a incorporar al meu vocabulari. Fins i tot una volta se m'escapà en casa i fou un dels pocs moments en què els pares alçaren la vista esverats.

Els pares! En aquell poble d'hortes tan empantanades, ja m'havia deseixit de les arideses de què jo procedia, però ells s'entestaven a conservar-ne l'eixutesa. I no vaig tardar a rebel·lar-me com un fruit molt cobejat quan l'adolescència s'obria pas tan impetuosa com les pluges primaverals. En aquelles contrades, les xicones locals em llançaven mirades d'arrauxada enveja (ja s'encarregaven elles que jo continuara sent la forastera), però jo els defugia l'esguard. Ai, els pares! Que volien maridar-me amb un bavós fill de terratinents. Es tractava d'un xicot que em pretenia malgrat que no tinguérem un ral però que de la boca sols li emanaven números. No! Fou l'única vegada que els vaig amollar un no malgrat que em costara un any de retrets i escridadisses. No volia un futur forjat de números i vaig córrer a aixoplugar-me als braços de Cento, el fill d'un pintor de pinzell gros que consagrava l'oci a acolorir amb pinzell fi. M'estimava més trescar camins empinats però encatifats de colors que sendes planes però empedreïdes de cudols punxeguts. Potser per això ara els meus pensaments s'estan transformant en gammes cromàtiques.


********

Els colors van guanyant terreny a les paraules. I aquest és l'autèntic drama de la senectut. Puc resignar-me al fet que els records se'm rellisquen i, al seu torn, el senderi però... Ai, Mare de Déu! No puc concebre una vida sense mots. Sempre han sigut la meua trinxera i els torsimanys amb què podia comprendre aquest món. I ara els convoque com a guardians de les meues vivències, però ells semblen guardar vaga indefinida.


********

La ment torna a diluir-se com una boira i només divise quan Cento esdevingué el meu marit tot i que no atine a saber si ara és viu o mort. Sé que els anys transcorren sobre carrils massa lleugers. Tinguérem dues filles, l'Empar i la Marieta, a qui vam ensenyar a dir vermell, groc i blau. Però a poc a poc cada vegada anava sentint pel carrer amb més freqüència rojo, amarillo i azul, quan aquestes paraules ja només ressonaven com ecos llunyans. Però és que la vida s'obstina a retrobar-te amb el punt de partença.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Cultura

Miguel en la voz de los grandes
Miguel en la voz de los grandes

Miguel en la voz de los grandes

Víctor Manuel, Serrat, Miguel Ríos, José Mercé, Concha Buika y Silvio Rodríguez, entre otros,...

Miguel Hernández y Pérezgil

Miguel Hernández y Pérezgil

«Si Goya era su maestro, Miguel Hernández era su poeta», asegura Joserre Pérezgil, directora del...

«Escalero» de Javier Gomis, rumbo a Vitoria

El corto del alicantino, que se adentra en la mente de un asesino de mendigos, es seleccionado...

Alicante celebra la fiesta del libro en valenciano con más de 30 autores

Alicante celebra la fiesta del libro en valenciano con más de 30 autores

La Plaça del Llibre se desarrollará del 24 al 26 de noviembre en la plaza del Puerto con charlas,...

Cuarenta años de arte con Frax

Cuarenta años de arte con Frax

La fundación cultural de Alfaz del Pi creada en 1977 por José Frax prepara una gran exposición con...

«Día a día estamos haciendo más adictos a la danza»

«Día a día estamos haciendo más adictos a la danza»

Hace 23 años se dejó conquistar por El amor brujo de Falla. Y aún sigue embrujado por esa música...

Enlaces recomendados: Premios Cine