Es diu que durant la conquesta, els àrabs encenien fogueres al més amunt de la torre per avisar a la vila de Cocentaina de la proximitat de les tropes jaumines. Amb aquell sistema d'alimares tota la comarca s'alçà un dia esglaiada, encesa en les flames premonitòries de l'atac que vindria. Torxes a la nit, focs fatus d'alerta. Quan Penella i tota la comarca, des de Cocentaina fins a la Baronia de Planes, ja era en mans cristianes, el rei del nord manà que fortificaren la torre de Penella. Des d'allí, una guàrdia permanent vigilava la frontera. Amb un ull, la guarnició permanent de la torre esguardava tothora la línia feble del sud del Regne. Amb l'altre ull, escodrinyaven els moviments a les alqueries de Benilloba, de Benillup i de Benasau, llogarets plens a pleret d'àrabs que podien amotinar-se qualsevol dia contra el nou domini cristià. Sols els calia el cabdill adequat.
Tanmateix, les tropes del rei oblidaren mirar amb un tercer ull cap a les entranyes de la terra, i durant dècades la roca de Penella romangué intacta. Mentrestant, dessota de la pedra de l'isolat castell, i sense que ningú no ho sabera, bategava ella, adormida, oblidada.
La pedra.
Els soldats de la guarnició contaven a les tavernes de la comarca que el jueu va arribar un dia de Pasqua sobre un palafré tan guarnit que semblava un rei. Al cap de guàrdia li va mostrar un salconduit.
El segell del rei.
El lacre estava intacte. El jueu desmuntà. Duia unes vestidures ben riques, sabates damasquinades, vellut d'Orient. L'acompanyava un cristià de Callosa d'en Sarrià.
Vull un pavelló al pati de la torre. El meu servent cavarà allà nit i dia. No hem de ser molestats en cap moment. Només si hi ha batalla, és clar.
Què busqueu, monsenyor?
Busquem or, soldat. Or per al rei.
No hi ha or en aquesta roca, senyor. Reforçàrem les estances de baix, cavàrem per assegurar la tanca defensiva i no advertírem cap veta, per ventura, ni pedres d'or.
El poble diu que ací hi ha or. I el rei se'l creu.
Al cristià de Callosa que havia dut amb ell el va fer cavar i cavar al pati del castell i als voltants de la torre. Eren pous de diversos metres que després d'escodrinyar el jueu feia que el manobre abandonara. I li ordenava fer-ne algun altre en algun indret vora la torre.
Fins que trobà la cova.
És una cova estreta. No hi hem entrat mai.
El jueu escoltà atentament el cap de guàrdia i va ser ell mateix qui després es va endinsar a la cova amb alguns esforços. Diuen que allí dins encengué una llàntia d'oli. Diuen també que no va eixir durant hores. A l'endemà havia despatxat el picapedrer de Callosa.
Contaven els soldats del castell que el jueu va anar entrant dins la cova tots els seus estris. Deia haver trobat una galeria i prohibí que cap soldat accedira a la cova mentre ell en treballava l'interior. Tres mesos de dies amb llunes s'estigué a la cova a tocar de la planta del castell cisellant pedres, segons semblava pels sorolls que els soldats escoltaven. No sols sentiren sorolls. Notaren estranyes olors de fums, veieren núvols de boira blava. Un dia, mesos després d'haver trobat la cova, el jueu desaparegué de Penella sense haver avisat el cap de guàrdia. Aparentment havia eixit de la torre sense deixar cap rastre. Suposaren que havia tornat al Palau Reial, a la ciutat de València. Ningú no volgué accedir a la cova. Feia olor a sofre i ferum de maldat.
Del jueu no se sabé res més fins que uns mesos després aparegué un pobre franciscà sobre una burreta que preguntava per ell. Aparegué una nit i cridà la guàrdia del castell. Quan el soldat baixà i li acostà la torxa a la cara, el franciscà deixà caure la caputxa i els ulls clars del religiós sobtaren el soldat.
Què sabeu d'un jueu que buscava or? el soldat no esperava aquella pregunta, ni aquella silueta franciscana en aquella hora de la nit. Qui era? I sense saber a quin sant havia de contestar aquell desconegut home de Déu, respongué:
Tenia un permís del rei per excavar al castell. Ja fa temps que desaparegué.
El franciscà tornà a llançar la caputxa sobre la cara, pujà a la muntura, esperonà amb les sandàlies la burreta i girà cua. Es girà al soldat a l'últim moment.
La carta era falsa, el rei no l'enviava. Ah, si feu un pou a cinquanta metres de la torre, vora un bancal que té una sola olivera, trobareu aigua. Ací dalt no cal que feu més pous, que no n'heu de trobar ni una gota, d'aigua.
Nosaltres no...
Però el franciscà desaparegué a la marxeta entre la nit.
Temps després que el franciscà haguera visitat la torre de Penella, una altra silueta va arribar durant la nit. Sense fer soroll, embolcallada de foscor, la figura es va endinsar en el forat per on un dia el jueu havia entrat. Ja allà dins encengué una llàntia d'oli amb un clac dels dits. Amb el diminut llum recorregué la cova que havia estat l'estança de treball del jueu durant mesos. Ho inspeccionà tot, ho regirà tot sense fer cap soroll. Reconegué els estris coberts de pols, les ampolles de vidre, les safes de plata per precipitar els líquids... Agafà les vestidures riquíssimes de terra i les ensumà amb el nas aguilenc. El jueu devia haver marxat disfressat de pobretó. Llançà les vestidures amb menyspreu. Amb un dit llarg, arrugat i amb una ungla llarguíssima, la dona que havia entrat a la cova aquella nit agafà un rastre de pols de terra. Amb uns ulls blancs de nit inspeccionà el dit. Rastres d'or. La dona mirà una de les parets que algú havia treballat amb un martell, amb cura. Hi havia un buit a la paret.
El jueu ha trobat la pedra que converteix el ferro en or.
Ho digué amb recança. Apagà la llàntia i es tirà la caputxa sobre els ulls. Havia fet tard, però aquella cova podia ser-li útil; encara hi bategava l'energia, somorta, oculta. Si era discreta, els guàrdies ni s'adonarien que algú tornava a ocupar la cova del castell de Penella. Rigué amb una rialla de lluna i de nit.
Fa temps que a les cases del llogaret de Penella es diu que algunes nits es veu un llum encés que batega a l'interior de la cova del castell. Es parla d'una bruixa que l'habita algunes nits, de tant en tant. Hi ha qui diu que la bruixa custodia un tresor de monedes d'or. Hi ha qui afirma que és una bruixa amb el rostre macilent més lleig que ha existit mai. Hi ha qui diu que és una bruixa de faccions bellíssimes i ulls de plata.
