La meua iaia sempre es feia les sopes a la mateixa tassa. No era una tassa d'or, ni de plata, ni tan sols de porcellana. Era una tassa de fang, tosca, esportellada, com si l'hagueren feta a mà. Esmorzava pa torrat i el sucava al cafè amb llet de la tassa, i sempre me n'oferia una culleradeta, «però no li digues res a ta mare!». Em mirava profundament amb aquells ulls antics, ajuntava les celles i em feia prometre el secret. «No, no li ho diré». Llavors somreia i es posava a trastejar per la cuina.
Vivia a la plaça Major de Sella, prop de cal baró, una de les cases més grans de la plaça, i de la fonda del Tio Giner, un edifici situat just enfront, més alt encara que aquell casalot. Jo solia anar sovint a ca la iaia: m'agradaven les olors del pa torrat i del cafè, que escampaven la llum del matí.
Un dia se'm va ocórrer preguntar-li com era que, tenint tantes tasses boniques per casa, només feia servir aquella de fang. Però tot el que em va dir va ser: «Ai, fillet, que bonic és festejar!» No vaig entendre res. Li vaig tornar a preguntar un altre dia, i un altre, i un altre, i la resposta era sempre la mateixa: «Que bonic és festejar!» Però un dia, cansada, després d'haver-li insistit, em va contar la història de l'Endeví.
Tu saps que ací, a Sella, darrere del poble, a la penya, hi va viure fa segles l'Endeví. Era un home molt sabut! Parlava àrab amb els seus, i diu que també sabia llatí i grec. Mirava els astres i les estrelles i sabia predir els anys de bonança i els de penúria, les vaques grasses i les magres, fins i tot el destí dels homes i de les dones. Veges si era sabut que coneixia sencera tota la serra d'Aitana, les crestes, els barrancs, els avencs i les coves més fondes. I mira tu que un any va saber predir que alguna cosa no aniria bé: que tot el poble seria desterrat.
»Tan segur estava l'Endeví que vindrien mals temps, que va convèncer la gent que calia fer alguna cosa. Els expulsarien d'un dia per a l'altre i no tindrien temps d'emportar-se res amb ells, així que... havien d'amagar les possessions més valuoses. L'Endeví ho va tindre clar: ací a la penya hi havia un lloc secret, entre roques i esbarzers, que ningú no podria trobar! I només si ells tenien mai l'ocasió de tornar, sabrien on poder recuperar les riqueses. Així va ser que joies, vestits, cofres plens de monedes d'or i argent, terrisseria, mobles, tot el que més s'estimaven ho van ocultar davall la penya. I, tal com havia predit l'Endeví, tristament, van ser tots forçats a partir cap a l'Àfrica: un territori que els era totalment desconegut. Aquest gran tresor va ser tapat per capes de segles i oblit. Els antics propietaris no van poder recuperar mai sa casa.
»Però mira com són les coses! Quan jo era joveneta era molt amiga del Tio Giner, molt! El Tio Giner ja tenia la fonda, però no la tenia on la té ara. Era més atrotinada, més baixeta, amb la mateixa olor de garrofa. Jo hi anava sovint, perquè a l'estiu em convidava a aigua civada i... Érem molt amics, molt. Xarràvem, jugàvem al cinquet, al set i mig, coneixíem molta gent que feia la parada o s'hi quedava una nit... Al iaio el vaig conèixer prou després, eh? Al baró també el vaig conèixer allí. Quin home més... Un dia el baró em va agafar del braç. Xe, quin mal em va fer. Em va dir:
»Vine a ma casa, guapeta, que és ben gran i d'allí es veu la mar!
»Li vaig dir que d'això res, que no en tenia cap interès. Ell encara em va estirar més, jo vaig fer dos bramades i el Tio Giner el va tirar de la fonda. Encara em va rondar un parell de voltes més, un poc més dòcil, però li vaig dir que ni pensar-ho ni somiar-ho.
»Ai, fillet, que m'he deixat la història a mitges. Per on anava? Tu ja saps que la iaia està grillada... Ja ho recorde! Sí, a la fonda del Tio Giner van aparèixer un dia dos homes vestits amb bates llargues. Un d'ells duia un pergamí a la mà. Van començar a parlar fort i enrevessat, en àrab, crec. I van demanar ajuda al Tio Giner. Mig àrab, mig valencià, mig braçades i senyes, alguna cosa van aclarir. Es veu que aquell pergamí era un mapa del terme de Sella que tenia una creu marcada en un punt de la penya. Segons el que va entendre el meu, eh, el Tio Giner, els primers rajos de la llum de l'aurora que tocaren la penya assenyalarien el lloc exacte que marcava la creu. Només volien saber com pujar per un lloc segur.
»Però el Tio Giner és sabut com una rabosa, se les sap totes! Els va dir que ell mateix els acompanyaria a la penya, que descansaren i feren nit a la fonda. Ells van acceptar i se'n van anar a dormir enjorn. De seguida, el Tio Giner va vindre i m'ho va explicar: estava segur que aquell mapa indicava el tresor perdut de l'Endeví. Aquells homes podrien ser els últims descendents dels antics habitants de Sella, que voldrien recuperar les riqueses dels seus avantpassats... O podrien ser uns afortunats que n'havien trobat el mapa. Jo no ho sé, fillet, i sé que no vam fer bé... Però érem jovençols tabalots, què volies que férem?
»El Tio Giner i jo vam enfilar cap a la penya quan tothom dormia. Quin parell, per a una mare cega! Amb el mapa, un quinqué i una burreta carregada amb les sàrries, a mitja nit mosques, vam pujar pels camins que segles abans havia fet el poble de l'Endeví. Al punt exacte que marcava la creu del mapa hi havia un avenc cavernós... i una cova de boca estreta: estretíssima, com una persona d'ampla. Quinqué en mà, vam penetrar per la cova... Ai, fillet, que encara m'esborrone de pensar-ho! Al fons de la cavitat hi havia una sala gran, tan gran com l'ermita de Santa Bàrbara, i plena, plena a vessar! Monedes antigues, pedres precioses, ceràmiques, joiells... En ma vida he vist res paregut!
»Però ni podíem ni volíem agafar-ho tot. El Tio Giner va carregar les sàrries amb or i monedes i alguna coseta més, i amb això en vam tindre prou. Quan vam tornar a la fonda, fillet, jo què sé, a mi allò no em va fer gràcia i me'n vaig penedir. Vaig dir que no volia aquelles riqueses, que no ens pertanyien... I el Tio Giner i jo ens vam barallar. Ell deia que allò era tan nostre com seu i s'ho va guardar tot dins d'un armari. Al matí, encara fosc, els dos hostes i ell van enfilar cap a la penya, per veure com la llum de l'aurora tocava el lloc secret. Però ara no em creuràs... Aquell tresor havia desaparegut! No hi quedava res! Jo recorde massa bé que ho vam deixar quasi tot allà dins, que només vam omplir els dos saquets de la burreta. Els dos forasters es van posar fets una fúria: van amenaçar el Tio Giner i li van dir el que un porc no pot sentir. Però no li'n van traure ni un cèntim, i se'n van tornar com havien vingut.
»I, saps què? Amb aquells diners, el Tio Giner va poder ampliar el negoci. Va traslladar la fonda i l'olor de garrofa just enfront de la casa del baró, i va fer l'edifici més alt, com ara el veus. Prou alt perquè el senyor baró no poguera veure més la mar...».
Però, iaia vaig dir, tan bon punt va acabar de contar-m'ho tot, per què va fer això el Tio Giner? Volia presumir del tresor robat?
Això diu la gent, fillet... Però jo crec que ho va fer per intentar recuperar la meua amistat. Volia fer-me veure que era capaç de retre comptes amb el baró, de plantar-li cara i d'humiliar aquell que m'havia humiliat a mi.
I no us vau reconciliar?
Mira, fillet, a mi no m'agraden les baralles de galls... I jo sé defendre'm sola. Però el temps fa bons els records, veritat? es va quedar pensativa, amb els ulls girats amunt, a l'esquerra.
Iaia, i tu no et vas emportar res de res, d'aquell tresor?
Ella va redreçar aquells ulls penetrants cap a mi. Guardà silenci. Va fer un glop llarg a la tassa esportellada i la va deixar damunt la taula. Llavors ho vaig comprendre.
No li digues res a ta mare... va dir.
Em va somriure. I es va posar a trastejar per la cuina.
