Com cada any, la Nit de Nadal, la família ens ajuntem a sopar. És un ritual que es repeteix però sempre és nou perquè, com que en som molts, tenim moltes tecles. Que si enguany no vindrà un germà i la dona, que si vindrà l'altra germana i el seu home... Generalment anem combinant: qui ve a sopar no ve a dinar el dia de Nadal, perquè ho faran amb la família d'ell o d'ella, segons toque.
Bo, el cert és que una setmana abans comencen els preparatius. Cada germà s'encarrega d'una cosa. Un compra els llagostins, els bull i els refreda amb aigua amb bona quantitat de sal i glaçons; un altre va al mercat i dóna voltes per les parades del peix fins que troba uns calamars grans perquè la iaia els faça farcits. Dels vins, les cerveses, la Coca-Cola, la Fanta, el cava i la sidra se n'encarrega un altre. Mentre la iaia, amb l'ajuda d'una de les filles, prepara el tronc, un pastís en què primer es dissol el sucre en aigua fins a aconseguir un almívar, i es barreja amb l'ametla mòlta fins que es fa una pasta mal·leable que va untant-se amb massa de moniato; quan tot és ben amassat es col·loca sobre un paper de cuinar, s'enrotlla per fer-li la forma de tronc i es cobreix amb xocolata. Uns trossets d'aquest tronc de Nadal, per la sensació tan agradable que produeix en tastar-lo, seran les postres més desitjades.
A mitjan vesprada uns i altres anem apareixent. Sempre ens trobem la iaia capficada a la cuina acabant el sopar i enllestint-ho tot perquè en serem molts i la nit serà llarga. Els germans, amb els fills i els néts, fan temps esperant que arriben tots per anar a comprar. I això és el que fan quan ja hi són. Els posen els anoracs als menuts i se'ls duen cap a l'Ajuntament on, als porxos que envolten la plaça, hi ha muntades les parades amb els adornaments de Nadal. Mentre compren alguna figureta que falta per al betlem i les tires de fil platejat i daurat per recobrir l'arbre, dos dels majors se'n van per les tendes de la Rambla o del carrer Castaños per trobar els dolços i els altres regals que a força de bastonades cagarà el tió. Quan els tenen, els amaguen a les bosses i van a trobar-se amb les criatures que, imbuïdes per les nadales que se senten pels altaveus de la plaça, la gentada que hi ha comprant i les llums nadalenques es preparen a passar una nit especial: la Nit de Nadal.
Contents i en harmonia, pugen la Rambla, enfilen per Alfons el Savi i es dirigeixen cap a casa de la iaia. Tenen ganes de posar el betlem i adornar el menjador, però sobretot, de veure el tió. El germà que s'ha quedat amb la iaia és l'encarregat de preparar-ho tot. És un vell tronc de carrasca que vam baixar de l'Aitana, ara fa més de trenta anys, quan els que ara són pares o mares eren menuts i volien fer cagar el tió.
Quan els menuts hi arribem de comprar, es lleven els anoracs i corren cap al saló on, en un racó i cobert per una manta de quadres, es troba el tió. El miren sorpresos i il·lusionats, però ningú no gosa colpejar-lo perquè encara no toca. De seguida, uns comencen a adornar l'arbre i a penjar les tires platejades, i altres s'afanyen a col·locar les muntanyes, el riu i les figuretes del pessebre. Mentrestant, els majors aparten el sofà i preparen les taules per al sopar. Sort que el saló és molt gran perquè avui serem vint-i-set.
El sopar és abundant. Ja sabem que no ens ho acabarem, però l'endemà és Nadal i també dinarem. Amb tanta gent, les converses van per zones, es barregen, es parla alt, però hi ha harmonia i és bonic.
La nit d'enguany és especial, fa cinc mesos va faltar el iaio, i la iaia es mira els néts i els besnéts d'una manera particularment tendra. Sí, Pol, Sophie, Aitana i Emma, amb sis, cinc i quatre anys, no són conscients del rerefons i ho viuen amb l'alegria que dóna la infantesa. Per a ells tot és una festa i fer cagar el tió és tot un misteri que els entusiasma. Per això, a les postres, els menuts ja no poden més i comencen a dir a l'uníson: «Caga tió! Caga tió!». I davant d'aquella proclama, deixem el sopar, ens alcem i ens acostem al tió on, amagats amb el nom de cadascú, hi ha els regals i els dolços.
De seguida, amb les càmeres preparades per a immortalitzar el fet, el pare o la mare li dóna el bastó del iaio al seu fill o a la filla i aquest comença a donar colps de garrot al tió, dient-li:
«Caga tió,
caga ben fort.
Per la virtut que Déu t'ha donat,
caga ben aviat!»
Després, li passa el gaiato a un germà o a un cosí que també comença a colpejar-lo mentre tots els que fem rotgle recitem les frases. Així, mentre queden xiquets, es repeteix l'escena. A la fi, quan ja hi han passat tots, es destapa la manta i es reparteixen els regals i els dolços.
Aquesta Nit de Nadal, Neus una de les netes, ja casada, estava compradora: eixia de comptes per aquestes dates. Ella va ser l'última que va voler fer cagar el tió. Es va alçar i, mentre amb una mà s'aguantava la panxa, amb l'altra va agafar el gaiato del iaio i començà a colpejar el tió dient:
«Caga tió, caga torró;
si no et donaré colp de bastó!»
Tot anava la mar de bé quan, de sobte, va soltar el bastó i cridant, va dir: «Ai! He trencat aigües!». I des d'aquell moment, tot va anar de bòlit. Sort que tenien el cotxe a la porta. Entre el seu home i sa mare se la van endur a urgències. A l'hora i mitja encara no eren les dotze de la nit va tenir una nena preciosa, a que li havien posat de nom Neus, com a sa mare.
Els qui ens vam quedar a taula, tot i que una miqueta nerviosos, vam continuar amb la tradició i, mentre menjàvem un tros de tronc i bevíem cava, cantàrem nadales. Després, quan ens cridaren i ens digueren que les dos estaven bé, vam brindar per elles: «Per Neus!». Amb allò vam llevar taula i, amb la il·lusió de tenir una xiqueta més a la família, ens n'anàrem a casa. A l'endemà aniríem a veure-la.
Teníem clar que passaran els anys, però mai més no tindríem un cagatió com aquest.
