En el començament del segon mil·lenni, al segle XI, a Alcòvia (Alcoi), població de la taifa de Dàniya (Dénia), les famílies musulmanes que l'habitaven patiren unes fortes sequeres de resultes de les quals perderen les collites. La fam i les malalties es feren habituals entre aquella pobra gent.
Jubair i Farida, amb els seus fills Emna, una eixerida xiqueta de set anys, i Nadir, un petit de tres, vivien a la vora del gran Carrascal on conreaven uns bancals que sempre s'havien mostrat generosos en collites. Però aquells anys no va ser així. El pare i la mare veien que dia a dia es debilitaven i emmalaltien tots quatre. Ben prompte morí Farida, la muller, i Jubair, colpejat per la tristesa i dolgut de veure que no podia fer res pels seus, sentia que la mort també el cridava. Trobant-se gitat a la màrfega molt debilitat i febrós cridà la seua filla i li digué:
Ben prompte em reuniré amb la vostra mare al paradís. Tu i Nadir anireu a viure amb el meu germà gran Maruf, que, com ja t'he explicat moltes vegades, té unes fèrtils possessions a Al Rumana, la terra dels magraners, on, a més de conrear el blat, el raïm i l'olivera, té un important ramat d'ovelles.
Pare, jo no et vull abandonar; no vull anar-me'n d'ací, de la vora del Carrascal d'Alcòvia digué la petita Emna plorimicant.
Filla meua, qui us deixarà a tu i a Nadir seré jo. I ací no tindreu res per a viure. Si no aneu a casa de l'oncle, acabareu com la mare i com jo mateix li respongué amb un filet de veu mentre agafava de la tauleta que tenia al costat una bosseta de lli. Ací dins t'emportes la nostra terra: la bellota més gran que enguany ha fet la Gran Carrasca que hi ha a la vora del bancal de la costa.
I acabant de dir amb penes i treballs aquestes paraules, expirà i abandonà el nostre món per sempre més.
Tot es feu fosc per a Emna i Nadir. A la vetla del pare seguí el soterrar. Hi acudí el seu germà Maruf. Els dos xiquets, quasi sense adonar-se'n, es trobaven damunt del carro de l'oncle, plorant a llàgrima viva i dient adéu a la bella Alcòvia i al seu superb carrascar.
En dues jornades, després de travessar Ibi, Qastalla, Saix, la llacuna de Salines i el Fondó de Manowar (Monòver), arribarem a la terra dels magraners, a l'Al Rumana, l'actual Romana de Tarafa.
Tant la tia com els tres cosins grans s'alegraren molt de veure Emna i Nadir, malgrat ser en unes circumstàncies tan doloroses per a tots, especialment per als dos petits. I des d'aquell precís instant es desvisqueren perquè recuperaren les forces, la salut i l'alegria de viure. Al pocs dies d'estar allí, Emna, tot i continuar immersa en una profunda tristesa, es mostrà forta i treballadora, ajudava quasi com una dona en totes les faenes domèstiques i del camp, fins i tot havia aprés a munyir les cabres i les ovelles. En canvi, Nadir no alçava el cap, el seu cosset menut no es va poder recuperar dels estralls que l'havia causat la falta d'aliments dels mesos anteriors. Ni el metge vingut de Niwala (Novelda), ni les amoroses atencions de tota família pogueren evitar la seua mort.
Emna, en poc més d'un any, va haver de enfortir el seu cor amb tota mena de patiments. No li quedaven ni llàgrimes per a plorar. Durant la vetla del germanet, quan estava resant al profeta i pensava en totes les desgràcies que li havien passat, li vingué al cap el bell món que havia deixat a Alcòvia i recordà la bellota grossa que son pare li va deixar com a tota herència perquè duguera sempre damunt la terra on va nàixer.
La petita, sense pensar-s'ho dues vegades, va anar a buscar-la i la diposità amorosament entre les fredes mans del seu estimat germanet. Al dia següent va ser el soterrar i, com mana l'Alcorà, Nadir va ser ficat a la tomba embolcallat amb un llençol blanc, el seu cos orientat cap a la Meca. Digueren les oracions i tornaren a casa.
La xiqueta, tots el dies visitava el modest sepulcre del petit i se'n cuidava. Passaren mesos, potser algun any. Emna ja era una doneta. Un dia, enmig de les oracions, que resava sempre per la glòria del seu germà i de tots els seus, va sentir una veu dolça que li deia:
Ja no sóc una bellota; ara sóc una petita carrasca que ha arrelat entre el dits de Nadir. Ara sóc la vida del Gran Carrascar d'enllà vivint ençà, a la terra dels magraners, a Al Rumana.
Emna va tindre un fort esglai, però, de sobte, el seu cos i la seua ànima s'ompliren de pau i de càlida felicitat quan, en fixar-se en la tomba del seu germanet, va veure el brot d'una petita branca d'alzina. Efectivament, la bellota havia arrelat. De nou sentí la bella melodia d'aquelles paraules:
Estimada Emna, si tu i les futures generacions d'infants que poblen aquesta bella terra a la vora de l'eixut riu de Tarafa teniu cura de mi i em feu amiga i companya vostra, creixeré robusta i poderosa; acolliré en els meus cimals tota mena d'ocellets i bestioles; oferiré els meus fruits, tan dolços com nodridors de vida, a tots els qui els vulguen; faré ombra als xiquets que juguen, als hòmens que treballen i als vells que esperen; seré el recer natural d'Al Rumana pels segles dels segles. I passaran els anys i arribaré a ser la gran Carrasquera de la Romana, l'alzina gegant que a dures penes poden abraçar tres persones unint les mans.
Després de molts anys, Emna somreia de nou amb plenitud, la Carrasquera li havia retornat la mare, el pare, el germanet i la seua estimada terra. Emna va créixer, va tindre moltes filles i fills i els va transmetre la bella història, i la carrasca creixia a la vista dels xiquets i les xiquetes del poble que la visitaven i l'estimaven. I Emna va ser àvia, i els seu néts i nétes continuaren cuidant amorosament l'alzina.
I així, generació rere generació, Al Rumana terra de magraners esdevingué la Romana, on els infants d'aquell poblet de les Valls del Vinalopó, malgrat no recordar la història d'aquella carrasquiua feta carrasqueta, que arribà a carrasca petita i que amb el pas del anys cresqué fins a fer-se una alzina gegant la Carrasquera allà on no es troba enlloc aquesta mena d'arbres, van seguir visitant-la, menjant i recollint els seus dolços aglans, jugant sota la seua ombra, cantant-li cançons, oferint-li el seu amor tel·lúric i fent-ne la seua inseparable amiga.
Per això, si algun dia la visiteu, no deixeu de cantar-li aquestes belles estrofes que els xiquets de l'escola del poble li dediquen sempre que la visiten:
Cap vent mai la podrà tòrcer
amb un tronc tan frondós i creador de vida.
No pot a ella sortir-li cap ferida
per ser mil·lenària i tindre fondes les arrels.
I perquè el poble l'admire volíem aconseguir
que el xiquet la cuide i per sempre la puga sentir.
