Poca broma, l'Home dels Nassos, si algun dia te'l veus passar, per davant de tu. Pensa que és un home que té tants nassos com dies queden a l'any. Vol dir que l'1 de gener en té 365 i l'endemà, dia 2, ja en té només 364. Cada dia que passa li cau un nas, i sempre així, al llarg de l'any els va perdent tots, un a un, fins que no li'n queda cap. Però no cal patir, perquè el dia de Cap d'Any li creixen de nou tots els nassos per la cara i torna a començar. També diu que es passa tot l'any amagat, que no el veu ningú, llevat del 31 de desembre, que és l'únic dia de l'any que es mostra en públic.
Estrany i tot, el cas de l'Home dels Nassos no és tan singular. De fet, té un parent, que és l'Home de les Orelles. Se semblen en tot, llevat que si el primer té el cap com una pinya de nassos, el segon el té com una pinya d'orelles: sempre en té més que dies queden a l'any.
No se sap res més de l'Home dels Nassos, ni del seu parent, l'Home de les Orelles. Alguns asseguren que es passa 364 dies de l'any amagat en un forat, dins la soca buida d'un arbre enorme, garrofer o olivera. Altres han volgut creure que, si es constipa, el pots sentir de lluny: diu que necessita tot un llençol per a mocar-se una sola vegada tots els nassos: se'l sent tronar i retronar llargament, com si entraren cent vapors alhora dins un mateix port. Però això són imaginacions. De fet, la seua forma de viure és un absolut misteri que ningú ha pogut aclarir. No se sap què fa durant tots els dies de l'any que no siguen el 31 de desembre.
Aquell únic dia de l'any que ix del seu amagatall, és un prodigi d'activitat. Diu el refrany que «qui no treballa en tot l'any, treballa el dia de Cap d'Any», no? Doncs ell corre la Ceca, la Meca i la Vall d'Andorra. Es multiplica, no para un moment i, en poc instant, es fa veure en diferents llocs, separats per una gran distància. Diuen que és un home amb un vell abric, molt atrotinant, una bufanda llarguíssima ben embolicada al coll i, penjant de la mà, una maleta on cabria un xiquet. Al cap du un barret que, si se'l fica ben estacat, més avall dels ulls, amb les solapes de l'abric i la bufanda, pot tapar-se més de mitja cara. No hi ha manera de comptar-li els nassos. O les orelles.
El dia 31 de desembre era, i encara és, el dia d'anar a veure l'Home dels Nassos. Els grans deien als xics:
Xiquets, hui és el dia que vindrà l'Home dels Nassos. El coneixereu perquè té tants nassos com dies li queden a l'any. Si teniu sort el veureu.
I els xiquets eixien escapats a buscar-lo pel carrer. Volien veure'l, de veritat? La curiositat i la por es repartien a mitges les voluntats infantils. Per alguna raó difícil d'explicar, sembla que l'Home dels Nassos, així com altres pors o presències secretes prefereixen els llocs nocturns i solitaris per a manifestar-se coves, castells, llavadors, cementeris!; ell s'estima més els espais ciutadans, molt concorreguts, i al ple del dia. Per tant, la missió no es presentava especialment perillosa. El més poregós s'hi atrevia.
Els llocs més apropiats per a trobar l'Home dels Nassos eren els vells hostals, avui desapareguts. Els forasters que s'hi trobaven de pas atreien les sospites dels xiquets i, de vegades, també l'hostaler si tenia un bon nas. Un hostaler nassut era, cada any, el 31 de desembre, motiu d'atracció, objectiu a vigilar. Els xiquets el consideraven, per aquella evident afinitat, si no l'Home dels Nassos en persona, almenys sospitós d'alguna complicitat secreta amb la prodigiosa criatura que esperaven veure passar.
Els xiquets acudien a l'hostal des de mitjan matí. De primer tímidament, d'un en un o de dos en dos; després ja en atrevida invasió, formant ramat, insistents i descarats. La resistència era inútil. Com més voluntat posava l'hostaler a despatxar-los, amb més ganes hi tornaven ells. No era estrany que l'hostaler, exasperat, tirara mà del garrot. Això, no cal dir-ho, s'esdevenia sobretot quan l'hostaler era home de nas eminent. De fet, sembla que el geni dels hostalers era proporcionalment curt a la llargària del propi nas.
Els vells hostals, ja ho sabeu, van anar tancant, a poc a poc. No va ser un problema insalvable. La xicalla va trobar llocs de recanvi per a posar-se a esperar-lo, com ara parades d'autobusos, la font de la plaça en pobles menuts i, a les ciutats més grans, des de l'increment del funcionariat, a la portalada de l'Ajuntament a l'hora d'esmorzar. Al voltant de la Mariola i de la Safor, la tradició s'ha conservat, amb més o menys vigor. A Ontinyent ja fa anys que s'organitza una festa de benvinguda a l'Home dels Nassos; a Bocairent, la generació que els anys 60 encara havia esperat l'Home dels Nassos a l'antic hostal, els anys 90 va enviar els seus fills a buscar-lo a la plaça: la plaça monumental i plena de caràcter de Bocairent, tan apropiada per a imaginar o esperar qualsevol meravella.
Un cas semblant s'ha esdevingut a Cocentaina. Una senyora d'allí natural, Mila la Ministra, enyorada de la seua infantesa, ho evocava. Precisava que ells, aleshores, en la dècada dels 60, celebraven l'Home de les Orelles: els enviaven a l'Hostalet, perquè «allí hi ha un home que té més orelles que dies queden a l'any». No es paraven a pensar si a l'any li quedava un dia, i se l'imaginaven «tot ple d'orelles, claríssim». I allà anaven tots, a l'Hostalet, «que era al Passeig, a la part baixa, on estava la confiteria Agulló» i més tard va ser, i encara és, al Pla de la Font, on han fet la Biblioteca. «Passa que estes coses... Encara ho diem, saps? Però els xiquets ja no fan cas. I no van a vore'l».
No hi van perquè han perdut el carrer. Al llarg de la segona meitat del XX, després d'una guerra sorda, aferrissada, sense treva, els cotxes s'hi van imposar. L'Home dels Nassos era molt difícil de veure. Els pocs que l'havien vist una sola vegada en sa vida podien creure's persones de molta sort. A hores d'ara, però, més difícil que veure l'Home dels Nassos, o el de les Orelles, molt més, sense comparació, ho és veure un xiquet que vaja buscant-lo. Rara flor, un xiquet, sol o en companyia d'altres, lliure pel carrer. Si mai us en trobeu un, el 31 de desembre, que us pregunta si heu vist passar l'Home dels Nassos, considereu-vos afortunat. No cal respondre-li ni que sí ni que no. Sobretot ni que no. Articuleu un insegur «potser, m'ha semblat, per allí...» I amb la mà assenyaleu o suggeriu un cantó a l'atzar.
És l'única manera de no enganyar-lo. Potser l'Home dels Nassos us ha passat per davant fa no res, un instant, i no hi heu posat atenció. Si som incapaços de veure el nostre, i el tenim davant la cara...
