La por ha habitat sempre el cor de les persones. Com un corcó que rosega la fusta, la por ens rosega per dins. Homes grans i menuts s'engoleixen el cuc en la infantesa, potser amb les farinetes o amb la primera molla de pa. Les nits fredes de l'hivern, quan els xiquets i les xiquetes seuen al caliu del foc i escolten les històries de la comare Remeis, esbatanen el ulls, fan espetegar les dents i es rejunten entre ells com sardines de bóta. I el corcó per dins, rosega que rosegaràs. La comare Remeis és més vella que la tos, només té una dent, groga i llarga, enmig d'una boca negra com un pou, ulls grossos de gripau, cabells despentinats i llargs fins al ventre. Quan parla a la llum de les flames, fa tanta feredat com les històries que conta.
No hi ha home ni dona, per valents que siguen, que no hagen de patir la por, diu la comare Remeis. Ho sé del cert perquè hi va haver un temps que la Quarantamaula rondava pels pobles d'Alacant. Ara la veien a Xàbia, després a Altea, l'endemà a Tibi o a Beneixama. La gent assegurava que una criatura gran, fosca i espaordidora havia aparegut enmig de la plaça, al cantó de l'hostal o a la porta de l'església; que no hi havia lloc on no es presentara, i que, en veure-la, el cor es quedava gelat. Els uns asseguraven que era més alta que la creu de terme; els altres, que anava embolicada amb pendons; i no faltava qui hi afegia que feia pudor de sofre cremat. El cas és que aquell que la veia ja no alçava el cap. Això, prou que ho sé jo, que me la vaig trobar una poqueta nit a la porta de cal masover de les Relles i em va entrar un fred que m'enravenà l'ànima. De seguida vaig pegar a fugir. Corria tant que vaig caure un bac a la baixada de la font i em vaig trencar la cama. Tot l'hivern a casa amb la cama en alt! Pitjor sort va tindre el masover, que es va posar malalt i va morir al cap de poc. Tots deien que era per la Quarantamaula, que portava la desgràcia. No va ser ell i prou, no. Aquell hivern van faltar molts homes. Les dones perdien els fills dins del ventre i els xiquets acabats de nàixer deixaven de mamar i es quedaven en els ossos.
El cas és que aquella criatura del dimoni, cansada d'anar d'ací cap allà, no va tindre més mala intenció que plantar-se davant de l'Ajuntament i d'allí ja no es va moure. I la gent, espaordida, ja no volgué eixir de casa. Vam tapiar les portes i les finestres i vam foradar les parets mitgeres de les cases per poder-nos comunicar. Les collites dels camps es van quedar abandonades i es van fer malbé. Tiràvem mà del rebost, fins que es va buidar. Després acabàrem els animals dels estables i, quan ja no n'hi havia cap, els homes eixien al corral i caçaven els pardals que passaven volant. Tanta fam es patia que hi havia qui no mirava pèl i s'atrevia a menjar gats i rates i tot.
Fins que un dia, cap al migdia, es va presentar al poble un xicot molt alt i ben plantat, i es va posar a pegar crits, demanant si hi havia ànima viva, que no hi veia ningú. Mon pare era home caritatiu i el va convidar a entrar a casa a través d'un finestró.
L'arribada de Joaquim ho va canviar tot. Quan li contàrem la gran desgràcia que patia el poble per culpa de la Quarantamaula, en lloc d'acomodar-se a la cadira que ma mare li oferia, li faltà temps per a anar al corral i agafar la branca més grossa del munt de la llenya. Després, se'n tornà a eixir pel finestró sense fer cas dels nostres avisos i el veiérem avançar decidit cap a la plaça. Mon pare de seguida va avisar els veïns, i ells als altres veïns i al cap d'un instant tot el poble guaitava el carrer a través dels forats de les finestres i feien un guirigall de precs i lamentacions, sobretot les mosses, que es dolien que un xicot que feia tant de goig acabara malament.
Però Joaquim, ni cas, directe a l'Ajuntament. Quan arribà a la porta, s'escoltà un esclafit espantós, com si es regiraren les calderes de l'infern, com si Satanàs en persona haguera aporrinat el poble. N'hi ha que diu que també va notar un sacseig pel terra i que se li van badar les gerres de l'oli. Tot el poble va estar d'acord que mai abans no havien sentit cosa igual. Bé, tots menys el boget del poble, Miquel el Bovo, que mai no havia parat de dir, per fer la contra, que la Quarantamaula no era res de l'altre món i que estàvem tocats de l'ala. Ja resultava graciós que ho diguera ell.
Quan el terrabastall va passar, Joaquim va dir ben fort:
Ja l'he esclafat, només era un caragol! Eixiu! Eixiu!
Encara temorosos, vam començar a abocar-nos a les finestres i, a poc a poc, els uns i els altres ens atrevírem a posar un peu al carrer. Joaquim tenia raó. La Quarantamaula semblava una closca de caragol feta miques. Així va acabar, la mala peça. Prou que s'ho mereixia!
Quina festa vam organitzar aquella nit! No n'he conegut de millors, ni per Sant Joan. Menjar, a penes vam tastar res, perquè estàvem més pelats que un ou, però no s'ha vist ball més animat. Els homes passejaren Joaquim al muscle carrer amunt i avall, i les xiques feien cua per ballar amb ell, i fins les dones casades se'l miraven de reüll. Tots estàvem contents i rèiem i ens abraçàvem. Bé, tots excepte jo, que tenia una cosa dins de mi que no em deixava viure. Vaig passar la nit asseguda en un racó amb unes ganes de plorar que no podia entendre, i que no em van passar fins que Joaquim em va preguntar com em deien i si faria el favor de ballar amb ell. Li vaig mostrar la cama trencada i vaig abaixar el cap. I les llàgrimes em rajaven com una font i jo pensava que no hi havia persona més bleda que jo. I sabeu què va fer Joaquim...?
La comare Remeis ha parat de parlar i ha fet un sospir. És molt vella i està arrugada com una pansa, però encara li brillen els ulls com quan era jove. Per un moment ja no és tan lletja ni fa gens de por. Els xiquets i les xiquetes la miren amb il·lusió, expectants, perquè han sentit a dir que la tia Remeis va ser una dona molt bona i bonica que ajudava les dones a portar els fills al món. També saben que el tio Joaquim era l'home més fort i valent del poble i que junts feien una parella com no n'hi havia al món. I encara que han escoltat mil voltes aquesta història, sempre que seuen a la vora del foc demanen que els la torne a contar. La comare Remeis continua entre sospirs i els explica que Joaquim, aquella nit, es va seure al seu costat i li va agafar la mà, i ja no va voler ballar amb ningú més. I tota la nit la va tindre entretinguda contant-li qui era, d'on venia i què es proposava. Voltava pel món buscant treball i esperava que un dia la fortuna estiguera del seu costat per poder establir-se i fer una família. I Remeis li deixà caure, com si res, que al poble feien falta molts braços per recuperar els camps, ara que s'havien lliurat de la Quarantamaula. Un home treballador i espavilat podia aconseguir el que es proposava sense massa dificultats. I que son pare no tenia fill i que prou agrairia tindre ajuda per tirar la finca endavant.
Joaquim sembla que ho va entendre i es quedà al poble. Es casaren l'any vinent, per Nadal, i foren un matrimoni feliç, no cal dir-ho. Com que no van tindre fills, acollien totes les criatures que els anaven a buscar i les entretenien amb les seues històries. I quan els xiquets preguntaven:
Joaquim, no tenies por de la Quarantamaula?
Ell sempre contestava:
Ja ho crec que sí! La por viu dins de tots els homes, grans i menuts. Però Remeis em va agradar a la primera mirada i la volia impressionar. Cal que sapigueu que si la por és poderosa, l'amor encara ho és més.
