Això era i és una xica d'Alacant apassionada pels esports de risc. Com que resulten llargues de contar les temeritats que fa, només us diré que ha aprés de les aranyes a pujar per penyes verticals, es tira amb parapent des dels cims imitant els falcons, baixa amb canoa per rius feréstecs, o busseja per laberíntiques coves submarines. I no penseu que llueix un físic atlètic, no, la podeu trobar pel Postiguet i ben bé confondre-la amb una jove delicada que es dedica a prendre el sol.
Maria Antònia, nom fals que li pose perquè vol guardar l'anonimat, ha viscut un fum d'aventures. Però la que més li marcà la vida fou la de la cova del Llop Marí als peus del cap de Nau.
Va ser en venir a la Marina, amb dos esportistes més, a passar els primers dies de l'any practicant un modern estil d'escalada, el psicobloc, destresa que consisteix a arrapar-se per parets interiors i sostres de coves marines fins a caure al matalàs de l'aigua. L'experiència es completava amb una activitat tradicional igual d'original i atrevida: fer bivac a les pesqueres de cingle. Una manera de saludar l'any nou gens convencional.
Iniciaren l'aventura al port d'Altea, embarcats en el llaüt de Vicent, jove mariner descendent d'encesers, els antics pescadors de cingle. Feia un oratge agradós, amb mar plana per les calmes de gener i una hivernenca fredor assolellada que treia els colors de les galtes.
En remuntar el Cap Negret i l'illa de l'Olla, amb els vessants de Bèrnia esguitats per urbanitzacions, la punta del Mascarat obrí pas als penya-segats del Morro Toix. Vicent cenyí l'embarcació a les parets que escapaven ufanes d'una mar profunda, i digué.
Observeu eixos relleixos de roques o les balmes del precipici amb unes precàries escales de corda i estaques clavades a la paret, són les perilloses pesqueres que muntaren els encesers. Hi baixaven durant les gravors del capvespre, prèvies a les nits més fosques d'hivern. Enllestien un foguet per escalfar-se i, quan l'obscuritat dominava cel i mar, s'abocaven sobre l'aigua i pescaven a l'encesa, amb la llum d'un fanal que atreia el peix. Paraven l'ormeig vencent el vertigen i el recollien amb prevenció de no caure. En despuntar l'alba, amb el cos enrampat per les males postures i esgotats per la vetllada, marxaven cap als mercats carregant el cabàs ple de sèpies, calamars o peix de roca.
Pescaven de nit des dels penya-segats, quina gosadia! Com podien fer-ho? preguntà Maria Antònia estupefacta.
Ho feien per necessitat. No tenien barca, ni tan sols eren mariners. Durant el dia treballaven la terra i a la nit es despenjaven cap a les pesqueres. Els guanys pagaven els riscos de morir ofegats. Una vida dura. Hui dormireu en una pesquera i ho comprovareu. Veurem si demà teniu ànim per fer de rata penada a la cova del Llop Marí respongué Vicent seriós.
Jo ja he estat en una cova del Llop Marí, la de Tabarca digué Maria Antònia. Em van contar la llegenda d'una família de grans llops marins que s'hi refugiaren. Com que es menjaven el peix, els pescadors mataren la mare i la cria. El pare mori udolant de tristor. De llavors ençà, se senten udols les nits de lluna plena. També aquesta cova té llegenda?
Hi ha moltes coves amb aquest nom, a Tabarca, el Campello, Xàbia, Dénia, Tarragona. Fins al segle passat, algunes foques monjo vivien al Mediterrani digué Vicent mirant-la incòmode.
La xica callà, potser al mariner no li entusiasmaven les llegendes.
Viraren el Morro de Toix i es meravellaren amb el tronc petri del penyal d'Ifac, que s'emmirallava en un espill de turqueses, lapislàtzulis, cobalts i blaus marins. L'horitzó el tancava per gregal la serralada de la Llorença, capbussada a l'aigua des de l'atzur límpid del cel.
Deixaren a popa Calp, les cales benisseres i el portet de Moraira. Les pinedes costaneres clapades per un seguit de xalets mostraven l'explotació turística del bell paisatge.
Al cap d'Or, l'antiga torreta vigia espantava les construccions igual que en altres temps havia espantat la pirateria.
Ara va de bo! cridà Vicent. Guaiteu!
Imponents espadats tallaven la mar, més blava i pregona que en cap altre lloc. Un brillant escenari ple de vida on els protagonistes eren el front muntanyenc i la Mediterrània.
Mentre desfilaven per cales, illots, esculls, esperons i farallons abruptes, Vicent anava referint noms suggeridors: la cala de Llebeig, del Moraig, dels Testos, de la Granadella; les Morres de Benitatxell, el Falquí; la pesquera de la Taula, el Roabit, la del Roig, la Gàbia, la Branca, la dels Coloms...
Just abans de la punta d'Ambolo, enfront de l'illa del Descobridor, veren la pesquera del Sòl del Barranc i l'ampla boca de la cova del Llop Marí.
Els meus avantpassats hi venien sovint. Treien bona pesca digué Vicent.
Tot seguit, el cap de la Nau reptava la verticalitat, cap amunt amb una vertiginosa paret ornada de mates i niada per aus marines, cap avall amb un abisme cristal·lí enjoiat pel colorit de la vida subaquàtica. Després la cova dels Orgues, el cap Negre, la cala de la Barraca, l'illa del Portitxol, i en virar el cap Prim l'oberta badia de Xàbia, vigilada des de tramuntana pel colossal Montgó i el cap de Sant Antoni. Fondejaren al canal de la Fontana, destí del trajecte amb barca.
Amarraren i desembarcaren. Una dona cinquantina els esperava.
Què hi fas, mare? On és Marta amb el cotxe i els queviures? li preguntà estranyat Vicent.
No podia venir i jo m'he oferit a dur-vos. Vull baixar a la pesquera.
No, tu el que vols és anar a la cova del Llop Marí replicà Vicent, i saps que la història no té trellat.
Potser, però anar em fa sentir bé.
El xic no replicà.
Es desplaçaren amb cotxe fins a la punta d'Ambolo. Deixaren el vehicle, carregaren els estris i descendiren pel pendent d'un barranc.
S'hi baixa fàcil pels escalons, total dos-cents cinquanta digué divertida Sara, la mare de Vicent.
En arribar a la pesquera, una llosa inclinada per on el barranc queia sobtat a l'aigua, la fosca cobria els tints rogencs de l'ocàs, i la mar es convertia en un pou d'obscura immensitat.
Vora la mitjanit, quan Vicent ensenyava el grup a llançar el rall, Maria Antònia oí un soroll estrany:
Què és això? Heu sentit?
És la remor de la mar respongué el mariner.
No, és un ronc fort, una mena de gemec que ve de dins la cova.
Un gemec de dins la cova? preguntà Sara corpresa. L'has pogut sentir?
Què és el que he pogut sentir? interrogà la xica.
No res, cansament! digué Vicent molest. Fica't dins el sac i dorm.
Què creus que és? demanà de nou Maria Antònia a Sara.
Vicent mirà sa mare negant-li amb el cap la paraula. La dona no féu cas al fill i contà:
Fa molts anys s'hi instal·laren uns llops marins. Es menjaven el peix, i els encesers en treien poc. Un capvespre, en arribar veren la femella recentment parida i morta; algú, no se'n sabé qui, li havia clavat una fitora. Entraren a la cova a buscar la cria i el mascle, però no hi eren; pensaren que havien fugit. A l'hivern següent, pel Cap d'Any, mon pare, xiquet encara, vingué a acompanyar el meu avi. Només arribar digué que sentia roncs i udols de dins la cova, ningú més que ell els oïa. Li féu tanta pena que amb les primeres clarors es tirà a l'aigua i entrà a la caverna. L'avi desconcertat anà pel fill. El xiquet no volia eixir, deia que el llop marí menut plorava perquè estava a soles. Exploraren cada racó i descobriren el gran esquelet del llop marí mascle. No trobaren rastre de la cria, per més que mon pare assegurava que hi era. Des d'aquella nit, venia cada Cap d'Any, deia que el llop marí necessitava companyia. Abans de morir ens va demanar que vinguérem nosaltres, tot i que no véiem ni oíem el ja vell animal. Després de mon pare, tu eres l'única que el sent.
Maria Antònia no s'ho pensà, es posà el neoprè, agafà un llum aquàtic, es llançà a la mar i es perdé a la caverna.
Ara és ella qui va per Cap d'Any a consolar el solitari llop marí. Sara l'acompanya. Vicent, escèptic, les du amb el llaüt.
Generós 2016
