Com ha canviat la ciutat», pensa Toni, mentre passeja vora mar amb la seua néta Diana. Toni recorda quan era xiquet i Dénia era molt més menuda i familiar, com si fóra un poble, i no hi havia tants turistes encara.
Però Toni és optimista i no es queixa. Li agrada mirar la mar. Sentir el vol proper de les gavines. Respirar l'olor de peix fresc del port, el vent de llevant acaronant-li suaument la cara.
Iaio, què és allò que sobreïx del mar?
Allò? El què?
Iaio! La roca!
I llavors sí. El iaio Toni fila més prim i dirigeix la vista a la roca menuda, quasi imperceptible amb el vaivé de les ones, que sobreïx lleument de la mar. És un escull xicotet en forma de moll que, a estones, pareix un gos amb el cap emergit per damunt de la línia del mar. Com si lluitara per sobreviure als embats de les ones.
És una llarga història... Una llegenda molt antiga.
I clar: Diana reacciona amb la curiositat natural dels infants:
Iaio, conta-me-la, per fa, conta-me-la!
El iaio hi accedeix:
Diu que Zeus, déu suprem de l'Olimp, visitava de tant en tant la nostra ciutat, que en aquella època es deia H?meroskópeion.
Quin nom més estrany, iaio!
Diferent, Diana, diferent. La nostra ciutat ha tingut noms molt diversos fins a arribar a la Dénia actual. I precisament a tu et diuen Diana en honor a la deessa romana que va donar nom a la nostra ciutat.
Qui era Diana, iaio?
Diana era la deessa dels boscos i de la caça. Era com tu, tan bonica que havia d'espolsar-se els pretendents. Ha, ha, ha!
Diana s'ha ruboritzat una miqueta i, per tal de llevar-se la vergonya, li etziba ràpidament:
I què té a veure aquesta Diana amb la roca que es veu des d'aquí? Pareix el cap d'un gos!
Conta la llegenda que va ser l'únic supervivent d'un trist naufragi en què van morir una parella de nòvios.
Ostres! I com va passar això, iaio? Diana està entusiasmada.
Zeus era molt gelós dels hòmens i les dones. Vivia al Montgó, però li agradava baixar ací a la platja de les Rotes i contemplar-la. Tafanejar els mortals.
»Un dia que s'estava a la vora de la platja va veure Selene, la deessa lunar, embarcada amb un jove mortal i un dels seus gossos. Zeus sabia que la jove Selene s'havia consagrat en cos i ànima al servei de la deessa Àrtemis, protectora de la ciutat. I que per convertir-se en la seua sacerdotessa havia promès conservar la virginitat.
»Llavors, en veure Selene pujada a la barca amb un jove mortal, Zeus va pensar que la promesa perillava. Per evitar-ho, va atiar sobre la mar una tempesta sobtada.
»Però el jove era fort i bregat, i maldava per menar la barca a recer dels sotracs de la mar. Coneixia la Cova Tallada. Sabia que si aconseguia arrecerar-s'hi podria superar la brutal tempesta.
»Al principi, el jove va reeixir en la comesa. Ja eren prop de la Cova Tallada! Tanmateix, davant la gosadia del xicot, Zeus es va posar furiós i va reaccionar...
Mentre li ho conta, Toni pensa en el dia que va anar a nadar amb la seua Diana. Uf! D'això, en fa més de cinquanta anys! Diana va ser el seu primer amor:
Era un dia d'estiu, esplèndid; assolellat i net com una patena. El cel era blau intens, enlluernador. I el llevant bufava lleument, de manera que havia temperat la calitja que els dies anteriors havia socarrat els deniers i denieres. A pesar d'això, als riuraus la gent preparava les faenes de la pansa, l'escaldà. Els pares de Toni i els de Diana treballaven en la mateixa hisenda. Era el temps en què Dénia vivia encara, si més no en part, de l'exportació d'aquest producte de la terra tan cobejat i apreciat pels anglesos, que la fan servir en postres i dolços pastissers.
Diana i Toni eren molt jovenets i, de vegades, s'escapolien de les obligacions laborals. Aquell dia feia bo i la mar era un atractiu massa llépol per a ignorar-lo. Van ordir un estratagema per anar-hi i nadar. Diana es va oferir a comprar els ingredients per a la paella. I Toni es va excusar argüint que havia d'anar a poar aigua per als jornalers. A la primera revolta del camí, però, es van ajuntar i se'n van anar plegats cap a la platja. A les Rotes.
Feia bo. Toni va soltar la barca que tenia amarrada a la boia i va convidar Diana a pujar-hi. Anirien a la Cova Tallada! Van salpar mar endins. El gosset de Diana els hi acompanyava. Toni sabia què feia. Havia passat moltes hores de pesca amb son pare. El cel era nítid i resplendent. Només el vol ras de les oronetes i el cotó en pèl dels núvols feia presagiar un mal auguri. Ja se sap: «Cel a borreguets, aigua a canterets».
I així va ser. Es va desfermar una forta tempesta d'estiu, a la impensada. Una aigua torrencial feia trontollar la barca perillosament. Diana seia en un racó de l'embarcació, completament banyada. La roba li estilitzava la figura. El seu cos hi apareixia totalment dibuixat, molt bonic, tal qual Àrtemis, la deessa de la caça i el regne animal, la Diana romana. Però Toni no podia contemplar-la ara. Calia reconduir la barca cap a la Cova Tallada per tal de protegir-s'hi.
Però el vent de llevant els n'allunyava cada vegada més. Els desplaçava de gairó cap a la ciutat, direcció nord, prop dels esculls, als antípodes de la seua destinació salvadora. La barca sotsobrava més i més, feia aigua per tots els costats, completament negada.
Finalment, van bolcar. A l'aigua, Toni, amb l'ajuda del gosset, mirava de fer surar el cos de Diana, que s'havia desmaiat. El mar mostrava la ràbia, empès per un Zeus despietat i gelós. Les ones eren d'una alçària com no s'havia vist mai. Al final, Toni i Diana van arribar sans i estalvis a la platja, però no el gosset, que va ser engolit per la mar assedegada de mort.
L'endemà, en eixir el sol, van veure una roca petita enmig de la mar. Per la forma pareixia el gosset de Diana.
Iaio! Iaio! Que t'has quedat embadalit i no m'has contat el final de la història!
Eh... Ah, sí! Perdona! Estava pensant... Doncs, al final va passar que es van ofegar. El gosset va arrossegar el cos sense vida de Selene fins a la vora, i allí mateix va fer ell també el darrer sospir. Zeus, sorprés per la proesa del gos, decidí eternitzar-lo esculpint la silueta del pobre animaló en una roca de la platja.
Sí que és trista la història, iaio, però molt boniqueta.
Toni assenteix. I, llavors, recorda que a partir d'aquell dia els pares de Diana van aprofitar per apartar per sempre mai més la filla «d'aquell xicot tan eixelebrat». Perquè «per culpa seua» havien perdut un dels seus millors gossos i la jove quasi s'havia ofegat.
