Llegendari Montgó

Massís de silueta canviant segons d'on se'l contemple. Elefant de pell rocallosa enllumenada per infinites tonalitats de gris, roig i taronja. Puny superb escapat de terra perquè les muntanyes de la Marina s'aferren a la mar. Tortuga missatgera dels Déus que s'oreja amb aire salobrenc. Fita senyera de naus que des de l'antigor han agraït tenir el seu cap gros per destí. Sentinella de perfil humà amistançat amb Segària i el puig de la Llorença; que es deixa veure des del penyal d'Ifac, Oltà, Bèrnia, la serra d'Alfaro, la Serrella, el Puigcampana, l'Aitana, el Benicadell, el Mondúver; que guaita eternament Eivissa i la costa valenciana des d'Alacant fins més enllà de Castelló. Mont paternal que acomboia en barrancades, espadats, clivelles, avencs, centenars de criatures de qualsevol gènere i classe.

Vaixell petri ancorat a la riba que amaga a les entranyes misteris indesxifrables, secrets atàvics, històries llegendàries i contarelles a què mai no m'he pogut resistir.

Faltaven mesos per finir la dècada dels cinquanta, i jo no alçava molt més de cinc pams del terra. Als capvespres de principi de tardor, amb els sequers buits de canyissos, les renderes seien al riurau i d'un munt de pansa triaven els grans més melosos. L'àvia Pasquala disposava amb delicadesa les panses selectes en un formalet, la caixeta de fusta folrada amb paperina blanca de randa daurada semblava una exquisida bombonera.

Ajupida davant del pilar d'un arc obert a ponent, en un interludi entre joc i joc, jo observava els raigs del sol passejar-se pel perfil del Montgó. Des de la partida Sobirana es mostra amb semblant d'home seriós.

És guapo, veritat xiqueta? em preguntà Empariu, una jove pedreguera que ajudava durant els estiu en l'escaldà. Si fóra de carn me l'enduria al ball del diumenge.

Ho tindries difícil replicà Joana, una xabienca fadrina, era casat i tenia filles. Què no en saps la història?

D'un bot vaig abandonar l'arc i vaig seure sobre una rastrera de cabassos empilats, de cara a les dones. Aquella pregunta iniciava la tanda de contarelles que les joves dedicaven a entretenir la llengua mentre mans i ulls s'afanyaven en la tasca.

«Abans que el Montgó fóra muntanya era un gegant, i el puig de la Llorença la seua dona. Vivien per l'interior i venien ara i adés amb les filles a banyar-se i menjar peix fresc. D'una manotada agafaven una mola d'aladrocs, sardines, tonyines, gambes, o un bon grapat de neros, raps i polps. En arramblar amb tots els peixos de la badia i dels penya-segats de la costa, entraren mar endins i mamprengueren les criatures del banc d'Eivissa. La Mare dels Peixos, preocupada per la destrossa, intervingué. Un matí, quan les gegantes nadaven lluny de la vora, va remoure l'aigua per ofegar-les. Llorença, seguda entre Benitatxell i Moraira, intentà aixecar-se, però el capell que duia li tapà la cara, ensopegà i caigué desmadeixada amb mig cos dins la mar. Cridava les filles perquè li agafaren els braços i se salvaren. Montgó, jagut entre el pla de Xàbia i el de Dénia, aixecà el cap per saber què passava. La Mare dels Peixos no perdé temps, llançà un raig i convertí la família de gegants en pedra.

I així han quedat Montgó i Llorença a un costat i altre del riu Gorgos, solc obert pel foc del raig. Cos i membres formen les Planes, el cap de Sant Antoni, la Guàrdia, el cap Prim, el Negre i el de la Nau. Les filles són les illes d'enllà l'horitzó. Montgó no els lleva l'ull per si en qualsevol moment la Mare dels Peixos els perdona i tornen a ser qui eren».

No faces cas xiqueta, Joana és una romancera digué Empariu. Montgó era un vell elefant que venia amb l'exèrcit d'un país llunyà, carregant armes, escuts, cuirasses i cascs dels soldats. Se sentia cansat i en veure la mar tan blava i la planura tan verda, decidí que no caminaria més. Es deixà caure a terra, estirà la trompa fins a tocar les ones i esperà que la mort li concedira el descans etern.

Romancera jo? I tu, d'on t'has tret això de l'elefant?

Ves al pla de Xàbia, a riba de riu i mira Montgó, talment un elefant.

I el perfil d'home que hi veiem? Com l'expliques?

Va ser cosa dels de Xàbia ficà la cullerada Magdalena, deniera de naixença. La part més bonica de la muntanya donava a Dénia, i els xabiencs no se'n podien sofrir de l'enveja. Tallaren totes les palmes dels margallons de la contornada i feren una llata de tantes braces com calia per nugar el Montgó. Després es posaren a estirar per girar-lo. Estiraren i estiraren, fins que la llata es partí. Llavors, caigueren de cul i se'l trencaren. Per això us diuen desculats.

I als de Dénia descarats! replicà Joana, perquè us quedàreu amb els coll...

Amb les pilotes! clamà l'àvia, amb les pilotes del Montgó a les envistes, per allà de sota la punta de Benimaquia. I ja prou! les bonegà irada. O deixeu de barallar-vos i conteu històries que puga oir la xiqueta, o calleu.

A penes uns instants de silenci i tornaren les renderes a recuperar la conversa.

Xiqueta, vols escoltar la història del mag que va construir en poques hores un palau i va prendre per criada la filla del calciner que tenia el forn de calç al barranc del Camell?

Eixa ja la vas contar. Jo li contaré la de les bruixes de la Plana, que vivien a les coves Santes!

Si hi vivien bruixes, per què es diuen coves Santes? vaig demanar estranyada.

Perquè en anar-se'n les bruixes les ocupà sor Bassota, una monja que beneí la plana de Sant Jeroni i el cap de Sant Antoni explicà Joana.

El Pare Pere, un frare de Dènia, també beneí les Planes, i a uns esbarzers que l'arraparen els canvià les punxes per flors.

La secular pugna de pobles veïns esclatà en forma de contes.

I lluendos, en teníeu a Dénia?

Clar que sí, esporuguien la gent. Baixaven del Montgó i feien malifetes sense que ningú els vera.

A Xàbia sí els van veure. Entraven a les casetes i s'enduien la pansa. Un oncle meu els va esperar amagat a la cambra. En sentir-los els va pegar una escopetada i en va ferir un: no eren fantasmes, era una colla de lladres.

Doncs a Dènia va venir el rei Jaume i va deixar marcat en pedra el senyal del seu genoll.

Sí. Va anar des de Xàbia per la senda dels Molins. La petjada del seu cavall està en una roca, que jo l'he vista.

Les veus pujaven de to, i les mans baixaven de ritme.

S'han acabat els embolics intervingué l'àvia. L'única història certa és la del combregat de les ànimes. Quan una persona mor sola i sense pernoliar, les ànimes del purgatori ixen per les coves i s'enduen l'ànima amb elles, abans que arriben els dimonis. Si per la nit veieu una processó de llumenetes, potser us esteu morint. I ara a callar i a fer faena. I tu xiqueta a berenar.

Quantes vegades he reviscut l'emoció d'aquelles contalles!

La darrera ocasió fa uns dies, en un passeig pel poblat ibèric de Benimaquia, museu obert que repta el temps, ancestre de l'antiga dedicació dels pobles de la Marina pel cultiu de les vinyes. Entre pins i xalets encara es veuen les terrasses margenades. Vaig pujar de vesprada. Contemplant restes de murs i recordant llegendes se'm va fer hora horada, i la fosca cobrí els penyals. En agafar el caminal del Coll de Pous per baixar a Jesús Pobre em van sorprendre unes llums que eixien del Pic de l'Àguila, de la cova de l'Aigua, de la cova Ampla, de la del Mig Dia, i anaren enfilant-se en processó repenjada a l'aire. Desaparegueren entre els fanals d'una urbanització. Reaparegueren prompte pel barranc de l'Heura. A pleret, la processó es desféu, i una a una el Montgó s'engolí les llumenetes per les coves i els avencs des d'on les havia deixades eixir.

Vaig tornar a casa amb els pèls de punta. M'havia suggestionat o l'àvia Pasquala tenia raó?