Pels temps en què jo em dedicava a arreplegar rondalles i llegendes per l´Alacantí i el Baix Vinalopó, vaig trobar i també recordar, les dues coses, unes històries en què la festa de Nadal i els dies successius al naixement de Jesús Infant tenien un protagonisme principal.
La primera història, la que d´una manera més clara feia referència al naixement de Jesús en un estable de Betlem, vaig trobar-la a l´Altet i explica «Per què la mula no pot tindre fills». La segona me la va contar l´àvia quan jo era un xiquet. Ella era nascuda a Sant Joan, amb molta família a Mutxamel, dos pobles germans on hi ha tomates, ametlers, llimoners i alguns pinars, i on les nits d´estiu encara es perfumen amb l´olor dels gessamins. Es tracta de la llegenda «Per què els pinyols dels dàtils tenen una o».
Per què la mula no pot tindre fills?
Saben vostés per què les mules no poden tindre fills? I saben per què, ben al contrari, les vaques sí que poden tindre´n i, a més a més, produeixen la llet? Si lligen aquesta història ho sabran.
Diuen que en aquells temps antics, fa ja més de vint segles, quan la Mare de Déu era a punt de parir el seu fill, ella i el seu espòs sant Josep van recórrer tot el poble de Betlem buscant un lloc per a passar la nit. L´assumpte era important perquè l´hivern s´havia presentat molt cru i ja començava a fer-se fosc. La Mare de Déu i el seu espòs van recórrer tot el poble de Betlem demanant, casa per casa, una habitació per a dormir. Però no van tindre sort: no hi havia ni una sola cambra buida en tota la població. I a tot això ja s´havia fet de nit, una nit tan freda que gelava el pensament.
Aleshores la Mare de Déu va començar a sentir que s´acostava el moment del naixement del seu fill. Sant Josep va adonar-se´n i, escodrinyant la foscor, va descobrir un vell estable ja als afores de Betlem. I allí, en aquella quadra, la Mare de Déu va parir el seu fill, el Bon Jesús. Però com que en aquell humil estable no hi havia ni llits ni llençols, a la fi no tingueren altre remei que improvisar un jaç per al xiquet amb la palla que hi van trobar. Fou allí, damunt de la palla, on van gitar el pobre Jesús.
Fora bufava un vent gelat que es ficava per les esquerdes de les parets de fusta de l´estable. El fred era intensíssim i sant Josep i la Mare de Déu no sabien què fer per donar calor al seu fillet. Llavors sant Josep va agafar un bou i una mula que hi havia en un racó d´aquella quadra i els va posar al costat del xiquet per tal que l´escalfaren amb el seu alè.
Amb un cel ple d´estrelles, la nit avançava lenta i freda. Dins l´estable el bou alenava amb força per donar escalfor al Jesuset acabat de nàixer, però la mula, ¿sabeu què feia?, molt dissimuladament es menjava la poca palla amb què es cobria el Bon Jesús. Llavors es va sentir des del cel la veu de Déu que va dir:
„La vaca parirà i tindrà vedells i llet per a ells i per a les persones; però la mula, a causa de la seua falta de caritat, serà condemnada a no tindre mai fills i serà per sempre més un animal estèril.
Per què els pinyols dels dàtils tenen una o?
Tots sabem que les terres del País Valencià i més concretament les de les comarques de sud „l´Alacantí, el Baix Vinalopó, el Baix Segura„ són terres de palmeres. És impossible passejar pels nostres camps o per les nostres ciutats sense veure, per un costat o per l´altre, el plomall airós d´una palmera. I com tots sabem, les palmeres produeixen dàtils.
De dàtils, tots n´hem menjat més d´una vegada; fresc o confitat, el dàtil és molt apreciat pel seu sabor dolç i suau. Però si són bons observadors, hauran vist que els pinyols dels dàtils tenen tots, justament al centre de la part llisa, una o. La raó d´aquesta particularitat és la que dóna peu a aquesta llegenda que ara els conte.
La nit en què Jesús va nàixer, diuen els llibres, els pastors de tota la comarca van acudir a oferir-li presents. I també hi van anar, sempre seguint l´estrella, els tres Reis d´Orient. Pocs dies després, el rei Herodes, gelós perquè els escribes li havien dit que a Betlem havia nascut un xiquet que podria ser aquell que els profetes anomenaven rei dels jueus, va decidir cometre aquella terrible matança que és coneguda amb el nom de «la matança dels Sants Innocents». I així Herodes va ordenar als seus soldats que mataren tots els infants de Betlem menors de dos anys.
Però un poc abans que això no passara, segons diuen els llibres, un àngel es va aparéixer en un somni a sant Josep per avisar-lo del perill que corrien, i per dir-li que prenguera ràpidament l´Infant Jesús i la Mare i que tots tres fugiren a Egipte. I així ho van fer. Sant Josep agafà el seu ase i va fer muntar dalt la seua esposa, que portava l´Infant Jesús als braços. Ell, a peu, guiava el ruc pels camins més curts i ràpids que coneixia: havien d´escapar, fóra com fóra, d´aquella horrible matança.
Però els soldats del cruel Herodes, sospitant que potser algun xiquet se´ls podia haver escapat, van pensar de recórrer tots els camins de la rodalia de Betlem i molt més lluny encara.
Anant pel seu camí, guiada per sant Josep, la sagrada família fugia cap a Egipte tan ràpid com podia. En un moment donat, sant Josep es va girar cap arrere i va veure en la llunyania un núvol de pols que se´ls acostava veloçment. De seguida es va figurar que eren els soldats d´Herodes, que amb els seus cavalls anaven cap a ells. Havia de fer alguna cosa! Llavors, aprofitant que el camí feia una volta molt ampla, sant Josep va decidir de travessar un bancal on hi havia molts tramussers. D´aquella manera guanyaven temps i potser, amb una mica de sort, arribarien a un tossalet on podrien amagar-se dels soldats.
Quan sant Josep va fer entrar l´ase per enmig d´aquell bancal de tramussers, la Mare de Déu ja es va imaginar que els soldats els perseguien. Aleshores va sentir una angúnia molt profunda i va exclamar:
„Ai! Amarga jo!
Va dir-ho amb tant de sentiment, que és a partir d´aquell dia que els tramussos són tan amargs.
Però encara que sant Josep s´afanyava tant com podia, els soldats eren cada vegada més i més a prop: no tindrien ni temps d´arribar a aquell tossalet salvador. Llavors la Mare de Déu va dir al seu espòs:
„Josep, amaguem-nos darrere d´aquella palmera.
Seguint els desitjos de la seua esposa, sant Josep encaminà el ruc cap a una palmera gran que hi havia enmig d´aquella terra. I allí, al costat de la soca, es quedaren tots ben quiets: sant Josep a peu, i la Mare de Déu dalt de l´ase amb Jesús als braços.
El galop dels cavalls dels soldats se sentia ja molt a prop: ja els tenien allí, els matarien sense compassió. Aleshores la Mare de Déu parlà a la palmera per dir-li amb veu plorosa:
„Oh, palmera, cobreix-nos!
A l´instant, la palmera abaixà totes les palmes, que n´eren moltes, fins que tocaren en terra i la sagrada família va quedar ben amagada als ulls dels soldats.
Com era d´esperar, els guerrers d´Herodes van passar de llarg i per més que els van buscar mai no els van trobar.
Quan els soldats se´n van anar, la Mare de Déu donà les gràcies a la palmera i des d´aquell dia, com que la primera paraula que va dir fou «oh!?, els pinyols dels dàtils porten impresa una o: per l´exclamació que va fer la Mare de Déu en aquell moment de desesperació.
Bon Nadal i bones festes.
