OPHELIA: [...] They say the owl was a baker's daughter. Lord, we know what we are, but know not what we may be.
W. Shakespeare, The Tragedy of Hamlet, Prince of Denmark
Les campanes tocaven a sometent en la nit, més esvalotades que mai. Se sentia la cridòria per la vila. Ho pressentia: tard o d'hora anirien per ella. No es va amagar per cap racó de la casa, no va plorar ni féu cap crit. De fet, va encendre un llum d'oli. Serena, en la solitud d'aquelles quatre parets, Ofèlia començà a parlar. Amb Déu.
Això li ho havia ensenyat el seu oncle. Encara que, per a molts, mossèn Torregrossa era un respectable rector, per a ella era com un germà gran que li havia explicat els secrets de la vida. I en aquella hora precisa, Ofèlia no es podia estar de recordar el que ell deia sempre: «Resar, filleta, és parlar amb Déu». Ofèlia no pronunciava mai cap fórmula, ni recitava cap oració, perquè això no l'ajudava gaire. Ella i Déu, simplement, conversaven. De vegades en silenci, de vegades en veu alta, parlaven sobre l'esperit, sobre la mort, però també sobre el color dels verderols o sobre el pa amb cansalada. I Déu veié que estava bé. Així que en aquell moment de la nit tots dos encetaren una conversa sobre la por. Més concretament, sobre com alliberar-se de la por, sobre com la llibertat havia de substituir la por. Perquè, si hi ha por, no hi ha llibertat.
Encara se sentia el toc de sometent que havia de formar un exèrcit ben bé improvisat. Ofèlia imaginava l'oncle distribuint les files, demanant més aire als campaners, brandant, si calia, l'espasa, canviant el capell per l'elm. No tots els clergues ho feien, això... Però la seua causa, més que alguna forma d'entendre les creences, era sa casa, el seu poble: Alcoi.
Passos ràpids i forts i crits i renecs pel carrer Sant Miquel. «Ja han arribat», digué Ofèlia. «Diuen que l'òliba era filla d'un pastisser», digué Déu. Però ella, de moment, no l'entengué. El llum d'oli tremolà. I algú va ensorrar la porta de casa.
Captureu-la!
Ofèlia s'hi va intentar resistir, calmadament, ni un sol plor, però la força física de molts pot més que l'aplom d'una sola, i, a colps i estirades, va ser treta de casa. Alcoi esclatava en flames. Els carrers eren formiguers de gent que forcejava i de metall que travessava la carn. Ofèlia serrà els llavis i s'empassà el terror. L'òliba era filla d'un pastisser... La van lligar i muntar dalt d'un carruatge i, travessant pel pont de Cocentaina, vigilada per dos soldats, enfilaren cap al punt més alt del barranc del Cint.
Certament, era un lloc estratègic per a controlar la ciutat en vista aèria. Des d'allà dalt, el fum i les flames eren perfectament localitzables en aquella hora de la nit, i a la clara llum del dia s'hi devia veure, també, el moviment de les tropes pel camí de Xàtiva. El campament del cabdill Mulei Rabat, ferm aliat d'Al-Azraq, era, segurament, el millor situat per al setge. El carruatge s'aturà davant la seua tenda, i ell en sortí.
Vaja, vaja, ja la tenim ací! digué Mulei Rabat. La bella Ofèlia, qui ens havia de dir que la neboda del mossèn es rendiria als meus peus només travessar les portes d'Alcoi...
Ella guardà silenci. No respondria aquella insolència.
Ofèlia, us faré un oferiment ben generós afegí, amb veu melosa. Caseu-vos amb mi. Renuncieu a la vostra fe i veniu a la nostra. Caseu-vos amb mi i tindreu riqueses i atencions, tindreu palaus i tindreu terres a cada poble que conquerisca.
No em sotmetré a aquesta amenaça, ni a aquest xantatge respongué Ofèlia. No vull palaus ni terres, ni vull casar-me amb vós. Jo em mantindré en la meua fe, tornaré a Alcoi i seré lliure com l'aigua.
Ah, cega Ofèlia! Rebutgeu l'oferiment? bramà Mulei Rabat. Sobre vós en aquest mateix instant caurà el rigor del gran Rabat: el cruel colp del coltell esmolat serà descarregat pels cavallers, si goseu dir que no. Com penseu burlar els nostres soldats? Veient-los, intentareu resistir les nostres forces? Com penseu fer, bella Ofèlia, per escapar del campament? És impossible.
Diuen que l'òliba era filla d'un pastisser. Sabem, senyor, el que som, mes no el que podem esdevenir va dir Ofèlia. I jo em mantindré en la meua fe, tornaré a Alcoi i seré lliure com l'aigua.
Mulei Rabat se la mirava de fit a fit i no ho entenia. Fe? Poble? Llibertat? Per què una dona no hi podia renunciar?
Bah, no confie que sigueu tan poc assenyada: això seria buscar ruïna i abisme. Penseu-ho bé. Teniu vint-i-quatre hores.
Ofèlia fou empresonada en una de les tendes del campament, la més vigilada. Tant era: ella no tenia cap intenció de fugir. Al llarg del dia i de la nit només féu una cosa: parlar amb Ell. Parlar perquè les paraules li mantinguessen l'enteniment, parlar de la llibertat i de l'aigua dels rius, del Riquer i del Molinar, del vent i del seu carrer, i del seu oncle, el mossèn, i de la mare de Déu, que com li anava, que com aconseguia que el pa sense llevat fes més bon gust, i de l'òliba, la filla del pastisser.
Van passar les hores i els núvols fins que un soldat va obrir la tenda i la va arrossegar fins a Mulei Rabat. Des de dalt del barranc del Cint encara es veia una fumaguera que emboirava la vila d'Alcoi.
Què heu decidit, bella Ofèlia? digué. Veritat que amb perspectiva les coses es veuen d'una altra manera? Eh que us casareu amb mi, i tindreu palaus i terres?
Mulei Rabat, no heu entès res. No vull palaus ni terres, ni vull casar-me amb vós. Jo em mantindré en la meua fe, tornaré a Alcoi i seré lliure com l'aigua.
Caseu-vos amb mi. Caseu-vos amb mi o moriu! rugí Mulei Rabat.
Diuen que l'òliba era filla d'un pastisser. Sabem, senyor, el que som, mes no el que podem esdevenir.
Llavors Ofèlia va córrer fins a la vora del barranc i es va llançar al buit. Diuen, però, que no es va sentir el soroll d'un cos estavellant-se contra el precipici, cap trencadissa d'ossos ni cap reguer de sang, sinó la remor tranquil·la de l'aigua corrent entre les roques: Ofèlia havia esdevingut un rierol, el rierol que encara avui s'escola, tremolós, pel barranc del Cint. D'aquesta manera, Ofèlia s'havia mantingut fidel a la seua fe, tornava a la vila d'Alcoi i era, per sempre més, lliure com l'aigua.
