Sempre que passaven per davant de la casa, els dos germans no podien evitar quedar-se-la mirant. Aquella mansió formidable els quedava de camí cap al parc de la Muntanyeta, on passaven les vesprades jugant a la pilota, i tant a l'anada com a la tornada s'aturaven una estona per contemplar-la. Era una casa ben singular, no n'hi havia una altra igual a tot Alacant. Semblava extreta de les il·lustracions d'un llibre de rondalles. Es quedaven palplantats al mig del passeig de Gadea, i observaven amb curiositat mai satisfeta la seua imponent torrassa, que a cada cantó tenia esculpit el cap d'un elefant. Els agradaven especialment les estàtues de les dones que hi havia en la part de dalt del mirador, just on els vidres estaven trencats. Miraven cap avall, cap on ells estaven, i semblava que els volgueren dir alguna cosa.
Tots els amics pensaven que la casa estava abandonada. El ben cert és que mai no havien vist ningú eixir o entrar per la porta, ni abocar-se a la finestra. A la ciutat es deia que abans hi havia viscut una vella que, en morir el seu marit, s'havia tornat boja i no havia volgut tornar a eixir mai d'aquella casa. De tant en tant espantava els xiquets que es ficaven a jugar al pati de la part de darrere. També es deia que uns xiquets que havien entrat per veure com era la casa per dins mai no n'havien eixit, i els pares no havien tornat a saber res d'ells. Per això aquell casalici s'havia guanyat la fama d'estar encantat. I havien començat a anomenar-lo la Casa de les Bruixes.
El cas que és que a Joan i Pasqualet, els dos germans, se'ls va ficar al cap entrar a la casa, i cada volta que passaven per davant i se la quedaven mirant, la idea es tornava més i més imperiosa. Era com si les estàtues de les dones del mirador els xiuxiuejaren cada volta amb més força: «Veniu, veniu...» I ells hagueren quedat atrapats per l'encanteri de les seues veus.
Un dia, mentre estaven jugant al parc de la Muntanyeta, Joan i Pasqualet van contar a la colla els seus plans. Els amics se'ls miraren astorats. «A la Casa de les Bruixes? Esteu tocats de la perola o què?», saltà un. «No sabeu el que es conta? Si entrem, no podrem eixir mai!», digué un altre. «Vinga, vinga, no serà per a tant», respongué Joan, que era el germà major, i el que tenia més espenta dels dos. «Tot això són ximpleries per a espantar als porigosos i que no entre ningú. I si la casa amaga un tresor?». «Un tresor? Què dius?». «No m'estranyaria gens. Imagineu-vos. Quantes coses que podríem fer amb un tresor!», insistí Joan, davant la mirada expectant de Pasqualet. Als amics els guspirejaren els ulls, però ni tan sols aquella fabulosa recompensa a la gosadia va ser capaç de véncer-los la por. Sols Edu, un dels amics, es va animar a acompanyar-los en aquella perillosa aventura.
Durant moltes setmanes Joan, Pasqualet i Edu van estar parlant de quin seria el millor moment per a entrar a la misteriosa mansió. Van acordar que el millor dia seria un diumenge a poqueta nit, que era quan els pares els deixaven tornar una miqueta més tard a casa i, a més, era el dia que hi havia menys gent pel carrer. Ara sols faltava acordar quin seria el diumenge millor. Després de molt discutir-ho, van decidir que al cap de dues setmanes, que hi havia lluna plena, seria perfecte: així s'hi podrien veure per dins de la casa sense necessitat de llanternes. Era la millor manera de passar desapercebuts. Una volta decidit el dia, calia resoldre una altra qüestió important: com podrien entrar? Joan, una vegada més, trobà la solució: entrarien per una finestra del pati que donava al carrer Sant Ferran, que era el més discret. «I com ho farem?», demanà Edu. «La trencarem amb un cantal», conclogué Joan sense dubtar ni un moment.
Arribà el diumenge elegit, i els tres amics quedaren al Portal d'Elx. Joan li ensenyà a Edu la pedra que duia amagada dintre d'una bossa de tela i aquest assentí en silenci. Feren una miqueta de temps fins que es féu de nit, i tot seguit baixaren vers el carrer Sant Ferran i s'encaminaren cap a la casa embruixada. De tan nerviosos que estaven no gosaven dir paraula. Quan s'apropaven al final del carrer, Edu parlà, amb la veu tremolosa, «Voleu dir que és bona idea, açò?». Joan se'l mirà tot seriós: «Xe, Edu, no t'escagassaràs ara! Pensa en el tresor». «No tingues por, que no passarà res», s'afegí Pasqualet. Edu, en veure que el germà menut es comportava amb més valentia que ell, es va fer endavant per tal de no quedar com un caguerri. Quan arribaren al davant de la part lateral de la casa, i després de comprovar que no hi havia ningú al carrer, els tres xiquets botaren la reixa i s'introduïren al patí enjardinat. Joan tragué la pedra de dintre de la bossa i, després de comprovar que el carrer encara estava desert, la llança decidit contra el vidre de la finestra més baixa. L'esclafit fou terrible, i l'eixordadissa dels vidres en caure a terra també. Els tres xiquets es miraren espantats mentre s'arrupien davall de la finestra i tornaven a mirar al carrer. Era increïble, però semblava que ningú no s'havia assabentat encara de la malifeta. «Vinga, cap a dins!», ordenà Joan, que ja s'havia posat dret i, després de protegir-se la mà amb la bossa, apartava els vidres que havien quedat a la finestra per tal que no es tallaren. Ell fou el primer a introduir-se dins la casa, i des d'allí ajudava el seu germà i després Edu perquè el seguiren. Una vegada a dins, la llum de la lluna ho il·luminava tot d'una claror inquietant. Els mobles estaven plens de pols i teranyines, i els sorolls dels cotxes i de les persones que passejaven pel carrer arribaven esmorteïts, com si vingueren d'un altre món. Joan, Edu i Pasqualet caminaven lentament, mirant-se de tant en tant i procurant no entropessar en res. Arribaren a unes escales i començaren a pujar-les. Quan arribaren al primer pis, els semblà escoltar unes veus que venien del pis de dalt: «Veniu, veniu...». «Això què és?», demanà Edu. «Xssst, calla, que ens sentiran», li manà Joan, enfadat. Edu s'espantà i se n'anà corrents, escales avall. Tot seguit saltà per la finestra i se'n fugí corrent cap a sa casa.
Joan i Pasqualet es miraren i no hagueren de dir-se res per a entendre's. Una volta arribats a aquell punt, no podien fer-se enrere. Continuaren pujant fins al pis de dalt, obriren una porta i van veure que es trobaven al mirador que tantes voltes havien contemplat des de fora, amb tot de vidres trencats per terra. La llum de la lluna hi resplendia amb més força, i inundava l'estança amb una claredat espectral. Les seues passes s'hi adreçaren sense que pogueren fer res per a evitar-ho, seguint les veus, cada volta més nítides, cada volta més seductores: «Veniu, veniu...». Les dues dones de pedra els cridaven, els cridaven sense parar: "Veniu, toqueu-nos...» Joan i Pasqualet es posaren cadascú a un costat del mirador i, com moguts per un mateix ressort, tocaren les estàtues de les dones al mateix temps. Just en aquell moment es convertiren ells mateixos en estàtues de pedra, mentre les dues dones, una vegada desfet l'encanteri que les mantenia presoneres, recuperaven l'aparença humana.
Molts anys després, la Generalitat Valenciana va adquirir la Casa de les Bruixes per establir-hi la Seu de la Presidència a Alacant. Es van endur els vells mobles, van tombar parets i van remodelar tot l'edifici. Tanmateix, quan a l'estiu obrin les finestres, els funcionaris hi escolten unes veus misterioses que semblen eixir del mirador del segon pis. I es dóna el cas que, de tant en tant, alguns funcionaris desapareixen sense deixar rastre, ni presentar ni tan sols un part de baixa. És un tema que comença a preocupar fins i tot el Molt Honorable de torn.
