Sa mare li havia fregat el coll, les orelles i els genolls amb un drap humit i amb tanta passió que li havia deixat la pell encesa en flames. Després, amb la silenciosa determinació d'una tanqueta, s'havia aplicat a desenredar-li els cabells arrissats i indòmits amb un raspall metàl·lic que li arrapava el crani i semblava que volia arrapar-li el cervell. Les mans primes i llargues de sa mare, de pianista, com li agradava repetir, eren aquell dia de plom, de ferro, de foc.
-Em fas mal, mare! - s'atreví a queixar-se quan li paregué que li havia arrancat un rínxol de soca-rel.
-Más mal hace la vida.
La xiqueta no replicà. Feia molts dies que sa mare només pronunciava sentències així, breus i dramàtiques i en un castellà una mica empeltat que no havia sentit mai abans dels seus llavis. La primera volta se li escapà una rialla que li costà una galtada; la segona, quan intentà protestar per aquell canvi unilateral d'idioma, li caigué una pluja de colps que només pogué parar la misericordiosa intervenció de la tia Doloretes.
Les mans de ferro li arreplegaren els maltractats cabells en una cua de cavall tan estirada que li alçava les celles i li dibuixava a la cara una expressió de perplexitat perpètua. Després d'arruixar-la amb aigua de colònia, la mare va fer un gest de severa aprovació i ordenà:
-Ahora desayuna y a volar.
Contemplà amb aprensió el líquid grisós que omplia a mitges la tassa desportellada i li pujà a la boca un sabor més amarg que la fel. Mirà de reüll sa mare, endolada per dins i per fora, allargà resignadament la mà cap al beuratge i se l'engolí d'un glop.
-M'acompanyaràs, mare? - preguntà amb un fil de veu, lluitant contra les arcades.
-No. Sabes el camino de sobra.
Era una veritat irrefutable. Sabia el camí de sobra, però no sabia què fer del pessic de por que la tenallava per dins, de l'angoixa que se li arrapava a la gola, de les ganes de plorar que només contenia a força de clavar-se les ungles al palmell de la mà. Resignada, besà la galta pàl·lida i gelada que li oferia sa mare, abraçà estretament aquell cos rígid que semblava incapaç de reaccionar a la tendresa, baixà les escales com si estiguera pujant les del patíbul i guanyà el carrer empedrat i fosc.
Sentia clavats al bescoll els ulls d'àguila de sa mare, que la vigilava mig amagada rere les cortines, i no afluixà el pas fins que no girà el primer cantó. Aleshores, alliberada, es detingué un moment a mirar al seu voltant. Li costava reconéixer el seu barri en aquell paisatge fet d'enderrocs i d'absències, i va sentir que el cor se li esmicolava com el pa que repartien cada dia les antipàtiques dones de l'Auxili Social. Apressà el pas per no veure les rebentades façanes de les cases de tants amics que ja no hi eren, la pila de pedres on abans s'alçava la botiga de la tia Nela, el forat negre i irregular en què s'havia convertit la font de la plaça, i arribà a les proximitats de l'escola amb el cor desbocat i els genolls tremolosos. I amb temps de sobra, com volia la mare, no fóra cosa que la falta de puntualitat s'afegira a les moltes coses que ja tenia en contra.
Recolzà l'esquena en la porta d'un pati i, menuda com era, quasi desaparegué entre les ombres. Aprofità la foscor per eixugar-se el front humit, afluixar-se mínimament la cua de cavall i asserenar el riu de pólvora que li corria per les venes, aquella barreja d'emocions contradictòries que no la deixava surar. No podia deixar de sentir-se culpable perquè li abellira tornar a escola després de tant de temps, recordar el goig d'aprendre, poder pensar per fi en alguna cosa que no fora l'alarma antiaèria, el refugi, les bombes, la presó, la fam. Culpable per tots aquells que no hi tornarien, per l'amargura de sa mare, pel dolor de son pare, que havia intentat somriure quan s'assabentà de la notícia i només aconseguí ensenyar les dents com un gos apallissat. Des de l'altra banda de la reixa, entre la cridòria ensordidora de presos i familiars, hagué d'esforçar-se per sentir la seua veu ofegada.
-Estudia molt, filla meua, i sigues sempre respectuosa i obedient. Que ningú puga tindre queixa de tu. I, sobre tot, no baixes mai la cara.
A son pare se li trencà la veu en el precís moment que s'acabava l'hora de visita i sa mare l'arrossegà de la mà entre la gentada que eixia de Sant Miquel dels Reis. A casa, després d'un plat de sopa aigualida per tot dinar, va ser la tia Doloretes qui trobà el temps i la paciència per parlar amb ella mentre sa mare es gitava al·legant un mal de cap insuportable, com sempre que tornava de la visita setmanal a l'home, als germans, als cunyats, als amics, als veïns. La tia, de natural molt més afectuós que la mare, li dibuixà el paisatge de la nova escola sense endolcir-lo un bri, però també sense carregar la mà en els punts més foscos.
Sempre arrecerada en el portal, observà les xiques de totes les edats que s'aplegaven ja a la porta de l'escola. Totes d'uniforme, totes amb els cabells ben apartats de la cara, totes amb el llacet blanc al coll i les sabates lluentes. Encara així, només mirant-les als ulls, podria separar-les en vencedores i vençudes sense dubtar ni equivocar-se. Els de les primeres vessaven de supèrbia i de fàstic; els de les segones, entre les quals es comptava, de pena i de coratge.
Mentre un bidell amb crosses lliurava una batalla acarnissada per obrir les portes de l'escola, abandonà el seu amagatall a contracor. Sense baixar la cara, com li havia demanat son pare, s'afegí amb les cames tremoloses a la marea uniformada que s'apinyava al peu de l'escala. Quan començaren a sonar les notes d'aquell himne, el que s'havia aprés amb ajuda de la tia Doloretes mentre sa mare soterrava el cap en el coixí per no sentir-les, la sang li pujà a la cara i la bilis a la boca, però no la veu. Al seu costat, una xiqueta d'ulls negres i vius la mirà de gaidó i li va fer una discreta colzada d'advertència. Atabalada, començà a cantar amb una veu que no semblava la seua.
