Com neandertals

El cicle «Escriure el país» torna enguany a la Universitat d'Alacant a partir del dia 17 d'octubre

17.10.2016 | 02:56
Com neandertals

El cicle, que s'ha consolidat com un cita de referència en el panorama literari en l'àmbit comarcal, presenta una trajectòria de més d'una dècada en què ha anat dibuixant una geografia literària rica i diversa, reflex d'una realitat heterogènia i fascinant. Els relats de les primeres deu edicions han sigut publicats recentment per l'editorial Onada, en un volum que porta per títol Escriure el país. Trenta-sis relats d'autors d'arreu del País Valencià. Un volum coordinat per A. Esteve, M.A. Francés i I. Marcillas

El cicle «Escriure el país» és una iniciativa de la Universitat d'Alacant, promoguda en el si de les activitats de l'Aula Literària d'aquesta universitat. Té com a objectiu reivindicar mitjançant l'escriptura literària, el paisatge, els costums i la cultura de les nostres comarques. La iniciativa consisteix en una trobada per a la qual els autors convidats han escrit una història, autobiogràfica o fictícia, que lligen als assistents a la sessió. Al final, el públic té l'opció d'establir una conversa amb l'escriptor o escriptora, atenent als suggeriments que la història haja suscitat. Es tracta d'un plantejament que busca conèixer i reconèixer els orígens de la realitat de nostre entorn més immediat a través de la literatura per construir un testimoni escrit, i per tant perdurable, d'un temps i un lloc i fer-ho d'una manera on és important la interacció. Escriure el país és una reivindicació de la literatura com un element fonamental i essencial en la societat contemporània, per saber qui som, d'on venim i on anem. En aquesta nova edició del cicle, hi intervindran Isabel Canet, Nel·lo Navaro, Jovi Lozano-Seser i Juli Disla. Presentaran i moderaran les sessions diversos professors del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant.Feia una pila d'anys que Marta havia entrat a treballar de secretària en una empresa familiar. Passava el dia asseguda davant l'ordinador fent una feina del tot rutinària que de cap manera ocupava les huit hores de la seua jornada laboral. El temps de desfici es capbussava en internet a la recerca de fòrums sobre moda i productes de bellesa, que l'entretenien d'allò més. Coneixia les novetats abans que les anunciaren per televisió, i prou que en presumia davant les amigues quan es reunien el diumenge a fer-se el cafè al bar. Però, sobre la seua vida còmoda, fàcil i insulsa, passats els trenta-cinc, planava l'amenaçava del fracàs a causa d'una qüestió fonamental que continuava irresolta. Aquesta qüestió, per descomptat, es deia: absència de parella.

Per a resoldre aquesta carència, un nou ens virtual i bastant efectiu entrà en la vida de Marta, seguint les recomanacions d'una amiga: el facebook. S'hi va enganxar de seguida. Li va agradar tant que els fòrums prompte s'ompliren de teranyines. A diari penjava en el seu mur d'una a dues-centes mil fotos, artísticament retocades per a esborrar les imperfeccions del seu cutis, amb la qual cosa es presentava a la resta de la humanitat com una dona d'atractius sobrats. Mai s'havia vist tan bonica i desitjable com en aquell mur àvid de més i més contingut. El facebook era irresistiblement tafaner. Què et passa pel cap? Afegeix informació sobre tu. Descriu com ets. Quines són les teues preferències? M'agrada, m'agrada, m'agrada. Marta s'agradava moltíssim exhibida d'aquella manera tan cridanera. Sobretot l'estimulava pensar que en qualsevol moment un tros d'home de virilitat ben resolta podia fixar-se en ella i demanar-li amistat, possibilitat que li produïa un permanent estat d'excitació.

Així arribà Sergi Bolufer, un nom qualsevol acompanyat d'un perfil enlluernador: ulls clars, gran somriure franc, gorra d'aventurer. Acceptà l'amistat sense dubtar-ho i es llançà a escodrinyar-li el mur com si li l'anaren a llevar de les mans.

Pel que es veia a primer colp d'ull, era un amant de les muntanyes. Totes les fotos el presentaven pujant o davallant cims ran de núvols. D'entrada, això no era una dada ni a favor ni en contra. Marta no havia pujat mai cap muntanya i no sabia si era una cosa bona o dolenta. En tot cas, l'aspecte d'expedicionari d'aquell home, amb el vent voleiant-li els cabells, les ulleres de sol i la motxilla a l'esquena, li resultava molt seductor. No s'ho pensà dues vegades, li escriví un missatge privat. Alguna cosa com: m'he quedat bocabadada amb aquests paisatges tan bonics que fotografies i m'encantaria conèixer-los personalment. Podria unir-me a la teua pròxima excursió, per favor? Així de directa. A una certa edat, una dona no pot badar. D'aquesta manera començà una relació que podia prometre molt o molt poc, cosa que ja s'aniria veient.

Sergi Bolufer no tardà gens a contestar: «Entre la serra d'Ador, amb l'impressionant Circ de la Safor, que dóna nom a la comarca on visc, i la serra de les Agulles, que la tanca pel nord, s'estén un territori privilegiat per la varietat del seu relleu i la situació vora mar. Serà per a mi un plaer mostrar-te'l. Si vols podem quedar el proper diumenge», la invitava amablement.

«Oh, sí, sí, sí, em va perfecte!», va respondre ella de seguida, acceptant que, potser, era un xicot una mica romancer, amb aquella manera de parlar tan llibresca, però l'oportunitat cal caçar-la al vol. Justa la fusta, ja tenia pla per al cap de setmana.

Aquella nit, abans d'anar-se'n a dormir, Marta consultà el llistat de «Coses indispensables» que la famosa blogger Aitana Suburbana anotava en la seua pàgina «Com sobreviure en cas d'anar a la muntanya», i que començava amb la advertiment de no acudir-hi si no era indispensable perquè en qualsevol terrassa o chill-out de la ciutat s'està molt millor. Marta ja s'ho temia, però considerant que Sergi Bolufer tenia un cos a tot risc, assumí que passaria aquell tràngol fóra com fóra.

L'endemà, a l'hora de dinar, aprofitant la seua hora lliure, acudí als grans magatzems i s'aprovisionà de tot el que calia. Previsora com era, els sostenidors se'ls comprà amb push-up, amb la promesa d'un bonic volum sota la samarreta. A conjunt, unes braguetes mínimes d'un discret color terracota, per assegurar-se que no atreien cap mosquit més de l'indispensable. Com que les sabates de muntanya no combinaven en absolut amb els pantalons elàstics que s'havia triat, les substituí per unes sabates de mig taló que, amb la sola d'espart i la bonica llaçada del costat, palesaven un cert estil rural.

La setmana passà ràpida amb la il·lusió. Diumenge Marta agafà el cotxe ben matí per a desplaçar-se des d'Alacant, on residia, fins a Gandia, a fi d'arribar a temps a la cita que havien convingut en un bar del passeig. Si el Sergi Bolufer a les fotos tenia bona planta, al natural era espatarrant. No s'ho podia creure. Li tremolà la carn només de veure'l. Després de les besades de presentació i d'una breu conversació per a trencar el gel, Sergi féu muntar Marta al seu quatre per quatre i arrancaren cap al Mondúber. Començava l'aventura.

Quina comarca més esplèndida! La carretera deixava enrere la serra Falconera i travessava la plana de Marxuquera, amb els seus tarongers florits d'efluvis mel·lífers, mentre el barranc de l'Infern es perdia entre llomes escarpades, la Caldereta avançava els pendents agosarats, la cova del Parpalló desafiava el pas del temps i tot això amb un mantell de pins, coscolls i argelagues, a més de botànica tan variada sobre la terra i la roca que Sergi s'emocionava de debò descrivint-ho amb tota mena de detalls i riquesa d'adjectius. Era cosa d'obrir no sols els ulls sinó també l'esperit a tota aquella grandesa que allí mateix es manifestava com obra de la més fina natura. Marta prou que ho intentava, de mantenir-los ben oberts; ulls, orelles i escot de la samarreta, tan oberts com fóra possible, a veure què podia captar. Però tot li passava de llarg. No obstant això, la seua actitud de secretària pertinaç era d'allò més positiva i estava disposada a perseverar tant com calguera. Ja cauria, ja! Aquella manera de xarrar segurament era per a impressionar-la.

De tant en tant, procurava fer-li entendre que no calia. En realitat, ella ja estava sobreimpressionada des del minut zero i li llançava indirectes com ara: «Buf, quina calor! No et fa res si em despasse un altre botó, veritat?» I plantava el pit desvergonyida. O bé: «Aquesta planta que dius s'assembla a un tatuatge que m'he fet ací, una mica més avall, vols veure'l?». I d'altres intents semblants i igualment inútils d'atraure l'atenció, mentre Sergi assenyalava un punt del parabrises fent exclamacions de gran goig per l'aparició sobtada del Cingle Verd o la de la font de la Drova.

Entre unes coses i altres, prengueren el camí que puja les faldes del Mondúber fins arribar a un punt molt elevat on s'acaba l'asfalt. Sergi aparcà i amb un gran somriure explicà a Marta que ara venia el millor: a partir d'aleshores continuarien l'ascensió a peu.

Una hora després, albiraven un paisatge corprenedor, amb cims que es perdien en la llunyania esvaint-se com una aquarel·la des del Penyagolosa fins al cap de Sant Antoni, i que davallaven enèrgicament cap a un llit de tarongers i marjals prolongades fins a la mar. I quina mar! Blava com els ulls de Venus! I, al trenc de l'horitzó, les banyetes daurades de les serres d'Eivissa. Allà Tavernes, ací Xeraco, més al sud, Gandia. Quin bé de Déu de termes! Quina riquesa! Una comarca que enamorava. Això ho va destacar Sergi amb rotunditat. E-na-mo-ra-va. «I tant, i tant! Ja ho estic notant!» li responia Marta, sentint-se el pit encès. Sergi assentia tot content: «Seguim per ací i veuràs què bonic és allò d'allà!».

Del cim del Mondúber trencaren cap al nord per una senda que recorria més i més bosc. Tot el temps: vistes espectaculars, flora d'alt valor ecològic i fauna de gran interès (alguna rabosa, porcs senglars, falcons de tard en tard, xoriguers més sovint) –segons explicava Sergi–, mentre Marta suava, resava de no entropessar amb cap exemplar i començava a preguntar-se si havia fet bé d'embolicar-se en aquella història.

Abans d'assolir el cim de Penyalba, la samarreta de Marta presentava sengles rotgles humits sota les aixelles malgrat el desodorant odour control, i les cames se li ressentien severament. «Parem-nos i seiem una mica, per favor» va demanar rebufant. Encara no havia descansat el cul sobre una roca, li eixí una aliacrà. El seu crit esgarrà la calma del dia. Sergi l'estirà del braç per apartar-la, li recordà que aquella era una espècie en extinció molt beneficiosa per a l'ecosistema i l'empentà suaument cap avant.

Fonts d'aigües gèlides, arbres encimbellats, cases de pastors en abandó amb aquell toc romàntic de l'heura sobre la pedra. La xarrameca grandiloqüent de Sergi recordava un d'aquells interminables programes de ràdio que una i una altra vegada s'allarguen amb un tema nou just quan ja semblen a punt acabar. Entre coscolls i pinars, arribaren al paratge de les Foies, una elevada zona càrstica amb interessants formacions rocoses, saludables fonts i multitud de menudes fondalades i avencs –informava amb entusiasme Sergi Bolufer–, en un dels quals Marta, que feia estona que més que caminar s'arrossegava, tingué la mala sort de ficar la cama i trencar-se el taló de les sabates.

«No puc fer ni un pas més!», va exclamar adolorida, però amb una secreta alegria, i es va deixar caure al terra.

«Clar que sí, dona! Això t'ho arregle jo», replicà Sergi, amb el seu habitual optimisme. Pensat i fet, li llevà l'altra la sabata del peu, pegà un estirada i a l'instant les dues sabates quedaren estalonades. Aprofitant el moment, com que les llaçades no tenien gran utilitat, Sergi les arrancà també. «Ara aniràs millor, prova i voràs!».

Amb les seues precioses sabates fetes pols, Marta no pugué suportar-ho més i es posà a plorar, la qual cosa li escampà tot el rímel galtes avall empastant-se amb el maquillatge.

Per animar-la, Sergi l'agafà del braç. «Val la pena que arribem a aquells bancals, hi trobarem una sendeta que davalla a la Valldigna, i això no t'ho pots perdre de cap manera perquè és l'extrem final de la serralada Bètica i el naixement del sistema Ibèric. A més, hi ha la cova del Bolomor, on s'han trobat restes prehistòriques que es remunten als neandertals. T'encantarà».

A aquelles alçades, Marta no tenia cap dubte que estava patint el pitjor malson de la seua vida i que aquell Sergi era un borinot insuportable. Com que no tenia altre remei, s'hi deixà arrossegar com un farcell, esgarrinxant-se les cames amb les argelagues. Pot ser que Bolufer tinguera raó, que aquella vall fóra una meravella, que la cova del Bolomor fóra la més interessant del món, però ella l'únic que volia era tornar tan prompte com fóra possible a casa per fer-se un bany relaxant i oblidar-ho tot. Així li ho féu saber a l'entrada mateixa de la cova, quan ell li proposà d'accedir a l'interior. No sols això, sinó que li amollà tot el que pensava d'ell, tenint en compte que tros de brúfol i cretí de boscam van ser les paraules més amables que li dedicà. I quan, amb les mans a les anques, li va ordenar d'anar immediatament a buscar el cotxe i portar-li'l allí mateix perquè no pensava pegar ni un pas més, com més seriosament ho exigia alçant la cara i gesticulant furiosament, se li'n va anar el peu sobre la terra molla, relliscà i va caure tan llarga com era sobre un bassal de fang.

Sergi Bolufer es quedà mirant-la atordit. Una mirada llarga. Dos minuts contemplant aquell cos de dona. Dos minuts poden valdre per tota una vida. De bon principi, Marta li havia semblat una pija sense interès. Però ara que la veia coberta de fang removent-se per terra com una gata enrabiada a punt d'arrapar-lo, amb aquella força fulminant als ulls, sentí que totes les seues parts d'home es despertaven amb una fam immensa. Es deixà caure en el fang i li tapà la boca amb la seua. Feren l'amor com qualsevol altra parella de neandertals dels que habitaren en temps pretèrits aquelles contrades.

El dilluns a la feina, quan acabà de quadrar les entrades i eixides del dia, Marta entrà al blog d'Aitana Suburbana per a comentar-li, amb un atreviment desconegut en ella, que faria un favor a totes les dones del planeta si esborrava del blog el seu article «Com sobreviure en cas d'anar a la muntanya» i el substituïa per un altre que podia intitular «Si vols enamorar-te, vés a la muntanya». Tot i que, ben pensat, un article com aquell podia redactar-lo ella mateixa, que ja en tenia l'experiència, i penjar-lo en el seu facebook. Fins i tot podia adjuntar-hi una col·lecció d'il·lustratius selfies d'una parella rebolcant-se en el fang, que al cap i a la fi, és la matèria d'on naix la vida.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine