Elx és una població molt antiga, de les més antigues del Regne, amb tants segles de vida al costat del Vinalopó que moltes vegades la memòria de les coses s'ha perdut i només n'ha quedat de testimoni el misteri i la llegenda. Si passegeu pels voltants de l'església de Santa Maria, trobareu un edifici del tot peculiar a la vora, rectangular i amb els murs en talús, amb unes finestretes en forma d'arc de ferradura que miren a la plaça de Santa Isabel. És la Calaforra, o la Casaforra que diuen els elxans, potser la construcció antiga que més secrets hi amaga. Les cròniques antigues que es conserven diuen que fou construïda per Tubal, fill de Jàfet, fill al seu torn de Noé, el qual s'encarregà de repoblar Europa després del diluvi universal. No hem de creure aquesta història, ni pels fets ni per l'antigor exagerada que alguns han volgut veure en un edifici la construcció del qual no es pot remuntar més enllà del segle XII, quan els musulmans senyorejaven la població sota la llei d'Al·là i conreaven amb mestria aquestes terres salobroses del migdia valencià. Es tractava de la torre més important de l'antiga muralla que tancava la vila d'Elx, amb dues vegades més d'altura del que ara es conserva, però que el fort terratrèmol de 1829 esfondrà. Estava al costat de la porta d'entrada a la població que s'obria a l'antic camí que venia des d'Alacant, imatge que ha quedat fossilitzada en l'escut de la ciutat com a record de la seua funció defensiva.
Ara fa set-cents cinquanta anys, Jaume I arribava a la població musulmana d'Elx a conseqüència de la campanya que havia iniciat al sud de la frontera del Regne de València per socórrer el seu gendre Alfons X el Savi, que en aquell moment no podia sufocar la revolta sarraïna que s'havia estés pel regne musulmà de Múrcia, protectorat de Castella i al qual pertanyia la ciutat, i deixava ja constància en el Llibre dels Fets de la torre de la Calaforra. Sembla que s'hi quedà a viure una temporada el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, al qual alguns estudiosos errats han considerat l'autor del text del Misteri d'Elx. I és d'aquesta mateixa època, en la qual els sarraïns eren expulsats de la vila pels cavallers que vingueren amb el rei en Jaume i enviats a viure al Raval, que es conta una història que ha acompanyat aquesta torre fins a l'actualitat.
Expliquen els majors, que ja els explicaven els seus majors i a aquestos els seus, que en els dies en els quals el rei Jaume pactava la rendició de la vila amb l'aljama d'Elx, el sarraí que tenia cura dels diners que s'arreplegaven amb el magram i amb altres impostos menors, i del qual ja ningú recorda el nom, però que ben bé podria dir-se Ismaïl, sabedor que l'acord estava a prop i convençut que perdrien tot poder, decidí amagar la recaptació de l'any anterior, que els vells havien reservat per a la reparació d'alguns dels ramals de la séquia que els abastia d'aigua i per comprar gra, que escassejava des de feia un parell d'anys. Ismaïl recordà que a la sala de la Calaforra on es reunia l'aljama hi havia un cofre amb diferent documentació sense massa valor que aprofità per a buidar-hi tots els sacs de moneda que pogué. Fet açò amb discreció perquè ningú se n'adonara, cercà un lloc suficientment segur perquè els cristians no pogueren trobar-lo quan hi arribaren i que ell recordara amb facilitat, ja que no anava fi de memòria des que feia un parell de mesos quedava amb Isabel, una cristiana que vivia a la pobla extramurs ocupada per alguns valencians i castellans que havien decidit provar sort lluny dels seus regnes. No hagué de pensar massa, coneixia la torre perfectament, de manera que amagà el cofre amb l'esperança que tard o d'hora el recuperaria.
Ismaïl no digué a ningú el que havia fet, marxà de la Calaforra i, secretament i amagada, es dirigí a la seua cita amb Isabel. Cada dia quedaven en un lloc diferent, era la manera que tenien de preservar la seua relació sense cridar l'atenció, ja que no era normal que un musulmà i una cristiana s'agradaren mútuament. Fins i tot, de tant en tant els envaïa una certa recança, la sensació que estaven fent alguna cosa contra natura. Malauradament, aquell dia el germà d'Isabel l'havia vist eixir de casa amb un posat estrany i decidí seguir-la, temia que quedara amb algú, però mai s'haguera pensat que fóra un porc sarraí que segur que l'havia enganyada amb tretes i amb promeses vanes. En el moment que Ismaïl s'acostà a Isabel per a besar-la, es llançà com un gos rabiós contra ell, l'agarrà amb força i se l'endugué arrossegant fins a la mateixa porta de la Calaforra, on el degollà sense cap possibilitat de misericòrdia davant de la gent que s'havia concentrat al seu voltant. La germana, que els seguia al darrere plorant i cridant, en veure el cos estés d'Ismaïl sobre un bassal de sang, caigué esmortida amb la premonició clavada al cor, la ment i la carn que ja no li esperava més que patiment i angúnia.
Aquesta contalla obsessionava fortament Feliu des que, de xiquet, la sentí de boca del seu tiet. En realitat, havia estat el motiu amagat pel qual s'havia interessat per la història i l'havia empés a estudiar arqueologia. Sabia perfectament que era una llegenda, però també sabia que tota llegenda tenia un rastre de veritat. Així, doncs, quan l'Ajuntament encarregà a l'empresa en la qual treballava fer excavacions per a la restauració de la Calaforra, veié l'avinentesa per a acostar-se íntimament a l'edifici que tant l'atreia. Pensava que, si hi havia un tresor amagat, no tindria massa problema per a trobar-lo. Començà pels plànols que havien elaborat els restauradors per a localitzar aquells racons de l'edifici que podrien servir d'amagatall i, en el temps lliure, els visitava i intentava esbrinar si hi havia algun element ocult. Els dies passaven i anava trobant tot tipus de peces curioses sota el paviment o a dins dels gruixuts murs, però res de semblant a un tresor. Després de setmanes de remenar per ací i per allà i d'alçar les suspicàcies dels seus companys, arribà a la conclusió que estava perseguint una quimera de xiquet, que ja no tenia edat per a veges tu quines coses. Un dia en el qual ja havia decidit desistir, pensà a fer un passeig pels volts de la Calaforra amb la intenció d'acomiadar-se del somni. Palplantat al davant de la torre, la mirava tan absort i amb tant de desig que no s'adonà que una vella més vella que els xorrets del parc anava amb el caminador creuant la plaça. Quan arribà al davant de Feliu i semblava que el passaria sense fer-ne massa cas, s'aturà i li digué potser confonent-lo amb un turista:
Li agrada? És molt antiga, de l'època dels moros, no em pregunte exactament de quan. Crec que a la porta hi ha un cartellet que ho diu... Mire, ara estan restaurant-la, no sé si podrà visitar-la. Realment és un misteri com és possible que s'haja conservat tants segles...
En aquell instant, Feliu es despertà de l'ensopiment, mirà la dona fixament, s'adonà de la seua ceguesa i, segur, respongué:
?Cert... És un tresor.
