L'última fartà d'En Bartual

Joan Fuster

Diuen que son pare, que feia pous a l'horta d'Alginet i a tota la contrada, abans d'anar-se'n al front amb Bartual i una columna llibertària va posar a la mare del xicon -que fins el dia del casament havia viscut a Benborser amb una tia fadrina- una sola condició per a anar a llaurar els camps i a viure al casalot de sa tia, recentment heretats, quan la guerra acabara: que a l'estiu el deixaria tornar una volta la setmana a Alginet, a ca sos pares d'ell, per a fer-se una paella de fetge de bou, quan hi haguera, o un bon all i pebre, i en acabant la mistela, el caliquenyo i la partideta de truc.

-Perquè per a no poder-se estacar una paella com Déu mana, ausades que valia més haver-se mort de fred o d'un tir per allà dalt, recollons!

Sentia Bartual remugar a son pare, de natural més tranquil que un pont, fart que els primers anys, en eixir de la presó, s'hagueren de fer les paelles amb rates de marjal i, després, fart que la seua dona estiguera farta d'haver-se de sentir a tothora que, quan elles faltaren, paelles de fetge de bou com les de sa mare i sa tia d'ell en la vida les havia de tornar a tastar, que allò era mel de romer.

Quan faltà son pare, per respecte a sa tia i amistat amb els cosins, Bartual, de malnom el Pouer, que des de ben jove l'havia acompanyat, continuà el costum patern com qui fa anar la llegona o la corbella, sense pensar-hi massa.

A més, com que el xicon havia eixit encara més tranquil que el pare (com un pont sense riu, deien els veïns), si algú, sovint sa mare, li deia si no havia pensat mai, quan tinguera nòvia, a progressar, a buscar-se un treball a la capital per a no haver de pencar tot lo dia al camp com una haca i que els seus fills es pogueren guanyar la vida descansats, ell no contestava: somreia, acotava el cap i donava el bon dia o la bona nit i au. Una de les vegades, però, uns anys abans que la pobra dona, en passar dels setanta, començara a perdre l'oremus, li tornà a fer la pregunta del progrés i aquell, veient-la ja major, pegà cabotada i digué que sí.

El sendemà a migdia, una setmana abans de casar-se, Bartual, en tornar de l'horta, refilà la bicicleta al costat del baixador del trenet i se n'anà a València amb un bitllet d'anada, per a gran disgust de la futura dona i dels sogres. Perquè la muller del cap d'estació, la tia Brígida la del Soi, raonant amb uns hòmens del magatzem de melons del costat de la via, els ho va deixar caure; i un d'ells, Nel·lo Bacora, que era amic d'uns veïns de la nòvia, els ho xarrà i, a aquells, els faltà temps per a amollar-li-ho, als pares.

Tanmateix, a poqueta nit, Bartual, digne i cofoi com un conqueridor, entrà pel carrer Major de Benborser a cavall d'una Mobilette color llanda i taronja, molt lluenta, que es diria que agonitzava davall d'aquell llauro gegantí.

*

Quan despús-ahir, als noranta-quatre anys, faltà Bartual, no en feia ni deu que per problemes de vista havia deixat d'anar al camp amb la Mobilette, que amb el temps havia canviat els seus colors originals pel la pols i el fang dels camins, com les seues sempiternes espardenyes de careta.

Des que tingué la moto, aquell llegendari veí de Benborser amb parar d'emperador romà empeltat de lluitador de sumo, fartó brutal com mai s'havia conegut ni crec que es coneixerà, s'encolomava cada setmana de l'estiu, més d'un dia -des que mamprenien els bous al carrer fins que arribaven les primeres frescors no parava en torreta-, una paella amb un fetge de bou que, sovint, ell mateix duia a Alginet i li cuinava la dona del seu cosí menut, que era cosina prima de la dona del major.

Al juny, quan es mudava en tornar del trosset i tirava mà a la moto, la dona, sense alçar la mirada del punt de ganxo, li deia que anara alerta i que fera el favor de no fartar-se-la sencera, que un dia rebentaria o, pitjor encara, li agarraria un ataquet que el deixaria per a tirar el sucre a les coques, i que llavors au, adéu paelles i adéu senyors! I ell, en eixir per la portalada, li feia cabotada, però no creia mai. De fet, diuen els veïns que, als huitanta anys i escaig, encara anava amunt i avall per camins d'horta i carreteres veïnals amb la Mobilette de tota la vida, i amb una rabasseta penjant del morro, per a fotre's a ca els cosins l'ensalada valenciana adobada amb oli i sal, l'all i pebre o l'espardenyà, la paelleta per a sis de fetge de bou i fruita o qualsevol llepolia, com ara una coca de sagí.

Corre també el rumor que, quan encara anava amb la moto, varen estar a punt d'esclatar-li els budells una vesprada que, en alçar-se de taula a Alginet, s'allargà a Llombai per a veure l'haca d'un amic en un concurs de tir i força. Conten que aquella vesprada, al seu amic, li feia molt de mal l'esquena i que l'animalot -en Bartual- acceptà fer de tirador, perquè quan encara es llaurava amb haques (ell, però, mai va tenir tractor) Bartual i les seues eren una llegenda viva a la nostra comarca. Bo, doncs els que ho han sentit contar als que conegueren algú que el va veure a Llombai aquella vesprada diuen que Bartual va guanyar el concurs tirant més ell que l'haca, que era un rossí mig coix, i que, entre això i la ponentada, en arribar a la marca l'últim viatge somrigué, trontollà i caigué de tos tan llarg com era, com si una força brutal i invisible, diguem el destí en persona, li haguera fotut una nyespla.

El metge de Llombai digué que l'havien de dur de seguida a un hospital, perquè tenia un tall de digestió de morir-se; però, mentre l'incorporaven „entre quatre„, Bartual pogué amollar-ho quasi tot per la boca i els assegurà, amb aquella veuota fonda com un pou, que si s'estimaven més matar-lo allà mateix, que avant, que a vore qui era el guapo, perquè per a dur-lo a l'hospital primer l'havien de matar. I tot i l'estat d'aquell octogenari ningú gosà portar-li la contra, perquè el veien molt capaç d'alçar-se i començar a repartir bocinades a dues mans; no debades, es posà dret i, xino-xano, se'n tornà a Benborser amb la Mobilette, sense que els marejos, les cagueroles o aquella gent ho pogueren evitar.

Uns anys després, no molts, es botà a poqueta nit un STOP a l'encreuament del carrer de Llíria amb el carrer On-no-hi-ha-Déu (actual carrer d'Eveli Volero) i s'aventà contra el Renault 4 del tio Tomba, que venia de collir carxofes. Els qui varen veure l'estat en què quedà el cotxe diuen que semblava que l'hagués envestit un Miura; la moto, en canvi, isqué amb quatre raspades i una roda punxada. Diuen també que fou un miracle que el tio Pouer, a banda de quatre alifacs, només es trencara un braç i es desconcertara un genoll. Fou llavors quan, amb l'amenaça d'abandonar-lo, la seua dona li va prohibir que tornara a pujar a la Mobilette, que des d'aleshores es llançà a perdre en un racó del corral.

I encara que es va demostrar que estava més sord que una rella, que de nit es veia menys que una rata penada i que no havia tingut mai assegurança de la moto ni cap permís per a dur-la, el Tomba no el denuncià, els municipals varen fer els ulls grossos, gràcies a la promesa que els féu la dona, i tot quedà en un bac i un ensurt. Bo, en això i en les rialles dels xiquets quan, fins i tot anys després de l'accident, ignorant-ne l'origen, continuaven desxifrant com un acròstic valencià el verb anglès d'aquell senyal: Si Tens Ous Passa, perquè fou dit al seu moment, i aixina ha quedat per sempre, que en Bartual li havia dit, als policies, que tota la vida havia cregut que era això el que el senyal volia dir.

*

El dia de la seua darrera fartà, Bartual va anar a Alginet i en tornà com tots els estius des de feia uns anys: amb el trenet de Llíria a Castelló de la Ribera, que al seu pas per València era ja el metro.

A l'anada, en arribar a Beniferri o a Campanar, quan feia estona que havia despatxat a mos redó la pataqueta amb blanc i negre i el parell de taronges que li feien d'esmorzar, Bartual s'entretingué, com d'habitud, mirant les xicones. No debades, les veïnes, sempre tan doctores, deien que tot i la seua edat no deixava viure la dona; i, tanmateix, no havien tingut família.

Aquell dia, potser s'adormí molt abans d'eixir a la superfície, i no devia obrir l'ull fins a Omet o Espioca: eren els últims dies d'un setembre pesat i Bartual, mirant-se una nuvolada majestuosa i fosca, potser va pensar com havien passat de ràpids els anys, com s'havien escolat els dies de llegona i collita, les matinades d'anar a regar amb son pare, les capbussades dins la séquia major amb amics ja morts; com s'havien allunyat, cada volta més a prop en la memòria, les rasses on soterraren alguns d'aquells amics i les trinxeres des d'on disparaven sense saber ben bé contra què, o qui, anaven aquells tirs en aquella guerra aleshores ja perduda; o com guanyaven terreny als records, any rere any, els edificis que omplien unes quantes fanecades més d'horta al voltant de València, que ja s'havia ajuntat amb pobles que ell havia conegut al mig dels camps; i potser enfront d'aquell paisatge verd i obscur i del reflex del seu rostre marcit, més forts que la realitat, tornaven també el primer caliquenyo que li furtà a son pare i la bufa que li agarrà en engolir-se el fum, les misèries dels anys de la fam, la primera dona que el deixà tastar-la i l'alegria de trobar-se la seua al llit, però, sobretot, la mort de sos pares i de tants familiars i tot aquell temps de després d'haver cregut que per fi Nostre Senyor havia escoltat les seues pregàries, i que començà quan un metge del carrer d'Alboraia li digué en castellà, sense escarotar-se, que la seua dona perdria la bessonada perquè l'havien d'operar a vida o mort.

En arribar a Alginet, plovia: amb unes gotes lentes i grosses com escopinades.

*

La nit d'aquell dia tardorenc, Bartual, amb la televisió de fons, es disposava a sopar com sempre un bon plat de bullit, uns quants talls de pernil, mig meló de tot l'any, mitja dotzena de figues tardanes i un got de bicarbonat. Aquella nit, però, no va dir que el bullit para dolç ni la dona, com d'habitud, que el que guisa dolç guisa per a tots i el que guisa salat guisa per al gat. A mig bullit, mentre tallava desmenjat una llesca d'un péntol de pa del dia d'abans per a sucar-la en aquell caldo oliós, sentí a una locutora de Notícies Nou amollar el seu típic:

-Miren, la notícia que ara els contarem...

I com qui explica una anècdota, va soltar que a causa d'eixa malaltia de les vaques de què no hi ha Déu que en recorde el nom i amb la qual s'havien tornat carabassa, des del sendemà mateix es deixaria de consumir el bou de toreig i el de carrer, ja que, per a evitar qualsevol risc, els ramaders havien decidit incinerar-los en comptes...

Bartual s'alçà de la taula desfet, afonat, i abans de gitar-se per a no tornar-se a alçar, amb la mirada perduda i un somriure esquiu, va mormolar bona nit i que potser demà fóra un altre dia.

-Eu! -potser féu la dona, que s'eixugà les mans al davantal i apagà el televisor.