El caçador solia eixir a la nit, entre els udols dels mussols i el soroll de grills. S'ajocava entre els esbarzers, parava trampes entre les oliveres i s'amagava entre les pinassa i els marges. «Els boscos tenen vida a la nit», li deia sovint son pare. Ell l'havia ensenyat a caçar, hereu de les tècniques de caça d'una família del muntanyam de Girona que s'havia instal·lat al Migdia del nounat Regne de València, en temps del bon rei en Jaume. Ara, de nit, amagat entre les branques i amb les armes preparades, ell continuava la nissaga de caçadors. Guineus, gats de muntanya, fures, conills, llebres, esquirols, llúdries, paons, galls salvatges i qualsevol ocellot que traguera el cap entre els rabassots cauria al sarró de pastor. La nit és del caçador.
El primer grunyit que el va inquietar el va sentir cap a la mitjanit. Havia vingut d'uns arbrots, i una olor fortíssima li va fer saber que tenia companyia; que no caçava a soles. Soroll de branques en la nit; la petjada d'una pota poderosa. Aferrà el coltell amb una mà i tustà l'arc penjat de l'esquena. Per primera vegada va sentir una por diàfana. Sense poder evitar-ho, recordà el que dies abans li havien contat al mas d'una família de cristians de Millena. Deien que a Gorga, cau de moros, i a les aldees de Benilupa, la Morca i Fageca hi havia aràbics que criaven criatures estranyes. Galls negres de cresta roja, gossos bestials criats de cadells que havien arribat des de Germània, terres de bàrbars que criaven en selves negres... També li digueren al mas que a les alqueries àrabs cada nit deixaven corders a la muntanya, belant porucs. Eren béns que ofrenaven a llops enormes que apareixien a la nit, cada lluna redona al cel, i devoraven els animals en un tres i no res. Ofrenes per a salvaguardar els infants, deien. Històries per a no dormir, tradicions de llops gegantins que tombaven arbres i esbotzaven les portes dels masos. El seu avi ja li'n contava, d'històries com aquelles, de les muntanyes dels Pirineus, camins del Conflent i del Vallespir des d'Olot. El problema és que en aquella serra dita de Mariola sí que n'havien existit alguna vegada, de bèsties com aquelles de les rondalles. El mateix nom de la serra la recordava. La pantera.
Aquella nit a la intempèrie havia triat el paratge de la Torreta, a tocar d'Agres. La torre s'alçava solitària a la nit i una finestra de pedra deixava entreveure la lluna; argentada pruna de color blanc. Havia esperat el pas d'algun senglar i li havia semblat que una rabosa no caminava lluny d'allí, perquè va veure en la distància dues ninetes brillants que l'observaven. Després s'havien fos amb la fosca. A l'ombra de la muntanya havia recordat una nit en què el pare li havia contat la història de la donzella.
Com a animal domèstic li havien dut a la donzella Mariola una pantera africana. Son pare, el romà poderós de les mines de la serra, havia donat a la seua filla aquell regal quan era sols un cadellet.
I es va fer gran i l'hagueren d'amollar, no?
No, l'animal era dòcil amb la donzella Mariola; la seguia de dia i de nit allà on anara. Vagaven per la serra, entraven a les coves... Eren carn i ungla.
Quantes vegades no havia imaginat una enorme pantera negra caminant per aquells paratges per on ell ara caçava, ja sense son pare? Els camins al Montcabrer, la Quebrantada, el mas de la Jaquera, l'alqueria dita de Benifloret.... I si en algun d'aquells racons de les terres dites pels àrabs «de la Muntanya» encara quedara algun felí enorme com aquell? Què passaria si per on ell caçava de nit apareguera un ésser descomunal com la pantera de Mariola? Ell què faria? Li sabria plantar cara? Servirien les armes de caçador per a abatre-la? Podria fer-ho tot sol? En el fons sempre havia desitjat que aquella llegenda fóra certa i que una nit ell haguera de fer front a un enemic descomunal. Sabia que sol podria donar-li mort. Ho sabia cert.
Aquella nit a la Torreta sabé que era la nit. I de sobte experimentà una por terrible. Ferum d'un assassí entre la forest; la flaire d'un animal a qui un sol caçador no pot donar mort. En sentir un segon soroll poderós entre les branques, va eixir de l'amagatall. No tenia sentir morir. El caçador corregué esperitat costera avall. En el camí cap a Agres havia deixat lligat l'animal. I eixir del paratge de la Torreta i arribar a ell tot va ser un. Udolant de fred, esbufegant, muntà l'animal i l'esperonà salvatgement. Xop de suor, notà el vent colpejant-li el rostre i veié a la llunyania els primers llums d'Agres. Quasi cregué que podria esquivar la bèstia. El renill espaordit trencà la nit.
No!
D'un revolt del camí, entre la foscúria, havia botat una bèstia enorme de quatre grapes que ara l'esguardava. Les ombres la cobrien. Què era allò? El cavall s'havia espantat i havia hagut d'aguantar les regnes ben fortes per no caure i evitar que es desbocara. Es girà sobre la muntura i atià l'equí a la gropa perquè correguera lluny d'aquell ésser. L'animal havia corregut desbocat, primer pel camí, després marges avall, buscant el riu, després muntanya amunt... Quant de temps corregueren? No ho sabia, però escoltava sempre al seu darrere la carrera d'un perseguidor que es movia ràpid entre el brancam, sense relliscar, al mateix pas violent que el del cavall. L'alè, el grunyit, el soroll de les petjades que corrien entre branques que es trencaven al seu pas. Una presència constant.
El genet i la muntura no s'aturaren fins que l'animal va perdre l'equilibri i caigué. Entre la nit va veure l'escuma eixint de la boca del cavall, com un doll blanc. L'animal era mort, amb el cor rebentat. El caçador sentí de seguida el grunyit entre la foscor. S'alçà d'un bot i corregué fins a coronar la muntanya, ràpid com mai abans no ho havia fet. Sentia por, molta por, tanta que en arribar al cim i veure entre les ombres que la bèstia descomunal li sobrevenia es deixà caure rodolant cinglera avall. Directament al buit.
Coneixia bé el paratge i sols hi havia un lloc on amagar-se. Sabia que la caiguda no seria mortal, però en topar amb les roques del vessant d'una en una, rodant per aquella escala de roquissar, es va masegar tot el cos i sentí un dolor intens en una cama. Amb la cama quasi inert corregué i corregué encara més, ja sense sentir la bèstia al seu darrere. Havia d'arribar a la cova. Li diuen la Covalta i és una gargamella profunda en el perfil de la serra, com una tallada de ganivet. Al fons d'aquella cova humida sabia que podria passar la nit sense que cap animal no el detectara. L'olor de la molsa dissimularia la seua suor i les ombres de la roca obaga el protegirien. «Si una nit has de passar-la al ras entre Agres i Albaida, busca la Covalta. Al fons de la cova hi ha roca seca. Busca palla i fes-t'hi un jaç». Les paraules del pare, els caus dels caçadors...
Recordava aquelles paraules quan tot just recordà també que era en aquella cova on deien que un dia havia aparegut una troballa estranya. Altres parlaven d'altres balmes, però ell sempre havia sentit dir que era en aquella cova, secreta i profunda, on havia aparegut una calavera gegantina, d'un animal amb uns claus descomunals; la calavera d'un felí gegantí, qui sap si una pantera. Mentre ho recordava sentí una olor intensa a herbes i en la nit veié que s'encenien dues torxes. Les potes i el soroll de les urpes esgarrapant la pedra les va sentir quan ja tenia l'animal alenant al davant del seu esguard. El grunyit de la bèstia va sonar a cau d'orella del caçador.
