La llegenda més famosa sobre llavadors la va escriure Enric Valor. Té un començament ja mític: «Això era un cas que va passar a la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert. Cal dir-vos que aquesta vila és un bell racó de món, enmig d'intricades i ombrienques muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d'oms gegantins, i al capdavall, hi ha una font i el safareig on les dones fan la bugada. De dia, hi ha dones llavant; però a les nits, soledat i misteri; sols la remor de l'aigua i l'udol del vent».
Atret per la màgia evocadora de les rondalles, em vaig animar a passar un cap de setmana a la Casa Rural Valor de Penàguila. Un antic casal senyorial, on Enric Valor hi sojornà algunes temporades i que els actuals propietaris han convertit en un hotelet rural encisador, on cada habitació lluïx el nom d'una de les rondalles de Valor relacionades amb Penàguila. El meu objectiu era desconnectar del món per escriure un conte que pensava ambientar a Penàguila, «La carta tancada», part d'un llibre de detectius que s'havia de titular Investigaràs fins al final.
Quan vaig arribar l'hotel era ple i només quedava lliure l'habitació doble «I queixalets, també». «Millor», vaig pensar, «més ample estaré». De seguida m'hi vaig instal·lar, vaig obrir el portàtil i vaig començar a escriure. Vaig treballar de valent tota la vesprada, fins a l'hora de sopar. Com que era novembre, hi havia un menú especial de bolets de repica'm el colze. Xips de bolets de xop, punxetes a la feira, mil fulles de creïlles i trompetes de la mort, cua de bou amb castanyes i mucoses, sopa de cama-secs... Després d'una animada conversa amb el matrimoni dels propietaris i de tastar un herberet casolà, em sentia amb la panxa massa plena per a anar-me'n a dormir. De manera que vaig optar per eixir a fer un volt pel poble:
On vas em va dir el propietari? Ací al novembre, de nit fa un fred que bada les pedres. Millor queda't a la vora de la llar. Torrarem castanyes.
Estiraré les cames pel poble, per assentar el sopar. Això sí, guardeu-me un grapat de castanyes, per a quan torne.
Com vulgues, però recorda la dita: «No baixes de nit a la font».
Que no baixara de nit a la font? Quina broma era aquella? En obrir la porta i eixir a l'exterior, el poble era una gola de llop i surava un vent de gelada. No s'hi veia ni una ànima pel carrer. Però jo estava decidit a fer el contrari del que m'havien aconsellat, i xino-xano, amb la bufanda enrotllada fins a les celles i una gorra de llana, vaig travessar la plaça de l'Arbre, amb la Casa Gran al fons, vaig creuar per davant l'església i vaig trencar pel pas del Portalet. En traspassar el Portalet de l'antiga muralla, començaven a caure volves de neu. Però a mi, tant se me'n donava. Cap al llavador que vaig continuar.
No vages de nit a la fooont.
Em vaig girar de colp i volta, amb l'ai al cor. Em semblà entrellucar una ombra que em parlava des de dins del Portalet, emparada per la foscor. Una dona de negre, amb mocador al cap i una cistella penjant del braç, va desaparéixer de seguida.
En arribar a la costera dels Oms, la neu cobria la baixada d'un vel resplendent. Recordava un camí màgic, tret d'algun conte fantàstic. La neu queia com més va amb major intensitat. Jo anava ben abrigat, de manera que no m'espantava. A les envistes del llavador, em vaig adonar que no rajava aigua. Els vint-i-tants canons de la font s'havien gelat i de la teulada penjaven caramells de gel. Feia anys i panys que no en veia cap. Vaig pensar que els meus nebots s'ho passarien en gran, fent ninots de neu.
No vages de nit a la fooont.
Vaig rodar la vista a dreta i esquerra, amunt i avall. Qui havia parlat amb aquella veu de buc d'escala? Dalt de la costera, em va fer l'efecte endevinar aquella dona de negre, amb la cistella penjant del braç, que m'havia seguit. La dona va desaparéixer rere un arbre, enmig de la cortina de neu.
M'hi vaig acostar fins a un extrem del llavador, davall teulada i a recer de la tempesta. Hi brillava una placa. Hi havien penjat la rondalla completa d'Enric Valor. M'hi vaig entretindre una estona llegint-la. En acabant, em vaig girar, instintivament:
No vages de nit a la fooont.
En aquesta ocasió, no vaig veure la dona de negre. La neu queia a cabassos, i ja m'arribava fins al turmell. Em vaig adonar que hi havia alguna cosa, enmig de la plaça del llavador. Una cistella. Vaig pensar que potser se l'havia oblidada una persona, en baixar a rentar la roba. Però, qui dimonis i per quins set sous havia de baixar a rentar la roba al llavador, al pic de l'hivern, i a hora horada?
De la cistella, eixia una remoreta de corcó, inintel·ligible. Hi havia un munt de roba, o potser de llençols, d'una blancor que es confonia amb la neu que l'envoltava. M'hi vaig aproximar amb temptet. No sentia fred, ni por, només una immensa curiositat, deformació del novel·lista.
Em vaig ajupir vora la cistella. I amb compte, vaig enretirar els llençols amb la punta dels guants. I sabeu què hi vaig trobar? Sí, els més espavilats i bons lectors ho haureu endevinat. Un xiquet de bolquers com un jesuset, ros i nuet, movent els bracets i les cametes:
Com n'hi ha món! Què fas tu ací? Pobret, pobret...
El vaig prendre en braços, amb l'instint paternal que tots porten dins. El xiquet deixà de moure's i em mirà seriós, abans d'obrir una bocassa més gran que pala de forner, d'ensenyar-me unes dentoles retortes, i d'amollar, amb veu de barranc d'esbarzers:
Quantes voltes t'han dit que no veges de nit a la fooont? Creu, creu, creu...
El crit degueren sentir-lo fins els veïns de Cocentaina. Vaig reballar el xiquet sense contemplacions i vaig arrencar a córrer, cametes em valguen i a esclatacor, cap a l'hotel. El trajecte se'm va fer etern, costera amunt. Vaig arribar blau de fred i tremolant com un xop, més pàl·lid que un got d'orxata. Afortunadament, el matrimoni que regenta la Casa Valor encara era despert, i em van fer seure a la vora de la llar, tapat amb una flassada, en companyia dels altres clients. Vaig relatar-los tot el que havia passat. No semblaven sorpresos, gens ni miqueta, sinó que em dedicaren una mirada de revonvenció, de «ja et vam avisar»:
I per què no ens has fet cas? A la pròxima creuràs quan et parlem dels misteris de Penàguila.
Per entrar en calor, em vaig fer un fart de castanyes torrades, de coquetes fregides i de xocolata calenta. L'estada a Penàguila va ser deliciosa i fructífera. Vaig enllestir el meu conte i tot el llibre d'Investigaràs fins al final. I encara em sobrà temps per a visitar el jardí romàntic de Santos, fer una excursió a l'arc de Santa Llúcia, esmorzar a la venta Nadal una bona platerada de carn rostida, assistir a una jornada de treball del grup etnopoètic «Els Guardians de la Llegenda» a Benilloba, visitar els pobles de la contornada, fer un ninot de neu i participar en una baralla de boles de neu. Això sí, on ja no vaig tornar, cap nit, va ser al llavador. Perquè com diu la dita: «No vages de nit a la fooont».
