En temps del rei Pepet, les carreteres eren camins de ferradura; i les autopistes, camins per a carruatges. Les persones no tenien més remei que desplaçar-se a peu i no es planyien gens d'estar-se hores i dies per arribar als llocs. Els animals eren els vehicles que s'estilaven llavors. Els animals de peu redó, s'entén, les bèsties. Ara ens sorprendria quins sistemes tan precisos tenien els traginers per a acostalar les mercaderies sobre el llom dels muls i els ases, tan sofrits... En el temps d'abans, les distàncies tenien una altra dimensió. I qualsevol racó estava lligat a la resta del món, perquè sempre hi havia una senderola o un passet per a anar-hi, baldament perillara la vida si erraves el peu.
Dins del sistema viari valencià d'aquest temps antic, el Coll de Rates era un pas de certa anomenada. Hem d'imaginar-nos com devien estar les coses a la Marina abans que es construïra el pont del Mascarat: caminals per amunt i per avall, i la mar com a via ampla; això en el temps en què els pirates no t'enxampaven. Feia el seu bon paper com a enllaç dins d'aquesta redolada tan accidentada. El travessava un camí modest que s'obria pas com podia entre les muntanyes, transitable només amb cavalleries. Amb tot, era prou rellevant per a fer-se servir com a punt de referència per a demarcar el territori immediat. Als documents antics hom parla de les muntanyes «dellà Coll de Rates» o «ençà». O siga, a una banda, la Marina septentrional; i a l'altra, la meridional.
Però no es fixarem en el coll mateix sinó en un alturó que hi ha devora: es tossalet des Diners, a la fita entre Parcent i Tàrbena. Per trobar-lo en el mapa haureu de saber que forma part de la serra del Carrascal, coneguda a Tàrbena com a «Solana de Parelles» i «Solana de Picassàries», sense que hi haja unanimitat. El nom és lligat a diverses històries antigues que treuen a col·lació els tresors. La memòria oral ha estat generosa, però a voltes contradictòria i un pèl confusa. No cal atabalar-se i estar agraïts. I cal disculpar les fonts, perquè tenen el mèrit de relatar fets dels quals difícilment són testimonis.
Una de les històries ens trasllada a l'època dels moriscos, en el moment més tràgic que visqueren. Al setembre de 1609 es va fer públic l'edicte reial que ordenava la seua expulsió del Regne de València, amb molt poques excepcions, i en un termini tan curt que pareixia un malson. Però la revolta es va escampar per diverses contrades muntanyenques. Li plantaren cara al rei. La tradició oral es mostra solidària amb aquests avantpassats nostres tan dissortats i ens el retrata com uns herois, sense la idealització romàntica de les princeses que s'espenyaren quan veren la cosa perduda.
Muntaren a la serra amb el menjar i la roba que havien pogut posar dins d'un farcell. Formaren un exèrcit casolà, amb banderes fetes amb llençols. Se sentien abandonats i traïts. I tremolaven davant els rumors més inquietants que parlaven de robatoris, violacions, assassinats. Ja no tenien amic, sospitaven de tothom, els cristians veïns, amb qui abans vivien colze amb colze, ara els miraven amb recel. A Tàrbena es conta que es feren forts «as tossalet des Diners». I podem sentir la seua veu determinada: «Abans preferim que ens maten que anar-nos-en. No els ho donarem tan escudellat. Què s'han pensat? Que desfilaríem com a corderets perquè ens degollen pel camí? No ens mourem d'ací ni escoltarem més raons. Aquesta és la nostra terra i la dels nostres pares, i la defendrem».
Però no tenien aigua i per a beure eren obligats d'anar a la font de Coll de Rates, situada prou més avall, devora el camí. Aquest era el moment que aprofitaven els soldats cristians per anar acabant-los en un en un fins que no en quedara cap. Les pertinences de més valor devien amagar-les al capdamunt de la serra: diuen que al tossalet des Diners, tot i que no se sap amb certesa.
Una altra història és ambientada en un temps més pròxim als nostres dies, quan hi havia roders. Fins fa poc encara es contaven relats de bandolers. Es parlava de «la patulea», unes quadrilles d'hòmens armats que atemorien els pobles cometent maldats diverses. Els roders coneixien pam a pam el terreny tan accidentat de la nostra comarca i es feien fonedissos quan eren buscats; i com menys un els esperava et venien a l'encontre. A la nit, els carrers dels pobles no estaven il·luminats si no és amb la lluna o amb la claror dels tions. Aborrona la impunitat amb què es feien servir llavors les armes. I més vulnerables devien ser els qui habitaven al camp, a les casetes que s'escampaven pel terme.
Precisament la protagonista del segon relat és una dona que vivia tot l'any a l'heretat, concretament a l'Om. Aquesta és una partida de Tàrbena molt extrema, immediata a Coll de Rates. Es diu que aquesta dona era amiga d'una quadrilla de roders. Però potser per amistat no hem d'entendre necessàriament que hi haguera una col·laboració; encara que en ocasions rebre segons quina informació podia ser de gran utilitat. En definitiva, els pagesos pobres no eren un objectiu per als bandolers, però se'n podien valdre segons els seus interessos. Així diu que succeí en una ocasió a un home que estava a Sacos, una altra partida allunyada del poble, situada als peus de la serra de Bèrnia. El cap dels roders, amb una arma en un manoll, li ordenà que anara a ca l'alcalde a demanar-li un cuixot; si no, ja s'atendria a les conseqüències. No cal dir que l'home va complir ben diligent l'encàrrec; i sense motar, no fóra cas.
De la dona de l'Om conten que ocasionalment s'aturaven els bandolers davant de la seua caseta. Allà es feien un cigarret i s'entretenien xarrant. Un dia la trobaren pastant, en una tauleta que hi havia davall de l'ombratge. El poc que hi havia a casa estava ben a la vista.
Com campem per ací?
Ei! i millor ni pitjor. Què vols? Sempre assacanats. I amb sa secada que n'hi ha... Al remat pararem tots a Alger; ja ho voràs. Allà la gent diu que respira millor, pencant també com un burro.
Bé, et queixes perquè vols. Sempre hi ha qui la passa més malament.
Quin un! No em toques més el temps, vinga! Sa faena m'acaça.
Farem una beguda i ens n'anirem. També ens acacen a nosaltres.
La bona dona els mostrà un somallet que miraculosament encara subsistia en un angle del barranc, per on regallaven unes gotes que eren com un bàlsam. La patulea va continuar el seu camí.
Però una altra volta els roders hagueren de picar soletes de veritat, reclamats per la justícia per no sé quina malifeta. Com que no tenien temps d'arreplegar els diners, decidiren revelar a la seua amiga tarbenera on els tenien amagats. Ben rebé que li vindrien. Però no la trobaren a casa i, ja quan anaven per damunt de les penyes, la guiparen que cavava en un bancalet. Es veren obligats a dir-li-ho des de lluny, a crits:
Al tossalet tenim els diners! Al tossalet tenim els diners!
La dona ho va sentir perfectament, però les paraules ressonaren per tots aquells fondals, llavors plenets de gent que habitava o treballava, i el secret s'escamà per tot. De manera que, quan aquella dona va poder anar a arreplegar els qüerns, altres ja hi havien anat abans i se'ls havien endut. De poc li valgueren, perquè va quedar tan pobreta com estava. I des de llavors aquell tossal va ser conegut com «es tossalet des Diners».
Potser amb el temps també ella deixaria aquella caseta i aquelles margenades i se n'aniria a Alger. I no sabem si allà un dia coneixeria un dels descendent dels qui feren fora d'ací que li poguera revelar on és l'amagatall de l'or dels moriscos.
